Sobre la boira, recordant els 250 anys del naixement del pintor Caspar David Friedrich

El caminant sobre un mar de boira, Caspar David Friedrich (1774-1840)

LA MORT

He pujat fins aquí perquè vull contemplar aquest mar de núvols i aquestes muntanyes. Davant de la meva feblesa la natura em mostra tot el seu poder i m’agradaria identificar-me amb ella.

Jo, que m’he rebel·lat contra tot, que he estimat i odiat fins al límit, que he viatjat als països més llunyans per trobar respostes al meu neguit, em trobo sol i desesperat. Ni la família, ni la pàtria, ni l’amor, ni la religió em consolen.

He buscat en les arts l’expressió més reveladora de l’essència humana, el meu camí, però ha estat inútil. Els meus amics artistes, en Byron, en Friedrich, en Wagner  i en Goethe, que ha sigut com un pare per a mi, m’han aconsellat i m’han animat a escriure, a pintar, a tocar i a compondre. La meva poesia no té ni la força ni la sonoritat de la de Byron; als meus quadres  els falta el misteri que tenen els de Friedrich; he compost alguna peça per a piano, ja que no el toco malament, però les senten a les festes familiars i els meus escrits només els llegeixo jo. Jo soc un aprenent  al costat d’ells.  Quin sentit té la meva vida?

El  vertigen que sento aquí a dalt i els sentiments de frustració, de solitud i la vacuïtat de la  vida em porten a desitjar la mort.

Magda Ábalos

PERDUT

Sempre m’ha fet por la boira. De petit somiava que em perdia en un bosc ple de boira, i que no podia tornar a casa, i que la boira tenia gust de fusta cremada. Es ficava a les butxaques del meu abric i no em podia bellugar perquè pesava molt. No podia veure el que m’envoltava, i el que era pitjor, que mai em trobarien perquè no em podien veure.

I mireu, avui aquí em teniu, sol, dalt d’un cim, a Suïssa, rodejat d'un mar de boira i sense saber ben bé cap a on va la meva vida, dubtant entre si em quedo a viure a la ciutat i intento viure de la meva música o si torno a la granja i em reservo la música només per a mi. Si dedico la meva vida a la medicina, o a cultivar herbes remeieres per vendre al mercat del dimarts. Si vull casar-me amb la damisel·la que només sap tocar el piano o he de buscar una pastora que m’acompanyi a la granja i rigui amb mi, i canti amb mi encara que no sàpiga de solfa, i això em farà feliç. Perquè no puc saber què és la felicitat, i això em fa infeliç.

Després de tot, potser sí que, ara, realment, estic perdut en un bosc de boira.

Mercè Escolà

LA BOIRA ESPECIAL

   

 M’agrada escoltar el toc de les campanes provinent de les esglesioles. Aquí sóc en un poble de muntanya a ple hivern. Al voltant hi ha molta neu. És un dia molt gris.  Al matí, després d’esmorzar, surto al carrer i em poso a caminar molt ràpidament dins de prats al voltant de valls. Fa molt de fred. Encara que vaig molt abrigat, no hi ha manera, segueixo amb fred. De sobte, no veig quasi res. Ni la neu, ni les muntanyes. No hi ha llum. Tot és silenci. Res és mou. Neix una boira tendra i suau. Jo buscava un lloc per fer una fotografia on hi hagués diferents animals: vaques, cavalls... Però no hi ha manera, no ho veig. Cada cop la boira és més espessa i blanca i no em deixa veure més endavant d’un metre. Em fa respecte, em puc trobar amb qualsevol sorpresa sense esperar-m’ho. Veig com un personatge estrany... La boira la relaciono amb el misteri i situada en un lloc especial.

Glòria Esteban

DESTÍ MARCAT

He arribat fins aquí amb esforç i em trobo davant d’aquesta immensitat solitària de natura salvatge. Em sento molt petit, insignificant, tot i la meva posició social privilegiada i el poder que comporta.

He de prendre una decisió important per al meu futur, no puc ajornar-la més, el pare ja no em donarà més temps ni més diners. He anat endarrerint la resposta; primer vaig dedicar-me a l’estudi antropològic, cosa bastant inusual a la meva família, després he viatjat durant mesos per Europa i Àsia, coneixent ciutats magnífiques, paisatges esplèndids, cultures i menjars diferents, per ampliar els meus coneixements. Gent nova, no gaire, en el fons tots iguals, aristòcrates sotmesos a normes i prejudicis.

Ara sí que ja no puc dilatar més la meva obligació, he d’acceptar casar-me amb la Maria Lluïsa i fer-me càrrec de gestionar el patrimoni familiar. Fer el que em pertoca, el que tots esperen de mi. 

Estic mentint. Menteixo a la meva promesa, que és una bona noia, bonica, innocent. Menteixo a la meva família i sobretot a mi mateix. Jo mai podré ser feliç vivint dins d’aquesta comèdia. Voldria viure discretament solter i estimar l’Alonso, però en aquesta societat i amb el meu cognom no m’està permès.

Aquest abisme blanc de boira, on no es veu els fons, que m’atrau, que em crida, sembla fàcil, però soc un covard i estimo massa la meva vida. Demà arribaré a casa del pare i acceptaré el destí marcat.

M. Carme Valios

EL BASSAL

Com cada matí, surto a passejar cap a la muntanya, m'enfilo per les roques fins que arribo al final de la carena, al capdamunt, des d’on veig el mar de núvols als meus peus, i m’assec a terra per pensar.

El dia és molt gris, potser plourà i hauré de marxar corrents cap a casa. Mentrestant, els meus pensaments van al dia abans, quan estàvem sopant tots tres, la meva dona, la meva filla i jo. La nena, que ara té vint-i-un anys, ens va dir que es volia casar. Festeja amb un xicot més gran i vol marxar amb ell cap un altre país a treballar

Ens hem quedat de pedra quan ens ho ha dit. Marxarien cap a l’Índia, ja que ell treballa a l'ambaixada i l'han destinat allà durant dos anys.

I ara jo penso: “Què hi podem fer nosaltres si la nena és ja major d’edat? Acceptar-ho i desitjar-los que els hi vagi molt bé.

Noto que comencen a caure gotes i a ploure fort. Em quedaré xop abans d'arribar a casa, no havia d'haver anat tan lluny. Baixo corrent, vull arribar a l’hostal, on hem quedat per esmorzar i que m'expliquin els seus plans. Espero i desitjo que els vagi tot molt be. Mecatxis!, acabo de relliscar i he caigut dins d'un bassal d’aigua!

Roser Casaramona

CRIDAR

Estic a punt de ser pare per primera vegada. L’empresa on treballo m’envia uns dies a un altre país i espero que passin ràpid per poder estar al costat de la meva dona a l’hora del part. Sembla que a l’empresa les coses es compliquen, que les peces que esperem no arriben. La meva dona em truca que el part sembla que s’avança. Jo he anat corrents a l’aeroport, però no he trobat bitllet perquè és temporada alta.

No sé què fer, em trobo impotent davant de l’aeroport i decideixo anar cap al telefèric que puja aquella muntanya que em va agradar tant pel mar de boira que hi ha al seu voltant. Ara que ja soc a dalt de tot intentaré desfogar-me cridant ben fort tot el que porto a dins.

Carme Vallverdú

L’ADEU

M’acomiado d’aquesta vall, avui amagada sota la boira. Sí, me n’acomiado, sé que ja no hi tornaré mai, la meva vida és en un altre lloc, molt lluny d’aquí, i ara ja estic preparat per recuperar-la. Sempre he sabut que soc adoptat i que vaig néixer a Alemanya, no m’han amagat mai el meu origen, però tampoc no havia sabut les circumstàncies de la meva adopció, potser perquè els meus pares adoptius tampoc no la coneixien en detall. Ara, però, quan ells ja són morts, alguna cosa s’ha remogut a dins meu i he sentit la necessitat de furgar en els meus orígens i poder trobar resposta a les preguntes que cada dia se’m feien més presents: qui van ser els meus pares?, què havia passat perquè hagués estat adoptat per una família parisenca? on he nascut?, queda algú de la meva família biològica?

La recerca ha estat costosa en temps i en diners, i  ha passat per moments il·lusionants i d’altres decebedors. Però ha valgut la pena: finalment he trobat documentació que pot respondre totes les meves preguntes. He sabut que soc fill d’una dona alemanya i un home francès i que vaig ser enviat a França després que la meva mare, soltera, fos forçada a renunciar a mi en una actuació molt tèrbola de persones poderoses. També he sabut que vaig néixer al poblet d’aquesta vall on encara queda algú que recorda les circumstàncies del meu naixement. S’ha tancat el cercle i torno al meu avui.

Montserrat Vallès