LES BOTES D’AIGUA
Portava uns dies plovent. El gris del cel i la pluja constant donaven a la ciutat una tristor aclaparadora. El Xavi no estava trist, ell estava molt content; esperava que el riu es desbordés i que el seu carrer s’emplenés d’aigua com cada any. Ell gaudia amb les seves botes d’aigua, travessant el carrer i donant puntades a l’aigua que la feien enlairar i caure en forma de milers i milers de gotes.
Cada any el riu sortia de mare i entrava a les cases que estaven situades a la riba. Els veïns parlaven de l’alçada a què arribava aquell any. A les parets quedava la seva empremta. El Xavi va anar creixent, les seves botes d’aigua tenien un número més, però ell esperava amb la mateixa il·lusió que de petit l’arribada de la riada.
El Xavi va anar a la capital a acabar els estudis. Cada cap de setmana tornava a la seva ciutat i quan trobava els carrers inundats repetia la cerimònia de la infantesa: es posava les botes d’aigua i corria i saltava per damunt.
L’últim any de carrera el riu no es va desbordar. L’havien canalitzat! El va anar a veure al centre de la ciutat. Transcorria apaivagat, molt tranquil entre les dues parets que el sotmetien. Els veïns ja no parlaven d’on havia arribat l’aigua aquella tardor i ell ja no es tornaria a posar les botes d’aigua.
Magda Ábalos
RECORDS
Ja sabem que hem arribat al centre de la ciutat quan creuem el pont, amb les façanes senyorials que s’aboquen al riu, palaus majestuosos i el perfil de la catedral imponent. Les barcasses que al seu pas distorsionen el mirall de l’aigua.
Les ribes són un oasi allunyat dels soroll i les presses dels carrers que conviden a vagarejar i ens porten records de passejades d’enamorats, de quan el món és una bombolla que només es veu reflectit a les pupil·les del nostre estimat. Ulls plens d’esperança i projectes, de tot el futur que volem viure plegats i a la vegada jo només vull gaudir del present i atrapar aquest instant per gravar-lo al meu cor. El tacte de la seva mà en la meva mà, l’escalfor d’un sol pàl·lid d’hivern a la cara que dissimula les galtes enrojolades per la timidesa i la felicitat. El to de la seva veu tranquil·la parlant de mil coses i les llargues pauses que em feien dubtar si havia perdut el fil de la conversa. El somriure entremaliat que expressava la seva decisió i la seva incertesa. La mirada dolça i profunda que amagava més que no pas explicava. Tot el seu cos que em protegia.
La memòria és traïdora i embolica els records, que es confonen en el temps. Els records vora del riu, de la seva ciutat, de tot ell.
Carme Valios
EL MASCARET
Contempla el riu, ample, plàcid, una mica gris. No hi ha indústria al voltant, tot està escrupolosament net i polit. La gent, molta, està atenta i en calma, parlen en veu baixa. Hi ha un silenci lleuger, que allibera, Només de tant en tant algun ocell que crida i vola baixet, com si vigilés.
De sobte se sent una remor general i apareix a l'horitzó, encara lluny i borrós, el mascaret. Avui avança, diuen, a uns vint quilòmetres per hora. Ara els passa just pel davant una onada de gairebé dos metres i, lliscant amb ella, com una colla de petits grans gegants, avançant amb pas segur, els surfistes, Semblen els reis del riu.
Recorda aquell noiet francès que semblava sortir dels reportatges del Maig del 68, i que, potser per impressionar la nena de poble que ella era, li explicà que en algun lloc una enorme onada anava remuntant riu endins més de cent quilòmetres. No s’ho va creure, com altres coses que li deia.
I somriu.
Mercè Escolà
JUBILACIÓ
Li va arribar la jubilació i no sabia què fer, passejava pels carrers, mirava les obres, els nens que jugaven, fins i tot portava pa als coloms.
Cada tarda veia passar una noia molt maca i es trobava amb un noi de la seva edat; s’agafaven de la mà i marxaven junts tots somrients. Això passava un dia i un altre dia. Com que tenia molt de temps i molta xafarderia, pensava: “On deuen anar aquest parell cada tarda agafats de la mà?”
Un dia, mentre passava la parella de joves, es va trobar un conegut que el va aturar per preguntar-li com anava la jubilació i s’hi va entretenir una estona. Al final, quan el va poder deixar, va veure per on anaven: van baixar pel camí que porta al riu.
L’endemà els va esperar a la mateixa hora i, com que ja sabia on anirien, va agafar una drecera i, quina seria la seva sorpresa, els va veure que només anaven al riu a passejar i, de tant en tant, tirar pedres i fer-les botar.
Carme Vallverdú
EXCURSIÓ
Com cada estiu, un cap de setmana anem a casa d’uns amics que tenen una nena de l’edat de la nostra i uns bessons molt entremaliats. Sempre fem una excursió al riu amb tot el necessari per passar el dia, menys aigua, perquè la del riu baixa tan bona i tan freda! Tots contents, grans i petits escampem les estovalles per al menjar. Les nenes juguen amb les galledetes i l’aigua, mentre els bessons no paren d’anar amunt i avall. Una mica més amunt d’on som nosaltres, hi ha una senyora i un senyor prenent el sol en les seves hamaques. Ell s’aixeca i va cap a l riu i hi posa una garrafa per refrescar la beguda. Nosaltres, com que ja tenim gana, anem posant les coses damunt les estovalles.
—Nens —crida la mare—, veniu a dinar!
Els bessons venen corrent i s’asseuen amb cara de no haver trencat mai un plat i no es mouen en tota l’estona. La mare, estranyada que estiguin tan quiets, els toca el front per si tenen febre, però no en tenen. Comencem a dinar i, de sobte, una de les nenes diu:
—Mireu, l’aigua baixa vermella!
Baixa d’on hi ha la garrafa del senyor, que en aquell moment la va a buscar i la troba buida. La cara se li transforma: vermell com un pebrot, mira amunt i avall buscant una explicació i, molt enfadat, culpa la dona de no tapar bé la garrafa. Nosaltres, dissimulant, ens aguantem el riure.
Rosa Orenga
LA RIERADA
Gala, la noia d’aquesta història, és a la vora del riu conegut com la Rierada, un camí frondós ple d’arbres, el vent xiula i els ocells canten. La primavera arriba amb tota la seva plenitud. El soroll de l’aigua acompanya el recorregut dels reguerols cap al riu que l’acompanya.
És un camí ple de roselles, pedres i sargeixos, arbres caiguts per creuar el riu, i també fer indicadors de fusta, les senyalitzacions són de pins i escorça.
S’atura i agafa pedres del riu. “Que netes estan, són de mil formes i colors, recorden les mans d’un escultor quan treballa amb un pic i martell la figura que vol immortalitzar”. L’aigua del riu és cristal·lina, amb tonalitats verdoses. A l’apropar-se veu la seva cara relaxada, dolça, veu el cel, els arbres, els núvols...
Els núvols! Caram! s`està enfosquint, el riu sembla com si de sobte canviés de color, la llum solar s’ha apagat...
Sent un soroll de fons, una forta llum queda reflectida per darrere les branques dels arbres, tan altes. “Un llamp!, un llamp al bosc” exclama.
Per un moment recorda que els boscos de la ribera són caducifolis que creixen a banda i banda dels cursos fluvials, acostumen a estar amarats d’aigua del riu; és el cas d’aquest entorn, són oms, com explicava el pare quan sortien a caminar pels boscos.
Plovisqueja, serà millor reprendre la tornada, encara quedarà xopa, s`ha fet fosc, i ara no sap si trobarà el camí, no veu res...
Àngels Ruf
PAISATGE IDIL·LIC
Sóc a casa, miro pel balcó i veig que plou. La gent no sortirà al carrer, però jo avui vull anar a passejar per la vora del riu. M’espero una mica a casa i així vaig mirant si para de ploure. Decideixo sortir, intento passar pels porxos fins a arribar-hi. Vaig caminant per la vora del riu, un camí fàcil de terra. Hi ha molta boira però és un paisatge idíl·lic. En un punt del descens del riu, veig un edifici antic que fa patxoca. La casa és tot un monument. Hi ha moltes finestres, totes pintades d’un color blau cridaner. M’he assabentat que hi viu una família d’artesans que es dediquen a la confecció de mitjons molt diferents. Tenen tanta anomenada que fins i tot algun personatge de la televisió els visita de tant en tant per tal de fer-ne un reportatge. També m’han dit que és una masia, però que la gent li diu “La casa vora el riu”. Segueixo pel camí del rierol, veig que solen anar-hi animalets a refrescar-se i que hi ha gent que es treu les sabates i fan un massatge als peus d’aigua ben freda.
M’adreço cap el bosc, però segueixo veient el riu i veig nombrosos salts d’aigua que fan més pintoresc el paratge. Des de lluny veig el corrent d’aigua que segueix molts quilòmetres fins arribar al mar. En definitiva “La casa vora el riu” era un recer de pau i serenitat!
Glòria Esteban
PARÍS
Després de cinc anys de nuviatge, l'Enric i la Mari van decidir casar-se. No tenien gaires diners, però treballant tots dos i amb l’ajuda dels pares van ajuntar prou per a la boda i fer una gran festa.
Es va celebrar al mes de maig, es van ajuntar tota la família i amics a l'església del poble. Van fer una festa molt maca. Van anar de viatge de noces a Paris, que els feia molta il·lusió. Allà, van visitar Le Sacré Coeér, les Champs Elysees, el museu del Louvre, pujaren a la Torre Eiffel, etc. Estaven encantats.
Una nit, van agafar un vaixell que feia un recorregut per el riu Sena amb sopar inclòs. Va ser una nit molt especial: navegant pel riu es juraren amor etern.
Han passat deu anys i el matrimoni s'ha desfet; no han tingut fills i l'amor s'ha acabat, s'han divorciat. La vida continua i la Mari, amb un grup d'amigues de la feina, decideix fer una excursió a Paris. Visiten tots els llocs interessants que ella ja havia vist i, caminant pel costat del riu Sena, la Mari plora d'enyorament recordant els temps passats que ja no tornaran.
Roser Casaramona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió