OBJECTES QUOTIDIANS

DIÀLEG AMB...

                 

Era el dia de Reis, com cada any esperava el regal, sempre original, de la meva filla. La veritat és que jo sabia que m’havia estat observant per encertar-ho. Em va donar una capsa no gaire gran i em va dir “Perquè t’ho passis bé” i que no l’obrís fins que estigués sola.

A la nit, sola, la vaig obrir. Em vaig quedar sorpresa, havia sentit parlar-ne, era el  número u en vendes aquell Nadal, però encara em vaig quedar més sorpresa quan sento una veu  molt baronívola que em diu:

— Ep, dona, no t’espantis, no et faré mal.

— Qui em parla?

— Jo, des de la capsa. Va, treu-me i mira les instruccions.

— Escolta, que jo faré el que vulgui. 

Em vaig llegir les instruccions més que tot perquè callés. Bé,  ja vaig veure per on anava la cosa.

— Què, nena, ho provem?

— No ho sé, no ho sé, fa molt temps que no...

— Va, aquesta nit em proves, ja veuràs...

Ho vaig deixar al calaix de la tauleta de nit i me’m vaig desentendre. Van passar uns dies i un matí vaig sentir una veu ja coneguda:

— Maria, Maria, treu-me d’aquí que m’avorreixo molt.

— Com saps el meu nom?

— Perquè he sentit les teves amigues.

— I, ara, què vols?

— Que em provis.

A la nit,  el vaig treure de la capsa i me’l vaig posar on deien les instruccions.

— Ui, uui, uuui,,,

Magda Ábalos

EL SEMÀFOR

Fa molts anys que ens coneixem. He de confessar que moltes vegades quan veig que tothom s’afanya per enganxar-te en verd, jo alenteixo el pas, i allargo el temps perquè m’agrada esperar, dir-te bon dia, veure el teu somriure irònic, i aprofitar els minuts regalats per posar ordre al meu cap. Em sembla que fins i tot em fas l'ullet, i em sento la reina del barri quan finalment pares tots els cotxes perquè jo pugui travessar el carrer i córrer cap al metro, o l'autobús, o tornar a casa.

M'has vist riure, plorar trista o enrabiada, neguitosa per començar una feina nova on no sabia què m'esperava, dubtar i encertar, o equivocar-me. Són molts anys, tu vigilant el meu carrer, i jo vigilant si estaves bé.

No recordo que mai t'hagis espatllat, només una vegada un inconscient es va estavellar contra el teu peu. El vaig insultar, ho reconec, per tu i per mi, i per tots els vianants a qui has cuidat i va posar en perill. 

I mira, avui estic molt trista, perquè surto de la reunió del barri i m'han dit que et jubilen, que ja no fas bé el teu paper, que el trànsit s'ha complicat i tu ets vell, i ja no el pots controlar com feies, que faran tres carrils nous i posaran uns aparells ultramoderns i invisibles.

I jo, de sobte, no sabré què fer sense tu.

Mercè Escolà

RADIODESPERTADOR 

Fa uns vint anys que vaig passar de l’estanteria d'una botiga a la tauleta de nit de casa teva, perquè fossis sempre puntual, amb l’obligació de despertar-te cada dia.

Durant part de la teva vida em vaig cuidar que t'aixequessis a les set del matí per anar a treballar. Túu m'apagaves rondinant i dient-me: “Quina llauna, ja és hora, m'ha passat la nit sense adornar-me’n".

Els caps de setmana i i a les vacances, no sonava perquè no era necessari aixecar-se aviat. Tu dormies tranquil’la, a no ser que tinguessis algun viatge o excursió, llavors em poavses perquè sonés molt aviat, a les cinc o les sis del matí.

Moltes vegades m'escoltaves per sentir les notícies, entrevistes i coses divertides per entretenir-te a les nits d'insomni que tenies de tant en tant. T'adormies escoltant música clàssica o moderna; tu pensaves “Que bé que sones”, i jo em posava molt content de sentir-te

Ara tu ja t'has jubilat, ja no em necessites com abans, però jo continuo a la tauleta de nit, esperant que la teva mà em posi en funcionament alguna vegada per despertar-te, i, com que estic connectat, sempre estic a punt per donar l'hora.

Roser Casaramona

 

CÒMODA  ISABELINA

 Sortia de casa seva per anar a sopar a casa d’una amiga. En el carrer, té una gran sorpresa.

—Oh, Oh! Què fas aquí sola al carrer just ara i que és l’hivern? Ja saps que amb el canvi de temperatura, amb aquest fred, et pots fer malbé? Mira que ets bonica/, i sembla que sempre has estat ben cuidada. Et miro de dalt a baix i cada cop m’agrades més. Segurament t’has sentit dir això: “Massa clàssica, massa vella o bé una antigalla... o un tresor”.

Ell va esperar davant d’aquest tresor una bona estona, per si el seu amo tornava a buscar-la. Passat aquest temps, va veure que no es va presentar ningú. Ell tot content i amb molta il·lusió va agafar la joia i li va dir:

—Et porto cap a casa meva per poder gaudir de tu...

Glòria Esteban

LES BALANCES

 

Encara recordo l’alegria que vas tenir quan vas obrir els regals que els reis et van deixar. El que més et va agradar vaig ser jo: quan em vas trobar vas tenir una gran alegria i vas dir: “Unes balances! Ara podrem jugar a tendetes!”

Tu i les altres criatures del veïnat em vau posar sobre unes fustes que feien de taulell. Amb paper fèieu paperines, i uns portaven tomàquets i mongetes del seu hort, altre arròs i fideus de casa seva, i entre tots vau fer una botiga. Després, amb la fireta i un fogó de terrissa que teníeu, fèieu el dinar de les nines.

Que bé que ho passàveu. Però us vau fer grans i jo vaig quedar en un racó.

Carme Vallverdú

BLANC, VERD, BLAU O AMB RATLLES VERMELLES

Formo part de la teva família temporalment i sembla ser que el meu temps expira quan ja no es llegeix el meu nom i ja no queda gaire de mi.

Us conec a tots d’una manera personal i interior: la vostra freqüència, si em poseu molt o poc o si m’oblideu, fins i tot quan anem de viatge i surto de la foscor en un lloc diferent.  Reconec que no soc especial, ni valuós, però sé que soc necessari i em sento útil, que això és molt important per a l’autoestima. Participo activament en la vostra salut amb la meva aportació, i la vostra destresa i les meves carícies us fan sentir més a gust.

Quan es fa de nit, els primers en venir-me a veure són els nens, fan molt de xivarri. M’agraden les seves rialles d’escuma, les bromes entre ells i les espitjades que no són gaire respectuoses amb la meva forma i s’obliden de tapar-me, però no els ho tinc en compte, la canalla ja se sap. En canvi al matí la primera en arribar ets tu, metòdica i amb pressa, això sí, ets mes delicada. Et sento parlar dels plans del dia. Marxeu i jo aquí em quedo fins que em torneu a necessitar.

Em sento acabat, el meu color blanc s’extingeix, tot i que sé que tinc companys blaus, verds i fins i tot amb ratlles vermelles. Tinc bons records de la meva vida efímera, bé, la vida és efímera per a tothom.

M. Carme Valios

LES CLAUS 

En formació, com un exèrcit que ha de protegir les vides de la gent, grans o petites, gruixudes o fines, totes teniu la vostra història, amb moments d’èxit i de fracàs, potser alguna fins i tot amaga secrets. 

Moltes no sé què obriu, però segur que totes sou una porta per als records. Tu, tan petita, potser ets d’un diari secret que la meva filla tenia als tretze anys. Tu, de ferro i una mica rovellada, la més gran, no ho sé del cert, però vull pensar que eres dels meus avis i obries la porta d’aquella caseta de dalt del turó que un bon dia, quan ells ja no hi vivien, va caure i va desaparèixer per sempre.

Entre vosaltres també hi la dels veïns, que conservo per si algun dia se l’han deixada a casa i no poden entrar, com m’ha passat a mi moltes vegades.

Hauríem de recordar les que no són entre nosaltres, com la del terrat, que es va tòrcer de tant fer-la servir i ja no obria, o la de la porta d’entrada, que es va trencar a dins del pany i vaig haver de cridar un serraller. Que descansin, que ja van fer la seva feina.

No sé com serà el vostre futur. Ara encara feu un bon servei, però veig que els dispositius electrònics us estan prenent els llocs: comandaments a distància, targetes magnètiques… El temps dirà si acabareu sent objectes de museu al costat del poema On he deixat les claus?

Montserrat Vallès