Aquell estiu

 PUNT FINAL

  Aquell estiu les plantes van florir abans d’hora i les fruites es van malmetre als arbres perquè la calor ho va cremar tot. Aquell estiu es va revoltar l’Univers.

  I ells, que feia temps que lluitaven contra el que era inevitable, van decidir posar fil a l’agulla i donar per acabat allò que havia  començat tan bé,  però que  no havia pogut ser.

Sense retrets, es van repartir els llibres, els plats i els coberts, celebrant els bons moments i justificant -o no-  tots els errors, van posar punt final a la seva vida en comú. A partir d’aquell trenta de juliol cadascú faria el seu camí, amb tot el que havien viscut i aprés, sense rancúnies per tot el que no havien pogut entendre, així ho van pactar i així ho van fer.

Han passat molts anys, aquell estiu queda molt lluny, ell té una masia a l’Empordà, on viu com volia, sense lligams ni obligacions. Ella viu a Paris, la ciutat on van fer el seu primer viatge,  té dues filles i un marit francès amb qui passeja pels ponts del Sena dia sí dia també. Dona classes a la Universitat, com sempre havia somiat

Queda lluny, però un i altre recorden de tant en tant els dies previs a l’estiu, rialles i baralles, pactes i desacords, i somriuen, i pensen en la sort que van tenir de saber acabar-ho quan tocava.

 I ella, a vegades, repassa l’àlbum de les fotos del seu primer viatge a Paris.

Mercè Escolà

UNA CASA ESTRANYA 

L’àvia li parlava sovint del poble, un lloc llunyà i enyorat. Un matí radiant l’Àngela va pujar a un cotxe petit amb seients d’escai negre, carregat de maletes i paquets, i que feia olor de benzina i embotits. El pare i el tiet seien davant, la mare, l’àvia, la tieta i l’Àngela al darrera. El trajecte es va fer llarg, van haver de parar unes quantes vegades perquè el motor s’escalfava. Veien sortir fum i ja sabien que s’havia trencat la corretja del ventilador. El tiet sortia de la carretera per intentar arreglar l’avaria, i l’àvia aprofitava la parada per treure el cistell del menjar que anava tapat amb un tovalló de quadres vermells i blancs. Treia pa, formatge, llonganissa, la bota de vi. Menjaven i bevien i continuaven el viatge. Asseguda a la falda de la mare, l’Àngela veia per la finestra com passaven els arbres, com avançaven els cotxes, com canviava el cel. La veu del pare la va despertar quan creia que acabava de tancar els ulls. Van aparcar el cotxe al mig d’un carrer sense asfaltar i l’Àngela no sabia si estava somiant. Aquell estiu el va passar en una casa estranya, en un poble que no era el seu però que la va acollir amb alegria.

Conxita Alcázar

L’ANIVERSARI

  Els raigs de sol es filtraven per las ranures de les persianes i es veia un polsim daurat a tot arreu de l’habitació. Semblava un encanteri.

—Va aixeca’t!, és el teu aniversari –es va dir a si   mateixa la Sílvia.

Sí, era el seu aniversari. Ho celebraven a l’apartament com cada estiu des que estava casada. Ja li agradava reunir les amigues: la Laura, la Mar, la Mercè i la Mª Lluïsa i els marits i preparar el sopar fred: la vichyssoise, l’alvocat amb salmó, el pernil amb pa amb tomàquet, els patés i els formatges, el pastís i el cava amb gelat de llimona. La veritat és que s’ho passaven molt bé sentint el brogit del mar i veient la lluna reflectida a l’aigua. Si hi havia lluna, és clar. A més, sempre hi havia la incògnita si els donaria per un sopar filosòfic o per la disbauxa i acabarien tots a la piscina.

Feia quaranta anys i no sabia si era per la xifra o per què, però li acabava de venir a la memòria altres estius de quan era més jove; quan anava amb les amigues a veure “pedres” com deien elles. N’hi havia un, el dels dinou anys que no l’oblidaria mai, a Menorca, a la  Naveta des Tudons amb en Toni i deu noies més, com a totes les sortides de Filosofia i Lletres! 

—Va, Silvia, deixa’t de cabòries –es va repetir i va saltar del llit.

Magda Ábalos

DIES DE CÀMPING 

  Les dues germanes miraven fotos en blanc i negre que tenia la mare en una capsa. Els va fer molta il·lusió aquella de quan eren petites, d’aquell estiu que anaven amb la moto a passar el cap de setmana a la platja. El pare conduïa, la mare, asseguda darrere d’ell, i elles, al sidecar envoltades d’un munt de coses.—Te’n recordes, Anna —diu la Rosa  —, que tu seies a la meva falda? I sempre amb el xumet! Això que ja eres grandeta, eh! Estaves aviciada!

—És clar que me’n recordo! El papa ens portava croissants del poble per esmorzar. I la truita de patates de la mama, boníssima! 

El pare nedava molt bé i elles en van aprendre intentant seguir-lo encara que ell no ho volia perquè li feia por. De vegades venien els cosins i es quedaven a dormir, però no a la seva tenda del càmping, perquè era tan petita que ja era un miracle que hi poguessin cabre totes les coses que havien portat en la moto: la cafetera, el fogonet, roba, joguines…

Es passaven el dia banyant-se i no volien mai sortir de l’aigua, sobretot la petita, que quan per fi sortia, tenia les mans arrugades com les panses. A les nits, quan sopaven, passava una parella de la Guàrdia Civil i es prenien un cafè amb els pares, i un dia els van donar un xiulet perquè el fessin servir si necessitaven ajuda, que vindrien de seguida. Per sort no els van necessitar mai.

Rosa Orenga

LLIBERTAT 

  Els pares havien decidit anar a veure uns amics a la urbanització on passaven l’estiu. Els tres germans en un primer moment van rondinar perquè era a la muntanya i a ells els agradava més la platja, però no hi va haver res a fer.

  Després d’una hora de camí van arribar a la urbanització, que estava formada per casetes totes envoltades de jardins, i algunes amb piscina. Els amics dels pares, que tenien tres fills de l’edat dels convidats, van ser molt agradables i van insistir que es quedessin a passar uns quants dies de vacances amb ells. Ho van fer així i els més contents eren els tres noiets. 

Se sentien molt lliures perquè es passaven tot el dia al carrer, anaven en bicicleta sense perill, agafaven entrepans i se n’anaven a una masia que hi havia no gaire lluny. Era una masia gran, que en un temps devia haver estat molt senyorial, perquè tot i que es veia que estava una mica abandonada, encara conservava restes de l’antiga esplendor; al camí, tot eren ametllers i als camps algú hi havia sembrat blat. 

Aquella llibertat va fer que recordessin aquell estiu.

M. Carme Vallverdú

CALOR  

  En Pau vivia en un poble molt petit de platja on tothom es coneixia. Ell era d’una estatura alta i prim, d’uns quaranta anys. Era moreno, amb barba i cabell llis i curt. Aquell estiu era molt calorós. Anava sovint a la biblioteca de la platja perquè li agradava molt llegir. Ell sempre pensava: “Res millor que, durant una tarda calorosa d’agost, estirar-se en una hamaca i tapar-se els ulls amb un llibre. Bé, per llegir-lo, per suposat.” 

Al sortir de la biblioteca, tenia el costum de quedar amb amics per fer un bon tiberi i moltes rialles tots junts. A vegades també el que feia era anar a buscar uns altres amics i anaven a fer una sortida en un petit vaixell que tenia un d’ells. I així passaven hores i hores a alta mar a la nit, sense passar tanta calor i poder gaudir millor d’aquell estiu tan calorós. 

Al llarg de l’estiu hi va haver la Festa Major d’aquest lloc. Mai es perdia els focs artificials ni tampoc totes les activitats que feien. Però aquell any tenia tanta calor que no tenia esma d’anar-hi i estar dret gaudint dels focs. Va decidir una altra cosa, estirar-se panxa enlaire a la platja i veure els coets com pugen i esclaten. Quan es formaven les palmeres de colors, llavors aplaudia amb ganes.

Glòria Esteban

OSTENDE 

 

 

  Mirava per la finestra el cel ennuvolat sobre l’horitzó, ningú diria que estaven a ple mes d’agost. Aquell estiu va decidir passar-lo allunyada de la calor i havia llogat un apartament a primera línia de mar a  Ostende (Bèlgica), amb una gran platja de sorra fina i un animat passeig marítim ple de restaurant on el seu plat estrella són els musclos amb patates fregides.

  La decisió d’anar a aquell indret no només era per fugir de la calor xafogosa sinó, sobretot, perquè estava amb la cama trencada i havia de fer un llarg repòs, i preferia un lloc tranquil, lluny de les temptacions de sortir amb les seves amistats.

El pla era bo, potser massa i tot. Aquell lloc era pur avorriment. En aquella platja tan extensa estava prohibit el bany pels forts corrents, si algú hagués estat tan valent de voler-se banyar en aigües tan fredes. Les famílies es dedicaven a passejar mentre recollien petxines i pedres boniques, a fer volar estels i a prendre el sol, un sol esmorteït que tot just escalfava prou per quedar-se en banyador, no pas per posar-se morena. Al passeig únicament hi havia restaurants, tots amb el mateix menú per a turistes de pas, alguna botiga de records i res mes. Ni un bar, ni un local amb música…, res, a les set del vespre tot tancat. 

Doncs sí que va poder fer repòs, i tant, i per matar les hores va començar a escriure aquest relat.

Carme Valios

LA MASIA

 

  El pare, abans de marxar de vacances, portava els sis-cents al taller perquè tot estigués a punt per viatjar. L’endemà hi pujava tota la família, el matrimoni i els tres fills, dues nenes i un noi, amb totes les maletes damunt de la baca. Marxaven cap a la muntanya, a la comarca d’Osona, a la casa pairal on havia nascut el pare, una casa molt gran als afores d’un poble que es diu Sora. Allà s’ajuntaven tota la família, tiets, cosins, etc. ; tots plegats, una bona colla.

  Els de Sant Feliu dormien en una gran habitació que ja era per a ells: llit de matrimoni per als pares i dos llits petits per a les dues nenes. El noi dormia amb tots els xicots a una altra banda.

Als matins, anaven tota la colla a banyar-se al riu i també a pescar. Les dones s’estaven a casa a fer les feines i el dinar per a tota la família, perquè s’hi ajuntaven disset persones. A la masia tenien una burra, i el cosí de la casa, que era el gran, li enganxava un carro i duia tot la canalla a una font propera a berenar pa amb tomàquet i llonganissa.

Cada dia feien coses divertides. Els diumenges caminaven més d’una hora per anar a missa al poble. Com que eren una família molt religiosa, no podien faltar-hi; fins i tot hi tenien un banc reservat a primera fila. 

Així eren les vacances d’estiu d’aquella família als anys cinquanta.

Roser Casaramona

LA COLLA 

  Tornaven a estar juntes! Com molts estius es retrobaven les cinc amigues. El lloc que les unia, Castellar de N’Hug, és un municipi del Berguedà on es troba el naixement del riu Llobregat.

   Un raig de sol envaí l’estança travessant unes cortines de color groc. Quina alegria despertar envoltada de les amigues i d’aquella olor característica del foc a terra i canyella! Tot i que era juny, als matins i vespres refrescava, la xemeneia de la llar de foc ja estava encesa. De sobte, un crit de la Lluïsa: “Ep, noies, amunt!, toca dutxa i ràpides, que en Pep ja està preparant l’esmorzar!” entre riures.

En obrir la porta d’aquella habitació, la vista s’encara a una taula llarga molt ben parada, no hi faltava res. “Quins embotits!” exclamà l’Hilari. Llonganissa, espetec, pernil ibèric, formatge tendre de cabra de les seves cabres, pa torrat, tomàquet… “Mireu”, diu la Teresa, “està ple de rebosteria, aquella coca de vidre del Forn tan anomenat de Cal Xapat.” Aquelles coques de vidre eren l’enveja de tot el poble.

“La llet ja la tenim aquí, Sisqueta!”, crida l’Àngels, “Ets fantàstica!”

Déu meu,  no sabien per on començar. “Ràpid, mengeu, que ens n’anem a banyar al riu!” 

La Sisqueta la va deixar pujar a una moto, era del seu pare, el Josep Llordes, el propietari actual del Mas. El vent colpejava la seva cara, sentia com l’aire l’acaronava, era la reina de l’univers.

Quants records, tenien quinze anys!

Àngels Ruf

L’AUTOBÚS 

 

  Era un dia càlid i lluminós d’estiu, la Mireia, com de costum, es va llevar, va esmorzar, va agafar la motxilla, va sortir al carrer i, com de costum, a les vuit en punt va agafar l’autobús, no per anar a treballar, estava de vacances, sinó per anar a qualsevol lloc. L’autobús es va anar omplint de gent que, com ella, anaven a qualsevol lloc. Les branques dels arbres copejaven contra les finestres al llarg dels carrers estrets plens de bars i botigues que es despertaven. A l’estació del tren la gent s’abarrotava carregada de maletes. Dins de l’autobús observava com una família menjava entrepans de botifarra embolicats  amb diaris, nens que utilitzaven les barres per gronxar-se, joves que cantaven acompanyats per les notes desafinades d’una guitarra, adolescents que es besaven i s’abraçaven. Gent somniadora i feliç.

  Des de la finestra contemplava el cel plàcid, turistes abstrets davant d’unes ruïnes, cossos flotant com meduses entre les onades, hamaques que exposaven la peresa. Els camps, sense un color definit, es limitaven a reflectir la llum de sol, mosques al voltant de les vaques, ovelles que es protegien del sol sota una figuera, un pastor sense vacances.

Vesprejava, l’autobús que anava a qualsevol lloc es va aturar. La Mireia va baixar, va creuar el carrer, va entrar a casa, va travessar el passadís fins al seu estudi on es reflectia el sol tardà entre les prestatgeries plenes de llibres i va començar a escriure aquest relat.

M. Teresa Naval

HANDBOL

  Tenia deu anys i els seus pares l’havien apuntat a handbol. Ell hauria preferit el futbol, que era a què jugaven tots els nens al pati, però el seu germà ja feia handbol i no hi va haver manera de convèncer els pares.

  Estava una mica espantat perquè pensava que es trobaria estrany entre tants nens que no coneixia, però molt aviat va fer amics. Recorda aquells primers entrenaments, que eren com un joc; s’ho passava tan bé, que aviat es va oblidar del futbol. Cada cap de setmana, normalment el dissabte, tenien partit, un dia a casa i l’altre a fora, dins de la comarca. Viatjaven amb els pares i tot era una festa. Té records de l’emoció d’algunes jugades i de l’orgull que sentia quan algun espectador -pares entusiastes, és clar- cridava el seu nom i deia “Molt bé, Sergi!” I després, al vestuari, les bromes i les rialles, i el rondinar fingit dels pares perquè ell i els seus amics sempre eren els últims de sortir: “No sé què feu que no acabeu mai. Un dia us deixaran tancats aquí dins!”

A final de curs hi va haver un torneig entre equips i durant tot un matí jugaven partidets. Entre partit i partit feien jocs, hi havia inflables i es repartien entrepans i llaminadures. Era la part més divertida i marcava l’inici de l’estiu. Han passat els anys, ara ja no juga a handbol, però li agrada evocar aquells temps i aquella il·lusió infantil.

Montserrat Vallès 

"Relat en tercera persona recordant un estiu", proposta de novembre 2023