Després de l'esmorzar

Després de l’esmorzar (1890), Elin Danielson Gambogi

Acabo d'esmorzar i em quedo a la taula fumant un cigarret i pensant.

Penso què he de fer amb la meva vida. Ahir vaig tenir una conversa amb en Ferran, li vaig dir que estava cansada de la vida que portàvem junts.

Des de fa temps que ja no és el mateix que abans, la monotonia s'ha imposat entre nosaltres. De sobte em diu que al despatx hi ha una noia molt mona que li fa gràcia. Li contesto que està a temps de marxar i dexar-me en pau. A ell li sap greu, portem tres anys junts i ens tenim estimació, però l'enamorament ja no hi és.

Hem decidit donar-nos un temps per veure si realment ens necessitem l'un a l’altre.. Això de donar-nos un temps és una utopia, perquè sabem del cert que no tornarem. Cadascun seguirà un camí diferent de l’altre.

Estic tranquil·la perquè la nostra història ha estat molt bonica.

   

Roser Casaramona

No sap què li passa, i no sap si ho vol saber.

Només vol estar sola.

I així, quan tots marxen, deixa volar els seus pensaments, i somia que travessa el mar en un vaixell pirata, que cultiva roses en una petita illa de l’Atlàntic, i fa pastissos per a una família que no té ni tindrà, que pot llegir tot el que vulgui i la immensa biblioteca és al seu abast, sense condicions ni preguntes, ni mirades espantades.

I que pot sortir a caminar, de dia o de nit, abrigada o despullada, i ningú la jutjarà, ni li preguntarà el perquè, ni sentirà rumors quan travessi el carrer, i anar on vulgui i amb qui vulgui.

I que pot jugar a cavall fort dient que no vol brodar mai més,  i deixar ja de tocar el piano per començar a estudiar com fer ponts i cases, i fonts de colors. 

Que no li cal saber de protocols, i pot ser la primera a arribar i l'última a marxar.

Avui enyora els temps de dracs i de prínceps valents, i les tardes de jugar al jardí i berenars eterns espiant els grans.

I voldria tornar a sentir la veu de l’àvia dient que els trons de la tempesta no eren més que els àngels arrossegant mobles. I s'ho voldria tornar a creure.

Però només pot deixar passar les hores. I esperar.

Mercè Escolà

Ella no veu ningú. Ningú la veu...

Ella està asseguda al voltant de la taula. 

Ve de veure una obra de teatre que li ha fet pensar molt. El primer que ha fet, al finalitzar aquesta obra, és anar cap a casa. Té els ull tristos i secs i una mirada molt pensativa. En una de les mans té una cigarreta. Està en silenci.  

Els seus sentiments l’han posat molt nerviosa, no para de fumar i de menjar. 

També es veu preocupada, perquè hi ha una cadira mal col·locada al voltant de la taula. Ella ha anat al teatre amb un amic, però aquest amic ja no hi és…

Glòria Esteban

Sempre igual, només esmorzar se’n va corrents i així ho deixa tot perquè algú altre ho reculli. Si es lleva aviat després s’entreté llegint el diari o, com molts dies, ja es lleva tard i tot de pressa a l’últim minut i gairebé marxa sense dir adeu. Aquesta situació és massa habitual però no per això jo deixo de donar-hi voltes de com pot ser que s’organitzi tan malament el temps. I, també com de costum, jo em quedo una estona pensant i fumant, és un mal vici i ho hauria de deixar, sí, algun dia m’ho proposaré seriosament.

En fi, un nou dia que comença i jo ja estic cansada de bon matí. He de fer una pila de coses avui i realment no en tinc cap ganes. Vinga, m’acabo el cigarret i m’hi poso. Uf, però quina mandra els dilluns, amb tota la setmana per endavant. 

Aquest cap de setmana m’he divertit força, estic satisfeta de tan bé com ha sortit la festa d’aniversari de la Carlota a la casa de la platja i que hagi pogut venir tothom. I ella, ja veus, ara ha marxat i ni tan sols em comenta si li ha agradat la celebració, ni em dona les gràcies per la feina de organitzar-la, res. També em va tocar endreçar i tancar la casa i el viatge de tornada fins a Barcelona.

Estic baldada, és clar, he dormit ben poc. Ànims, un altre cigarret i després segur que ja començo a espavilar-me.

M. Carme Valios

Ell fa estona que ha sortit cap al seu taller, ara ja no em demana que l’hi acompanyi com feia abans, quan, més que demanar-m’ho, m’ho exigia amb ulls suplicants de seductor. Em volia sempre al seu costat: em pintava de cara, d’esquena, de perfil, em pintava sota la llum rosa del matí i en la penombra del vespre… Era una bogeria.

I jo em sentia afalagada amb aquell amor abassegador. Em fonia quan em deia que era única, la seva musa, el centre de la seva vida. Ell, un pintor important que ho tenia tot, s’havia fixat en mi!

Ara marxa sol i, si no l’hi pregunto, no em parla dels seus projectes, de la feina diària, com feia abans. Avui mateix, a l’esmorzar, la nostra conversa, breu i tensa, s’ha centrat en l’agenda del dia: esmorzar a correcuita, “no vindré a dinar i potser em quedaré a dormir al taller, recorda’t d’anar a Correus”…

Tot ha canviat: ara només soc la que li porta la casa. Ja no vull competir amb les models més joves, com la famosa  Lisette, “gairebé una nena, de mirada trista i ulls foscos, que podria ser la nostra filla”. Quan ens vam conèixer jo tenia setze anys i no em va tractar mai com a una filla, molt aviat em va convèncer que jo era l’amor de la seva vida. 

S’ha acabat, ja he pres una decisió: acceptaré la feina que m’han ofert a Tolosa. Encara soc jove per fer de majordoma.

Montserrat Vallès

Escrit que il·lustri el quadre Després de l'esmorzar. proposta de treball de desembre 2025.