Estafadors i estafats

 LA FEINA

Eren tres amics que treballaven en una empresa que va tancar perquè l’amo va desaparèixer i els va deixar al carrer. Estaven desesperants perquè tots tres tenien una família i moltes factures per pagar. 

Un dia van trobar un home que els va oferir una feina: canviar les rajoles de la seva cuina, tant les del terra com les de sobre el marbre. Van acceptar la feina i es van posar a treballar. Al principi tot anava molt bé: l’home els donava els diners perquè compressin els materials i els oferia aigua i refrescos perquè feia molta calor.

Quan van acabar la feina, l´home els va dir que no els podia pagar, que si volien cobra, només els podia pagar-los 300 euros cada mes per tots tres. Ells estaven desesperats i els dies anaven passant; anaven a casa de l’home i no els obrien la porta. La sort va ser que van trobar una feina de debò i allò els va salvar.

Carme Vallverdú

EL COTXE

  

  Un dia, ja fa temps, ens vam sentir estafats.

Resulta que vam veure un anunci al diari, que es venia un cotxe. Com que el nostre era molt vell, no podia entrar a Barcelona, a causa de les normes noves de trànsit. Vam trucar per veure'l. L'anunci deia que estava molt bé i amb molt bones condicions.

Vam decidir comprar-lo, ja que el preu també s'ajustava al nostre pressupost.

  El meu marit, com és de bona fe, el va pagar al comptat i s'el va emportar cap a casa, un cop fet el canvi de nom i assegurança, etc. Al principi, tot anava bé, però la següent setmana per estrenar-lo, vam  voler fer una excursió cap a la muntanya.

  Quan faltava poc per arribar a Vic, el cotxe va fer un soroll estrany i va començar a sortir fum del motor, una gran fumarada, tothom ens pitava , tot passant, per avisar-nos. Va fer plaff i es va quedar clavat al mig  de la carretera, vam haver de trucar a la grua per portar-lo al taller. Allà ens van dir que el cotxe estava per al desballestament, el motor estava cremat per falta de d'oli, això que semblava el cotxe perfecte.

Vam intentar posar-nos en contacte diverses vegades amb el que ens l’havia venut i va ser impossible, havia desaparegut, ens vam sentir estafats.

Sí en algun moment penseu en comprar algun vehicle, no feu com nosaltres, assessoreu-vos bé abans de fer-ho…

Roser Casaramona

DESCONNECTAR

 

Ella i un company els divendres tenien una hora i mitja de descans a la feina. Van decidir desconnectar i anar cap a l’espai de Montjuïc, prop de la feina. Van començar a caminar i gaudir del sol i del verd. Era temps de primavera. Estaven pensant en quin lloc aturar-se per poder menjar l’entrepà que portaven.

Van  agafar una de les escales automàtiques i de sobte va aparèixer un noi que els va aturar per poder parlar amb ells. El noi portava a la mà una carpeta i a sobre uns documents amb diferents signatures. Es va acostar a ella i li va apropar els papers i li va dir si podia signar que eren per reclamar una cadira de rodes per a un senyor que estava molt malalt, i que volien unes quantes signatures.

   A ella, quan va veure el document, li va semblar una mica estrany que la lletra i els nombres del DNI eren amb un grafisme igual i  senzill, semblaven escrits per la mateixa persona. Llavors ella, li dona un  cop a la carpeta i s’adona que ja tenia mig oberta la cremallera de la seva bossa.   El company també se n’adona,  i veuen que el noi amb els papers marxa corrent escales amunt.

Ella va mirar dins de la seva bossa i no li faltava res. Quina sort que van tenir! Després d’aquest ensurt, van veure un cotxe dels mossos d’esquadra i  els van comentar el fet…

Glòria Esteban

PETITES ESTAFES SENSE IMPORTÀNCIA  (ens diuen)

A l’Alba li agrada molt fer llistes, avui està inspirada i decideix que és un bon moment per repassar les petites estafes del dia a dia …

Quan el paquet de macarrons del súper ja no fa mig quilo sinó 400 grams, però l’han apujat 40 cèntims, i ara per convidar els fills ha de comprar dos paquets i n’hi sobra mig.

Quan les petites formiguetes a l’estiu no van al seu niu sinó a l’armari del seu rebost.

Quan a l’aeroport volen que pagui 8 euros per un entrepà de pernil que no és ni pa, ni pernil.

Quan a la cafeteria dels expats li cobren 4 euros per un cafè aigualit.

Quan espera un tren que passa quan vol i va on vol, sense tenir res a veure amb les pantalles que l’anuncien.

Quan li cobren despeses de gestió de les entrades del concert que ha comprat per Internet, i ha gestionat ella soleta.

Quan va al banc i li presenten la llista de comissions com si li perdonessin la vida.

Quan li pesen el paper d’embolicar, o la safata, a preu de pernil ibèric.

Quan els polítics han decidit, ells solets, que no els cal complir res del que han promès.

Comença a pensar que potser en lloc de fer una llista, podria escriure un llibre.

Mercè Escolà

LA CITA

Estava en un moment de la vida inesperat i incomprensible. Els seus fills ja no la necessitaven, el seu marit, ves a saber on devia ser amb la nova parella, com sempre, més jove que l’anterior. Va decidir fer cas a les seves amigues i va entrar en una web de contactes “Quiero un rollo”. Després d’uns dies de familiaritzar-se amb les fotos dels usuaris i amb les converses, va acceptar una cita.

Li havia agradat la foto i la ressenya de l’individu. Havien xatejat durant uns dies i a ella li semblava que havia trobat la seva ànima bessona: un home elegant, de la mateixa classe social i cultura, divorciat, amb els fills grans, ganes de sortir i de viatjar, en fi, d’aprofitar la darrera etapa de la vida, en companyia.   

Com vivien a la mateixa ciutat, van quedar a un cafè cèntric i conegut. Ella anava, com ara es diu, casual. Era l’estil que li quedava millor. Va buscar, entre els homes que hi havia a dintre, un que portés el diari Ara. Es va quedar astorada:

- el cabell canós i espès no existia perquè era calb com una bola de billar

- el cos atlètic era més aviat fofo i amb una prominent panxa

- i l’elegància  era una americana de quadres i uns pantalons rebregats

Va fer mitja volta i va marxar.

Magda Ábalos

LA MUNDETA

La Mundeta té seixanta-set anys i ja en fa dotze que va morir el seu marit. Viu modestament de la seva pensió de viudetat. Ella, de jove, s’havia guanyat bastant bé la vida, perquè a més de fer de pagesa i ocupar-se de la casa, sempre trobava temps per fer puntes de ganxet per a les dones del poble que no en sabien o que no podien perquè treballaven a la fàbrica. 

Ara continua amb la seva habilitat per arrodonir la seva pensió, però ha descobert una variació en el seu tracte a les clientes. Ara, quan li fan un encàrrec, l’accepta, el cobra per endavant i l’entrega a la clienta, puntualment acabat, simpàtica i acollidora, i l’anima a seguir confiant en la seva feina per completar l’aixovar de la seva filla.

Moltes li fa un segon encàrrec, sovint més important que el primer, i aquí ve la variació que ella ha ideat. La clienta li porta el fil i li paga, però la Mundeta es queda el fil i els diners, i no fa la feina. Les dones li truquen a casa, però ella no els obre la porta, i si se les troba pel carrer fa veure que no les veu o els assegura que té la feina gairebé acabada.

Diríeu que aquest comportament acabarà amb el seu negoci, oi? Potser sí, però a ella no li importa: tot el veïnat ja sap com actua, però sempre apareix alguna clienta nova que no n’ha sentit a parlar.

Montserrat Vallès