Bon Nadal i bon any 2024

                                                   Nadal al poble

 La senyora Adelaida estava asseguda al cotxe amb la filla i el gendre. Anaven cap al poble a passar el Nadal i veure com estava tot a la casa. Era el segon Nadal sense el seu marit, que feia dos anys que havia mort, i ella no hi volia anar pels records i la nostàlgia; però la filla i el gendre no van consentir de cap manera que es quedés sola,  així que, cap al poble!

Quan ja faltava poc per arribar-hi, pensava si seria prou forta per entrar a casa amb aquella pena que tenia a dins. Un cop allà, els amics, que tenien la clau, ja els esperaven amb el foc encès i la casa ben calentona. Després de tot l’enrenou de descarregar i saludar a tothom, van anar col·locant tot el que portaven per a l’endemà, dia de Nadal. La seva filla  s’havia encarregat de tot.

Ella pensava que aquella nit no podria dormir per tots els records, però ,com que estava cansada del viatge i la xerrada amb els amics de tant de temps, al matí, quan es va despertar, es va adonar que havia dormir bastant, clar que s’havia pres la pastilla! Van esmorzar tots junts i la filla i el gendre van començar a preparar el dinar a la cuina.

L’Adelaida va anar voltant per la casa fins que li va venir una cosa al pensament. Va baixar amb compte les escales fins al pati de baix, i sí, allà hi havia el niu de sempre, al raconet sota cobert on sempre el feien els ocellets. Ara en sortien tres caparronets petitons, mentre que la mare sortia espantada per la seva presència. Li va fer una mica d’il·lusió veure’ls i va pensar que avui que venien els nets petits els hi ensenyaria. Amb aquella petita il·lusió va tornar cap a dalt a veure si podia ajudar. La vida seguia!

Rosa Orenga

          Un Nadal al sol

 

Aquell era el primer Nadal després de separar-se. Tenia por d’enyorar els Nadals amb la seva família; tenia molts fills i eren Nadals plens de records i d’alegria. Quan va prendre la decisió de separar-se de la seva dona després de molts anys de matrimoni no havia previst que les noves situacions en què es trobaria serien tan dures. 

Havia conegut una dona que li agradava molt. Ella també era separada, encara que feia més temps, i tenia una filla petita. S’havien conegut a l’estiu i sense adonar-se’n havia arribat el Nadal. Tenia clar que aquest primer Nadal lluny dels seus fills havia de ser diferent. No volia que res li recordés els preparatius dels menjars, les sobretaules, les nadales, el tió, els regals… i li havia proposat a la Cati, la seva parella, que anessin de viatge, que marxessin de la ciutat. La Cati s’emportaria la seva filla i els altres familiars ho comprendrien.

Van decidir anar a les Canàries. Ni ell ni la Cati hi havien estat. Tenerife seria el lloc ideal. Bon temps i vida d’hotel. Un Nadal al sol. 

La Cati no s’acabava de creure que faria calor i va posar a l’equipatge alguna roba d’hivern  per si de cas, però  només baixar de l’avió es va adonar que era a l’estiu.

L’hotel era impressionant, al sud de l’illa, a la Costa Adeje, davant del mar, amb piscines, spa i gimnàs, diversos restaurants i programes d’animació de dia i de nit. Si volien no havien de sortir de l’hotel per passar-s’ho bé. La filla de la Cati, que tenia set anys, estava tan contenta que volia participar en totes les activitats.

 La Cati i la nena van fer algunes excursions: al Teide i al Loro Parc. Ell preferia la tranquil·litat de la piscina i gaudir del bon temps. Alguna tarda s’havia arribat a la platja i el soroll del mar i els colors de les postes de sol el tranquil·litzaven. 

El dia de Nadal li va semblar irreal. Al migdia els animadors de l’hotel havien organitzat un ball a la piscina i allí estaven ells ballant i bevent cava al sol. Cap dels seus Nadals s’assemblava a aquell. En un moment de la festa  la Cati el va mirar als ulls i agafant-li les mans li va dir: “Estàs bé? Els enyores molt?”  I ell li va contestar que estava bé i que encara que els enyorés s’ho estava passant molt bé. Mai ho hauria pensat i era gràcies a ella i a aquell nou ambient.

 Cada nit l’espectacle era diferent: mags, cantants, ball, jocs. El públic hi participava i la nena s’ho passava d’allò més bé. 

Van passar els dies més de pressa del que esperava. Aquell Nadal va ser molt oportú: li va permetre posar distància física i emocional amb els seus i, a la vegada, apropar-se a la seva nova parella. Quan va baixar de l’avió a la seva ciutat estava més bru i més content.

Magda Ábalos

                 Canvi de plans

Cada any celebrem les festes de Nadal en cases diferents de la família. Aquest any ens toca a casa de la cosina Miquela, que és una gran cuinera i té molta varietat de guarniments per a la taula i la casa, no hi falta mai detall. La resta de la família també ens hi esforcem, però no arribem mai al seu nivell de bon gust per a tot.

Va comprat els torrons i els aperitius; els guarniments ja els tenia a punt d’un any per l’altre, encara que cada any ens sorprén coses noves. 

Tot anava molt bé, però va passar que, com que viu en un bloc de pisos que ja fa anys que són fets, les canonades es van embussar i, per arreglar el problema, es van haver de fer obres. La Miquela no se’n sabia avenir de l’enrenou que van portar les obres, de la polseguera. Va haver de portar els mobles d’una habitació a l’altra. Estava ben amoïnada, i més ara, pels volts de Nadal.

Li vàrem dir que no passava res, que celebraríem el Nadal a casa nostra i que l’any que ve ja podria lluir-se ella.

Carme Vallverdú

            Khamau

En Khamau va arribar en pastera a les costes canàries després de mesos de viatge i penúries. Era de Kènia, i allà va deixar als pares, els germans, la petita barraca i la terra seca que, a causa de la falta de pluja, no produïa res, nómes pols. El noi, que tenia catorze anys, sabia llegir i escriure perquè l’hi havien ensenyat uns         missioners que havien arribat al seu poblat. Davant de les perspectives de la seva precària vida, va decidir deixar-ho tot i buscar nous horitzons, lluny d’allà, on pogués treballar i ajudar els seus pares.

Va passar gana, fred, assetjaments, fins que va poder pujar a una pastera, i, després de quinze dies al mar, va arribar a les Canàries. Allà va desembarcar, juntament amb quaranta-tres persones que hi anaven, gràcies a l’ajuda de la Creu Roja. 

D'allà els van portar a un centre d'acolliment d'immigrants, on va passar tres mesos, fins que, amb un aviò, els van traslladar a Barcelona sense papers ni res. 

Però la seva sort va canviar. Estava recollit per una ONG a l'església de Santa Anna, on menjava, dormia i feia petites feines que li encarregaven.

Un dia, una senyora que sempre ajudava a la parròquia es va fixar en el Khamau, que era un xicot molt maco i ben educat. Va decidir adoptar-lo, li va arreglar els papers i se'l va emportar a casa seva. La vida d'aquest noi va canviar radicalment, va anar a l’escola, va aprendre el català i moltes coses més.

Quan va arribar Nadal, va anar amb la senyora a la Missa del Gall i al sortir de l'església i mirar cap al cel, va veure una estrella més brillant que les altres i va pensar que també es devia veure des del seu poblat llunyà.

Roser Casaramona

           Un somni d’una nit de Nadal

Tot va començar una nit...

El primer diumenge d’advent, Mei i Jang, dos adolescents molt macos d’origen japonès, comencen la seva aventura, s’endinsen en un llibre blanc sense cap escriptura, sabeu per què?  Jo us explicaré! El llibre l’escriuran ells amb els seus somnis i pensaments. Preparats? Som-hi!  

És una nit plujosa, amb molt de vent; sobre la pagoda les branques dels arbres es mouen d’un cantó a l’altre.

—Fort, fort —crida Jang—, bufa, vent!, Emporta’t tot allò que no volem. 

La Mei li diu: 

—Jang, què dius?, no veus que si bufa tant com tu vols no podrem sortir a fora al jardí on els llums i els fanals del camí ens acompanyen amb tota la seva intensitat la nit de Nadal? —de sobte un fort cop ressona al finestral de la pagoda.

—Què és això? —diu la Mei.

—No ho sé, mirem per la finestra gran, Mei? 

—Ummmm, sí, sí, Jang, ara mateix.

Tots dos tenen els ulls oberts com dos gats esperant atrapar la seva presa, però la presa els atrapa a ells. Un grup de rens s’estan just davant del jardí.

—Déu meu, què és això? Mai havíem vist unes bèsties així. Tenen unes banyes molt llargues —li diu la Mei.

—Sí, són com ens havia explicat l’àvia Tao, potser han fet un descans per agafar forces i marxar al seu país a portar regals als nens i nenes del món.

—Què dius? El carret que duen no porta regals.

—I tu, com ho saps? No veig cap paquet amb llaços de colors, ja saps que els regals s’han d’embolicar amb paper ben lluent de color vermell, daurat, platejat, verd, i amb un gran llaç, perquè quan ens els deixin a la porta els puguem arrossegar cap a dintre i destapar-los! 

Van corrent cap al carret i, sorpresa!, una manta de quadrets vermella, negra i verda tapa tot l’espai.

—Mei, vine!, veuràs què hi ha!

Sense pensar-ho dues vegades va corrent, puja d’un salt i cau sobre la manta. Tot de sobte, uns sorolls comencen a sonar: timbals, trompetes, plors de nines, rialles, el xiulet d’un tren...

—Ahhh!  —criden, i pam!, el carret amb els rens i ells s’enlaira volant cap al cel. Porten ells dos els regals als nens del món! Sí, són els Pares Noels Mai i Jang! On aniran a parar? No ho saben,  l’univers els espera. 

Àngels Ruf

                La Laia

Era cap al tard d’un 22 de desembre que una família, un pare en Joan, una mare Elisabet i dos fills, l’ Oriol i la Laia, sortien de casa seva per anar cap a l’estació del tren. Al sortir de casa, van gaudir i badar pels carrers de Barcelona atapeïts de gent que preparaven el Nadal. Un cop a l’estació, van agafar el tren perquè anaven a passar aquestes festes en un poble prop de Barcelona, a casa dels avis. L’Oriol es posa a escoltar música mirant el paisatge i la Laia prefereix llegir un conte que portava a la motxilla. Ella estava molt concentrada en el llibre però de sobte sent un soroll molt fort en un altre vagó. Demana permís els seus pares si pot anar-hi. Li diuen que si.  La Laia amb el seu conte sota el braç se’n va corrent per veure què havia passat. Es troba que era com una festa, ambde globus i molts nens i nenes. De sobte, ve el revisor i els crida l’atenció i els diu: “Aquest guirigall no es pot fer, hi ha més gent en aquest vagó que vol silenci i descansar”.  El grupet de nois i noies i també la Laia, amb el conte a la mà, marxen cap a un altre vagó per seguir fent la festeta. Però el revisor, també va en aquest nou vagó, i els crida altre cop l’atenció. Però els nens, tossuts,  se’n van al següent  vagó a continuar fent la gresca.  

Arriba un moment que els pares de la Laia estan preocupats perquè la nena no torna amb ells i falta poc per arribar a l’estació on han de baixar. Esperen i esperen, però la Laia no apareix pel vagó on són els seus pares i l’Oriol. La mare de la Laia diu: “Això no pot ser, hem de fer alguna cosa”. Criden el revisor perquè els ajudi a buscar a la Laia. Tots els viatgers d’aquest vagó també van voler  ajudar a trobar-la. El revisor diu: “Ah! És una noia que porta un llibre a la mà?” El pare diu: “Sí, sí”. Contesta el revisor: “Cap problema, ara vaig a buscar-la i la porto cap aquí. Amb la xerinola que han fet i la disbauxa, ja sé on és”. 

El revisor apareix amb la Laia al lloc on són els seus pares esperant. Ells la reben amb molta il·lusió. És el moment que para el tren a l’estació. “Correu, correu!” diu el pare “Agafeu les coses!”. La mare, tota nerviosa, diu: “Quin ensurt hem tingut! Quins nervis!” I van baixar a l’estació. Els avis estaven esperant feliços i contents. Va haver-hi moltes abraçades i petons. Després van anar cap a casa dels avis. Van xerrar, sopar i van anar a dormir. Al dia següent,era la Nit de Nadal i van anar tots junts, contents i feliços, cap a l’església a  elebrar la Missa del Gall. Pel camí cap a la parròquia, el cel estava amb molta llum però hi havia núvols grisos. La nit era gèlida. Començava la missa i tothom dempeus, entonava “Les dotze van tocant”.

Glòria Esteban.

El calendari d’Advent

 

Els bessons no paraven de preguntar quan arribaria el desembre i em miraven impacients. Jo estava preparat amb les meves vint-i-quatre finestres numerades i carregades de sorpreses i il·lusions. 

Avui es u de desembre, els nens s’han despertat més d’hora per obrir la primera finestra i hi troben una capseta amb peces de lego. S’impacienten perquè han d’esperar tot un dia per obrir la finestra següent i veure el secret que amaga. A vegades discuteixen perquè no es posen d’acord sobre a qui li toca obrir-la. De les meves finestres en treuen clauers, retoladors, adhesius, piruletes...

 Els avis expliquen que quan eren petits no tenien aquest tipus de calendari, eren molt diferents. A una paret de la cuina, cada any se’n penjava un amb un Sant Antoni que tenia un full per a cada mes de l’any amb el sant del dia, les festivitats religioses i les fases de la lluna. També n’hi havia d’altres que regalaven els comerços i les Caixes d’estalvis amb la seva publicitat i amb imatges de paisatges, flors o bodegons. Avui encara existeixen, però la majoria de la gent porta agendes electròniques o el calendari al mòbil.

A mi també m’han sortit molts competidors, com ara calendaris d’Advent amb xocolata, i d’altres de molt sofisticats amb llums i música que es venen a Amazon. Durant aquests vint-i-quatre dies de desembre, no us podeu imaginar les coses inesperades, divertides, sorprenents i estressants que he vist, com comprar regals, esperar el Pare Noel, donar menjar al Tió i fer-lo cagar, escriure la carta als Reis, guarnir l’arbre i la casa, preparar les llistes de compres per el sopar i dinar de Nadal i les felicitacions…

Els avis  pensen que abans es vivia amb més tranquil·litat.

Avui és dia vint-i-quatre, i, com cada dia, els bessons amb ulls somniadors i expectants busquen el darrer regal, dos contes de Nadal. Seuen a la vora de l’arbre i es posen  a llegir.

Els temps canvien, però les il·lusions dels nens continuen sent les mateixes, i per  a què serveix un calendari d’Advent si no és per repartit il·lusions?

Teresa Naval

                Nadal del 82

 

Cada any celebren el Nadal del 82.

Estava tot a punt, la taula parada, la carn d'olla a les safates, el brou a punt per fer la sopa, les copes lluents i el cava a la nevera. De sobte, una fiblada la va travessar de dalt a baix, i es va espantar. “Deuen ser els dolors d’encaixament" va pensar, els que a la classe de ioga li havien dit que podien començar fins quinze dies abans, just els que li faltaven per complir, i va continuar trastejant esperant l'hora que arribessin els convidats. La fiblada es va repetir, i es va començar a neguitejar. No tenia ni feta la maleta per anar a l'hospital, ni la robeta de la criatura a punt. Mira que la mare i l'àvia l’hi havien dit vegades, però ella al seu aire, ni cas. Va començar amb dolors intermitents, i es va començar a posar nerviosa. No sabia ben bé què havia de fer. El Joan havia anat a recollir els seus pares que venien de Girona per dinar. No hi havia mòbils l'any 82. Va començar a respirar com li havien ensenyat i intentar controlar els temps. No es podia concentrar. Va  decidir trucar al metge. No li agafava el telèfon, va insistir. Els dolors anaven i venien i tampoc eren tan terribles, però estava espantada. D'una revolada va ficar quatre coses a la maleta i va trucar un taxi. Va deixar una nota dient que marxava a l’hospital. Volia tranquil·litzar-se..., faltaven dies encara. 

El taxista no la va mirar massa bé, aquella panxa enorme, ella sola cap a l'hospital, i una maleta mal tancada. Just el dia de Nadal. Tampoc li va donar explicacions, va pensar que no calia. En arribar a la porta de l'hospital,  es va dirigir a recepció. Va explicar el que li passava. Se la van mirar escèptics: “Però, li fa molt de mal? Els dolors cada quant són? És el primer part?” Ella ja només volia veure el metge. Finalment, li van dir que esperés, que vindria la llevadora. Ella i la maleta, sola, a la sala d'espera de l'hospital i ningú semblava tenir pressa per a res. Per fi va venir la llevadora, de no gaire bon humor. Altra vegada interrogatori. 

La van estirar a la llitera, i la va començar a examinar. De sobte va sortir, i la va sentir cridar que avisessin el metge ràpid, que estava "coronant". Va respirar fondo, sabia el que era perquè l’hi havien explicat a les classes de ioga, a les quals tossudament s'havia apuntat en contra del parer de família, amics i coneguts. En la mateixa llitera on l'havia examinat la van traslladar a la sala de parts, donant cops a les parets de tant que corrien. De sobte, focus, llums, mascaretes, gent entrant i sortint, i ella amb veu apagada dient ” Voldria part natural”. El metge, que ja havia arribat, se la va mirar, i amb un "No pot ser, tot va bé, però no pot ser" ho va acabar. Li van posar el pentotal i ja no recorda més. 

Es va despertar al llit de l'habitació, amb el Joan al costat, i el llitet amb la criatura. No sabia si era nen o nena, no es feien ecografies excepte en cas de complicacions, i el seu embaràs havia sigut tranquil i plàcid. “És una nena”, li va dir el Joan. Està bé i és igual que tu. Li va relliscar una llàgrima per la galta. Només la va poder agafar després que la pesessin, rentessin i vestissin, i es va emportar una esbroncada perquè no havia fet la maleta amb prou temps i la robeta era massa gran perquè la nena era petitona, ja que s'havia avançat quinze dies. “Possiblement per aquests exercicis de ioga que has fet” li va dir el metge, “però has tingut sort, tot ha anat bé”. Ella se'l va mirar fredament, i només li va dir "Bon Nadal" . Va decidir que no el volia veure mai més.

Eren altres temps. Ara pensa com aquell Nadal ho va canviar tot i va ser l’inici d’una nova etapa de la seva vida, sense mirar endarrere. Un daltabaix. 

Han passat més de quaranta anys. I tantes coses. Tants canvis.

I cada any, quan bufen les espelmes, pensa com la vida li ho ha donat tot. I com ho agraeix.

Mercè Escolà

       Muntanyes nevades

Les garlandes de llums dels carrers s’encenen en començar la tarda quan s’amaga el sol i creen reflexos sobre la neu, s’omplen de colors els arbres de Nadal guarnits, les figures de rens, pares Noel i les finestres amb porticons de les cases de fusta, que semblen de conte, a l’horitzó es retallen les altes muntanyes blanques sobre un cel rogent. Ja falten pocs dies per a les festes. 

La Mónica és lluny de casa, estrangera en un altre país, sense la família ni la colla d’amics de tota la vida a prop. Aquest Nadal se’l passarà treballant en la recepció d’un hotel de luxe al mig dels Alps nevats. 

 Fa uns pocs mesos va aprofitar l’oportunitat d’una oferta de feina que li va dir un amic. Ho va prendre com un senyal del destí per emancipar-se, viure una aventura i practicar idiomes a la vegada que guanyava un bon sou. I és així, no se’n penedeix de la decisió, es troba a gust, hi ha bon ambient de treball i el poble de muntanya és preciós. Ha fet noves amistats entre els companys, que també són lluny de casa seva i, fent pinya per allunyar la possible nostàlgia, preparen una celebració per marcar les dates. 

 Segur que seran unes festes molt diferents i auguren canvis, ja que també estrena una relació. Des que la Mònica va arribar, el Ralf se la mirava molt, pensant que ella no se n’adonava; la tractava amb amabilitat exquisida i estava molt per ella, fins que fa uns pocs dies li va proposar obertament que volia que fossin més que amics i ella li va correspondre. 

 Un Nadal en un altre país, un altre idioma, unes altres tradicions i un nou amor.

Carme Valios

            Una casa gran i vella

Està asseguda davant d’una tassa de te i repassa la llista dels últims detalls per preparar el dinar de Nadal. No pot evitar pensar en el gran canvi que s’ha produït en la seva vida, i que en aquestes festes es fa ben patent. La casa, amb les millores que ells han anat fent amb el temps,  continua sent la mateixa, la que van comprar amb el Jaume fa deu anys, aquesta casa vella que a tothom li semblava que era massa gran per a només dues persones i que estava massa lluny. “Ja intentarem omplir-la”, deien ells, i estaven encantats amb la seva casa aïllada, vella i massa gran. I tant que la volien omplir, i amb criatures seves, és clar. Però passava el temps i les criatures no arribaven. I es van fer proves de fertilitat, i es van sotmetre a tractaments hormonals, d’estimulació ovàrica, sense cap resultat, i es van informar sobre donació d’òvuls i d’espermatozous, sobre inseminació artificial, fecundació in vitro i injecció intracitoplasmàtica. Ho van provar tot en aquells anys angoixants, i sempre sense èxit: semblava que això de ser pares no els estava destinat .

Fins que van decidir convertir-se en pares adoptius. També va ser un procès difícil; ells havien pensat adoptar una criatura, nen o nena els era igual, o, com a molt, dues. Així que, quan van saber que hi havia sis germans, sí, sis!, que estaven esperant uns pares i que tenien dificultats per ser adoptats perquè el jutge no volia que els separessin en famílies diferents, s’ho van rumiar.

No els va costar gaire decidir-se. Ells tenien una casa gran (i vella, i allunyada), volien fills, una família que, amb el temps, la omplís. Havien somiat que rebrien els fills d’una manera esglaonada, un cada any o cada dos, però, com que les coses es van presentar d’una manera diferent, van assumir que els podrien rebre tots de cop. Així que quatre mesos abans de Nadal havien aparegut a les seves vides la Maria, la Isabel, el Víctor, la Marta i els bessons Àlex i Jan: un equip de bàsquet amb suplent i tot!

Aquest seria un Nadal de dibuixos animats, de fer cagar el tió, deixar vi i galetes per als Reis, del menjador ple de joguines, d’anar a patinar i a veure musicals infantils… Això sí que ha estat un canvi, i per a tota la vida!

Montserrat Vallès

TROBADA

Aquest any, el  comiat del trimestre l'hem celebrat amb el dinar tradicional al restaurant del Casino. Ens hem intercanviat regals i ens hem  desitjat

Bon Nadal i bon any 2024!