Un matí, al despertar de somnis inquietants, va sentir el timbre de la porta. Mentre es llevavaper anar a obrir va recordar el somni. Aquella nit se n’havia anat a dormir molt neguitosa i no es treia del cap que feia una temporada que entraven a robar per moltes cases de la ciutat, i va pensar que havia de posar una alarma per sentir-se més segura, però no trobava el moment.
Va somiar que li havien entrat mentre ella dormia; van remenar armaris i altres mobles, ho van tirar tot per terra i, com que no trobaven, encara remenaven més i més. Ella estava nerviosa, morta de por, quieta al llit, feia veure que continuava dormint. Finalment, els lladres es van adonar que no hi havia res del que buscaven i, decebuts, van marxar.
Així que quan va sentir el timbre i va comprovar que tot era un somni, es va sentir alleujada, i més quan va veure que era la veïna que venia buscar-la per anar a ver una volta. Va ser tanta l’alegria que va tenir, que la va convidar a fer un esmorzar de xocolata amb xurros.
Un cop van haver esmorzat i enraonat una estona, tornant cap a casa, al passar per davant d’una botiga d’alarmes, hi va entrar per comprar-ne una i, si pogués ser, que la hi instal·lessin l’endemà mateix.
Carme Vallverdú
Doctora en Ciències Exactes
Un matí, al despertar de somnis inquietants, va riure molt pensant com era possible que estigués tan amoïnada perquè no sabia què fer per dinar, si macarrons o llenties, si carn o peix, i que això era tot el que la preocupava aquell matí d’hivern.Però se li va gelar el somriure quan va pensar com era possible que la ment més brillant de la seva promoció, premi extraordinari de Batxillerat, doctorada en Ciències Exactes en un curs en què eren quatre dones a la Facultat, quedés atrapada entre paelles i cassoles, i en lloc d’estar fent càlculs i investigació en un centre de Tecnologia avançada, l’únic que calculava era si posar mig quilo o tres quarts de pasta per no fer curt quan vinguessin els consogres a dinar, i si un raig de vi ranci al rostit era un got i si podia fer-ho a ull. De la Facultat només li quedava el títol ple de pols desat a una carpeta a les golfes, ben amagat per no veure'l mai més.
I la va envair una mena de rancúnia i tristesa per no haver sigut capaç de renunciar a ser normal a canvi de ser una eminència solitària, perquè l’entorn se l’havia engolit, i havia dit que no a una beca als Estats Units per no deixar la família; de renunciar a continuar estudiant per no perdre la parella i, segurament, per no ser més brillant que ell.
Eren altres temps, ara somia cada dia que és una científica important i li tanquen totes les portes per haver estat covarda. I li fa ràbia, molta ràbia, i es neguiteja pensant que el somni és molt real, però que les portes se les va tancar ella soleta, i no pot deixar de pensar en allò que hauria pogut ser i va deixar escapar.
Això sí, tota la família li diu que no han menjat mai millors macarrons que els que fa ella, cosa que li importa exactament un rave.
Mercè Escolà
Corria, corria i corria
Un matí, al despertar de somnis inquietants, es va aixecar del llit amb una sensació estranya, molt nerviós, cansat i amarat de suor. Recordava el somni clarament, era terrorífic, amb allò que se li acostava i no sabia si era persona o bèstia i que el volia agafar. Ell es va amagar darrere una roca, però les urpes tan grans sortien per tot arreu. No s’ho podia treure del cap, això que normalment l’endemà no recordava el que havia somiat. Però sí que, darrerament, tenia un somni en què corria, corria i corria, i no arribava enlloc i es despertava molt cansat.
Durant el dia següent no hi va pensar gaire, amb la rutina de cada dia: sortir a la plaça a parlar amb els companys, anar a comprar el pa, jugar al dòmino… A la nit es va fer el sopar i després de menjar va seure al sofà a veure el partit. Com que vivia sol, quan li agafés son se n’aniria al llit tranquil·lament. Aquella nit, altra vegada aquell somni terrible, amb aquella cosa que el volia agafar i ell s’amagava, però el seguia igual, es posés on es posés: sentia molta por.
Així va passar una setmana, i cada nit somiava el mateix. Estava desfet, no dormia per la por d’aquell maleït somni que el torturava. Estava tan desmillorat, que un amic li va dir:
— Què et passa?, fas mala cara.
Ell li contestar amb evasives, però va pensar: “Això no pot ser, al final cauré malalt”. I va decidir demanar ajuda a l’Alba, la seva neta psicòloga, que feia uns anys que treballava amb avis i era una bona professional. Ella l’ajudaria!
Rosa Orenga
El sopar
 |
Un matí, al despertar de somnis inquietants, es va aixecar de cop del llit pensant en tot el que havia de fer.
Era el vint-i-quatre de desembre i encara tenia una pila de coses pendents. Desprès de dutxar-se i esmorzar, es va fer una llista: anar a recollir els capons que tenia encarregats a la millor carnisseria del poble, recollir el vestit de mudar que li estaven arreglant a la boutique, anar a la perruqueria i al saló de bellesa perquè li arreglessin molt bé la cara, les ungles i els cabells.
A la tarda de la Nit de Nadal es va ficar a la cuina per ajudar la cuinera a preparar el sopar, amb la minsa ajuda que li podia donar. A les set del vespre el sopar estava enllestit: consomé, assortit d'embotits, llagostins i els capons rostits amb prunes i pinyons com els que feia la seva mare anys enrere, torrons, xampany francès i els millors vins.
El menjador ja lluïa, tots els llums encesos, la taula parada, amb l’ajuda de la minyona que tenia per servir, amb les estovalles de fil brodades, la vaixella de Llemotges, la cristalleria de Murano, els coberts de plata, canelobres i guarniments de Nadal. L'estança també estava molt adornada: arbre, pessebre, etc.
Tot estava a punt per a l'arribada de la senyora marquesa i el seu marit, que venien a sopar junt amb el seu fill, que era el promès de la seva filla, i els pares encara no es coneixien.
Afortunadament, els somnis inquietants, en què es cremava el tall, les copes queien damunt dels convidats i altres desastres, no van succeir; la festa va anar molt bé, tots van estar molt contents, pares i nuvis, esperant que el proper any poguessin tornar a ajuntar-se i desitjar-se Bon Nadal.
Roser Casaramona
La parella
Un matí, al despertar de somnis inquietants, se’ls va treure del cap ràpidament. Estava a les portes del Nadal i tenia moltes coses a fer per pensar en somnis. El seu marit, com cada dia des que s’havia jubilat, havia sortit amb la bici. Aquell “sant home” segur que no tenia “somnis inquietants”, per no tenir-ne, segur que no somniava.
— Bé, vinga, dutxa’t, i fes via, que has d’anar al mercat i a la pelu, i a la tarda, has de començar a preparar el dinar de Nadal —es va encoratjar mentalment.
A l’Emília, l’alegria no li cabia al pit, la seva “nena” arribava demà d’Alemanya, on estava fent un màster, i els havia dit que portava la parella. L’havia conegut només arribar, també era metge i treballava a l’hospital on ella feia les pràctiques. A l’endemà a taula hi serien tots, els grans i el petit; el seu fill acabava de donar-li un nét, l’Adrià petit. El gran estava pedalejant.
El dia no va passar de pressa, va passar volant. Com cada any, al final, ella i el seu marit s’havien quedat adormits al sofà i no van anar a Missa del Gall.
Es va despertar el dia de Nadal amb la sensació desagradable d’haver somniat el mateix que la nit passada, però, com el dia anterior, estava massa contenta i tenia massa feina per pensar-hi. L’Adrià ja havia marxat, però li havia promès que arribaria més aviat i que ell pararia la taula. Bé, val més això que res.
El vol de la Marta arribava a les onze, o sigui que arribarien a casa a l’hora de l’aperitiu. Ja hi serien tots. L’Emília tenia ganes de conèixer la parella de la seva filla. No li havia explicat gaires coses, a banda que era metge com ella. Va fer una volta per la casa i va entrar a l’habitació de la seva filla per veure si estava tot bé. Després es va tancar a la cuina.
La sopa de galets i els canelons estaven quasi a punt, faltava preparar l’aperitiu. Aquest any havia comprat alguna delikatessen preparada, però ella afegiria el de sempre: les olives, les xips, les fruites seques i el pernil amb pa amb tomàquet. Li agradaria a la parella?
Ja havien arribat tots: el seu fill amb la dona i el nen i les dues cunyades, les germanes solteres del seu marit. Eren al menjador, esperant la Marta, que havia enviat un WhatsApp dient que ja havien arribat i que havien agafat un taxi.
Van sentir la porta i van mirar tots cap a l’entrada del menjador. Allà hi havia la seva filla preciosa i una noia.
— Hola a tots, aquesta és la Hanna, la meva parella.
L’Emília va pensar que potser “els somnis inquietants” volien dir-li alguna cosa.
Magda Ábalos
Creure en la tradició
Un matí, al despertar de somnis inquietants, ell era sol a casa. La seva ment es desperta i torna a la realitat, i es va dir: “No sé si sóc al llit o a la plaça…" Va trucar als seus amics perquè anessin a casa seva que volia explicar el somni que havia tingut.
Era en una plaça on hi havia una catedral i, a la vora, parades amb figures de pessebre, molsa, bombetes, arbres i guarniments de Nadal. Els venedors i venedores s’escalfaven i es fregaven les mans, del fred que feia. Uns dels homes d’unes quantes paradetes posava potes als tions i els decorava. N’hi havia de diferents mides.
De sobte, en el somni, s’adona que hi ha una altra representació. Veu al seu pare pujant a dalt d’un pi, buscant una branca bonica i ben recta per convertir-la en l’arbre de Nadal de la família. Ai, ai... el camp està encara gebrat i va patir molt que no fes una relliscada. El decoren tots junts amb moltes cintes de colors i boles de totes les mides. En el seu somni veu molt clarament, com tota la família, pares, germans, tiets, tietes, avis i àvies, fills, filles... canten, ballen i reciten. Ell sent que els regals li agraden però que també li agraden molt les abraçades. Oh, oh! Els àpats eren ben exquisits, la seva mare i la seva àvia són unes bones cuineres.
Després, en una nova imatge, ell surt de la feina i veu una botiga nadalenca on hi ha un tió i el vol comprar per a la seva filla, un de petitó per decorar-lo com ells volien. El petit tió té uns ulls, un nas, i la seva filla li posa galtes, un somriure, una barretina... Encara no ha deixat de creure en questa tradició del seu somni!
Glòria Esteban
On soc?
Un matí, al despertar de somnis inquietants, la intensa llum l’impedeix veure amb claredat el seu entorn. A la cara sent l’escalfor reconfortant d’un sol esmorteït que entra per una finestra, li costa ubicar-se, té el cos adolorit i un fort mal de cap. S’incorpora amb dificultat i, ja ben desperta, veu que es troba en una habitació impersonal, asèptica, que té aspecte d’hospital.
Tot i el malestar general i aquest núvol que té al cervell que l’impedeix posar en ordre els seus pensaments, es troba bé, se sent segura, la inestabilitat pel vaivé i aquell punt de mareig constant ja no l’acompanyen; dedueix que és a terra ferma. Mira per la finestra que té al costat del llit, és en un pis alt i hi ha bona vista a un carrer de vianants, no gaire atractiu, arbres petits acabats de plantar dibuixen dues línies paral·leles fins arribar a una plaça on hi ha una església d’arquitectura moderna amb poca gràcia. Al fons es veu la resta de la ciutat, escampada i petita, de cases baixes amb jardí; més enllà es retallen unes muntanyes amb cims nevats. La vista de la població no li dona cap pista d’on és. Passeja la mirada per l’habitació, les indicacions escrites dels rètols estan en un idioma desconegut.
Una onada d’angoixa la va envaint, nota una gran pressió al pit i li costa respirar, se li acceleren els batecs del cor. Comença a recordar el naufragi i entra en pànic. Pica amb insistència al timbre, ha de trobar el seu fill, el seu marit.
M. Carme Valios
L’ascensor modernista
Un matí, al despertar de somnis inquietants, es va trobar desorientat, esgotat i espès com l’endemà d’una borratxera o d’un sopar de Nadal. No li solia passar, però aquell dia recordava perfectament els malsons que no l’havien deixat descansar en tota la nit.
El despertador havia sonat i el seu brunzit l’havia extret d’aquell somni dens, fosc, ple d’éssers que no pot identificar: persones, monstres, animals, robots…? Ah, sí, entre l’enrenou ensordidor sobresurt la veu del veí, el senyor López, aquell home sinistre que sempre va amb el seu bastó de puny de plata i que cada cop que se’l troba dirigeix la mirada cap a terra i deixa anar una rialleta inquietant. Realment, aquell home li fa por, però en el seu somni ja és terror el que li provoca; en el seu malson el veí inquietant l’increpa cridant al primer replà de l’edifici i li reconeix que és un sicari que està disposat a matar-lo. Amb el seu somriure sinistre, li explica que la seva dona i l’amant li han pagat per fer aquesta feina, molt fàcil per cert, perquè tindrà tota l’aparença d’un suïcidi per motius econòmics. Amb la seva professionalitat, ha descobert els embolics amb els comptes de l’empresa i això li servirà per explicar la seva mort.
A continuació, el senyor López treu una Beretta i l’apunta amb un somriure fred i burleta; però ell, tot i el terror que sent, s’escapoleix fins arribar a la porta de l’ascensor, el fantàstic ascensor modernista que és la joia de l’edifici, i aconsegueix clavar-li una empenta que el fa anar daltabaix de l’escala i fa que topi amb el cantell d’un esglaó. Quan es vol aixecar, li clava cops al cap amb el bastó de puny de plata que ha plegat de terra fins que el deixa inconscient. Ha salvat la vida, però la cosa s’ha complicat molt: el seu agressor sembla que està mort, no sap si podrà passar per un accident, segur que semblarà una mica estrany; vindrà la policia, investigaran, potser sortirà a la llum la seva dona, el seu amant, els comptes de l’empresa… Què passarà quan trobin el cadàver?, serà sospitós, ell?, el podran relacionar amb aquell personatge? Ostres, quin maldecap!
Es fa un cafè i se’l pren. Uf!, sospira alleujat, sort que només és un malson. Es dutxa, esmorza i surt cap a la feina. Però a l’escala es troba tot un enrenou, els veïns xerrant als replans: es veu que han trobat un home mort al costat de l’ascensor i els mossos arribaran d’un moment a l’altre.
Montserrat Vallès
Trobada
El 10 de desembre ens hem trobat al dinar de Nadal (sorprenentment no gaire bo), i hem intercanviat regals i bons desitjos per Nadal i per l'any que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió