Un carrer de ciutat

 

                                                     IL·LUSIÓ

 Soc a casa avorrida i penso que m’agradaria  anar a fer una volta per distreure’m. Vaig caminant pel centre de la ciutat. És un dia de l’estiu. Per la calor porto el cabell recollit. Vaig vestida amb el meu color preferit, negre, brusa, pantaló, americana i sabates. I per trencar el color fosc m’he posat un collaret  vermell, que també és un color que m’agrada

De sobte, veig una persona que em resulta familiar. De què la conec? Ella també em mira un instant. Segur que és una actriu. Els actors que surten per la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents. No puc deixar de mirar-la. Ella s’ha aturar en un semàfor. La segueixo per saber on va fins que es para i entra en un portal prop de casa meva. Mútuament ens anem mirant amb ganes de començar una conversa. Així ho he fet. Li dic: 

—Oi que ets una actriu d’una sèrie que segueixo, “La Pamplina”? M’agrada molt com treballes.

Ella em contesta amb ganes i em  confirma que sí que ho és i ens fem una rialla. Em diu molt amablement que també li agrada que li diguin aquestes coses. Diem “Fins aviat!” i vaig cap a casa contentíssima. L’altre dia vaig sortir  i la vaig tornar a veure, però aquest cop em va saludar ella. Quina il·lusió!

Glòria Esteban

TIC-TAC

Quan veig aquest aparador ple de rellotges no puc deixar de recordar com de petita em fascinava la història de les busques, i em podia passar hores embadalida contemplant com la gran avançava pas a pas, i la petita tan a poc a poc que gairebé no es podia veure, mentre la dels segons corria embogida donant voltes i voltes. I el meu cervell infantil també donava voltes per si en podia esbrinar el mecanisme, i no gosava preguntar als adults, que sempre em deien allò de "quines coses té aquesta criatura”. I jo volia que el temps volés per veure com es bellugaven. Però el tic-tac em feia tocar de peus a terra, i em marcava quan començar i quan acabar.

El temps ha passat, i tant, i ara estic en un moment de la meva vida que voldria que el temps es parés i no hi hagués ahir, ni demà, només el moment dolç i màgic que estem vivint. Per això, tot i que els ulls se m'escapen cap a l'aparador, mai li regalaré un rellotge, perquè, ben pensat, no sé per a què pot servir ara un rellotge, si el que voldria és aturar el temps i que cap rellotge, ni de sorra, ni de busques, ni electrònic, pogués marcar ni el principi ni el final.

 No vull mes tic-tacs.

Mercè Escolà

REBAIXES

Jo visc a Capellades, un poble petit i tranquil, i no fa gaire vaig voler anar a veure les rebaixes de Barcelona. Així que vaig agafar els Ferrocarrils Catalans i vaig baixar al centre de la ciutat. Quan vaig arribar em vaig espantar de veure tanta gent per tot arreu.

Vaig entrar en uns grans magatzems a veure la roba que hi havia. La gent estirava la roba, uns per una banda i uns per una altra. Jo, al final, només vaig comprar roba interior.

Després vaig entrar en una sabateria, però no hi havia cap sabata que m’agradés, massa modernes per al meu gust; i la dependenta, massa antipàtica.

Després de voltes i voltes, atabalada, vaig entrar en una cafeteria, i, quina seria la meva sorpresa quan se m’acosta una dona i em crida pel meu nom. Primer no la vaig conèixer: era la Conxita vàrem seure juntes i vam recordar els vells temps. Ella sí que portava paquets: com que viu a Barcelona, ja sap on anar.

Un cop refeta, vaig agafar un altre cop el tren i cap a casa tota decebuda de les rebaixes.

Carme Vallverdú

UN MALSON

Aquest matí he hagut de robar. No podia fer una altra cosa. Les meves amigues m’han portat en cotxe fins a un carrer comercial d’un lloc que desconec i han marxat. M’hi han deixat sola, sense mòbil ni diners. No sé què fer. Passejo durant hores envoltada de gent que no em veu. Espero que algú se m’acosti i em tregui d’aquest malson. Estic perduda. Una dona amb vestit negre mira distreta un aparador. De manera intencionada, amb un cop de colze, faig que es tiri per sobre el cafè que porta a la mà. Aprofito el moment de confusió per sortir corrent amb la bossa que ha deixat caure. Corro amb totes les meves forces. Ningú em segueix. Agafo els diners i llenço la bossa a una paperera. Encara tremolo quan aturo el taxi que em portarà a casa. La broma del comiat de soltera ha anat massa lluny.

Conxita Alcázar

UNA AMIGA

Ara m’he perdut. He quedat amb una amiga per anar a una perruqueria que, segons ella, és molt bona. Em vaig apuntar l’adreça en un paper que ara no trobo, soc un desastre! Li estic trucant i no em contesta. Però, agafem-nos-ho amb calma, la situació no és tan greu! Entro en un bar i demano un cafè. El bar està buit i el cambrer, molt maco i simpàtic, em pregunta si em passa alguna cosa; deu ser per la cara que faig.

Torno a sortir i començo donar voltes pels carrers i no veig cap perruqueria, només una per a gossos. Vaig mirant aparadors plens de coses boniques amb l’esperança que l’amiga aparegui o em truqui.

Passades dues hores, asseguda en un banc la torno a trucar i no se sent res. Torno cap a la parada del Tram a veure si se li ha fet tard i arriba en qualsevol moment. Res, marxo cap a casa pensant que potser li ha passat alguna cosa. Vaig a casa seva a veure si està bé, Truco i m’obre la porta en pijama i tota despentinada.

—Què passa? —diu.

—Això dic jo, què passa?

—Disculpa, és que va venir un amic i vam prendre un parell de whiskies, i no me n’he recordat i, a més, tenia el mòbil apagat.

La miro enrabiada:

—Quin morro! No em truquis mai més!

Rosa Orenga

UNA TRUCADA

Aquest matï m'he llevat amb mal de cap. No he passat gaire bona nit, pensant en la discussió que vaig tenir amb al Raul i he acabat l'any disgustada amb ell sense cap motiu.

He desidit arreglar-me i anar de rebaixes aprofitant que no treballo ja que el cap es fora i ens ha donat festa al despatg. 

No necessito res de res pero així escampare la boira.

Agafo el metro,baixo a la Plaça de Catalunya i camino cap al Portal de l'Angel. Al carrer es ple de gom a gom de gent comprant o fent el xafarder.

M'aturo a tots els aparadors de les botigues, roba, sabates, complements etc.. Em provo roba del Zara però al final no compro res.

Em sento a la terraza d'un bar a fer un café. Miro al bullici de la gent així em relaxo i li dono voltas amb la meva situació amb al Raul.

De sobte em sona el movil que m'espanta i em desperta dels meus pensaments. És ell ,Obro l'aparell i reconec deseguida la seva veu, dien-me: Claudia amor meu, perdona per lo de ahir i sapigues que t'estimo molt, ets la dona de la meva vida. Em recupero de lo que m'acaba de dir i contesto: Deixa'm estar lo nostre s'ha acabat.

Roser Casaramona

                                                                                           

FER PLANS PLEGATS

—Bon dia, Pere, quant de temps que no ens veiem!, com va tot?

—Hola, Joan, doncs força bé, començo l’any amb canvis, avui és l’últim dia de feina, que demà em jubilo.

—Me n’alegro, se’t veu eufòric. A mi no em falta gaire, quatre mesos de treballar, que jo soc més jove que tu.

—Sí, estic força content, tinc plans per fer. Tot i que em falta la Maria, ja fa cinc anys que va morir, el temps passa, per això vull aprofitar ara que tindré tot el dia per a mi.

—Sí, i tant. El Manel i la seva dona s’han jubilat els dos i el primer que van fer és apuntar-se per viatjar amb l’IMSERSO, i n’han tornat molt contents.

—No hi havia pensat, com ara no tinc parella, anar-hi sol no sé si em ve de gust. 

—Pere, d’aquí a poc ja podrem anar-hi plegats, tu i jo, que de joves bé que vam viatjar junts. Recordes el camí de Sant Jaume, les aventures que vam passar? Un fart de ploure i tots mullats amb aquella motxilla, uff… i la gent que vam conèixer.

—I tant. Paisatges preciosos i gent molt maca.  Ja m’estàs engrescant, Joan. 

—Perfecte, jo ara encara he de tornar a l’oficina, ja em veus, carregat de papers. Et va bé que demà dinem junts? Celebrem la teva jubilació i fem plans.

—Fins demà! Et truco per concretar. Estic molt content d’haver-te trobat.

M. Carme Valios

M'HAURIES DE FER UN FAVOR

—Hola, què tal?, com estàs? Ets providencial. Et volia telefonar i vet aquí que et trobo al carrer.

—Bé, i tu? Feia temps que no et veia.

—Sí, he estat molt atrafegat amb els negocis. Aquesta crisi els està afectant molt.

—Sí. Al meu departament ha baixat la feina un seixanta per cent.

—D’això et volia parlar. M’hauries de fer un favor. Estàs al mateix departament, oi?

—Sí, al de permisos.

—Doncs necessitaria que donessis un cop de mà als permisos que he demanat per convertir en casa rural la finca de la família.

—Sí, home, això està fet. Miraré que s’accelerin els tràmits. 

—Moltes gràcies, Pere, sempre hi haurà lloc per a tu. 

—I què n’opina la teva dona?,  al capdavall la finca és seva. 

—Mira, la meva dona no vol ni sentir-ne a parlar.

—Ai, les dones! És una bona idea això de la casa rural. Recordo que la finca és molt maca i està molt ben situada.

—Sí, això de la situació és molt important en el meu projecte perquè la casa rural serà la tapadora.

—Com?, la tapadora? 

—Sí, perquè una vegada tot estigui enllestit hi afegiré unes senyoretes per als hostes que ho desitgin.

—Però, però… Joan, hi haurà famílies.

—No, no, serà una casa rural per a executius que vulguin descansar del treball, de la família...

—O sigui, una “casa de barrets”.

Magda Ábalos

QUÈ S’HA PENSAT!

Plantada al mig del carrer, em giro i adreço una última mirada per si finalment arriba. Veig una figura que s’apropa corrent, movent els braços i cridant alguna cosa que no entenc. Sí, sembla que és ell: la seva figura desmanyada i la seva cara de despistat, que em fan tanta gràcia i m’inspiren tendresa. Però ara no aconsegueixo somriure-li, el miro enfadada.

M’havia trucat per dir-me que acabava d’arribar de València només per veure’m i hem quedat que jo reservaria el restaurant per a la trobada. Però a l’hora de concretar a quina hora i on ens trobem, li truco al mòbil i me l’agafa una tal Marta, que el crida perquè  s’hi posi. Quan parlo amb ell no em dona cap explicació; jo tampoc no l’hi demano, em limito a dir-li que l’espero a dos quarts de dues al carrer Miramar, a la porta del restaurant.

Ara són dos quarts de tres i ja estava a punt de marxar quan l’acabo de veure arribar. Estic decidida a plantar-lo, què s’ha pensat! Hi ha molts punts que m’inquieten: el perquè del retard, per què no m'ha avisat que arribaria tard, qui és aquesta Marta que té accés al seu mòbil… No crec que tinguin justificació, més val que me n’oblidi. Però és tan tendre, tan atent quan vol… Potser l’esbroncaré una mica però després deixaré que s’expliqui. No m’estranyaria que m’arribés a convèncer.

Montserrat Vallès

"Pensaments i paraules dels personatges de la fotografia", proposta de treball de gener de 2024.