Fem 20 anys / Escrits maig 2026

 

20moments d’Escriure en català

 El meu primer moment d’Escriure en Català, que aquest any compleix 20 anys, va ser quan m’hi vaig incorporar l’any 2010. He seleccionat altres moments. 

Molts temes han quedat reflectits en els nostres escrits, com a partir d’una cançó, d’una vinyeta de còmic, d’una obra d’art, d’un color, una recepta i ...

La lectura d’Alícia al país de les meravelles de L. Carroll, una obra plena d’imaginació  i d’humor absurd amb personatges sorprenents, la vam completar amb l’exposició de Caixa Fòrum, Els mons d’Alícia. Somiar al país de les meravelles, que ens oferia una àmplia visió sobre la influència del llibre al teatre, cinema, moda, fotografia i ciència.

No han faltat, en les sessions de treball, el recordatori de com escriure un conte de Nadal, un relat de terror, escriure per a nens, i d’altres.

Originals van ser les narracions amb la particularitat d’incloure els títols de vuit llibres que havíem llegit.

Un dia ens va visitar el Pep Coll, escriptor que ha cultivat tots els gèneres literaris en prosa. A la pregunta “Per què l’interès de recollir històries tradicionals de les valls pirinenques?”  va contestar “Per salvar-les de l’oblit”.

També hem treballat la poesia, la Pepa Puigdevall ens en va donar pautes. Jo vaig escriure

“Tinc por a tenir a tenir por.

Per això canto i ploro,

Estimo i lluito, defenso i m’indigno

Per això miro als estels i somio”

Llegint Les aventures de Huckleberry Finn de M. Twain em vaig deixar portar per les aigües del Mississipí i navegar en companyia de Huckeberry i Jim. Un cant a la vida i a la llibertat. La pel·lícula, que vam veure, encara que no menciona algunes estratègies, té un final entranyablement humà.

Tenim consolidat dinar al restaurant de l’Escola d’Hostaleria de l’Institut Martí Dot, el dia de la trobada de l’activitat d’escriure. Tot un plaer per als sentits!

Tampoc falten cada any viatges culturals: Milà, Viena, Cracòvia, Bucarest, Barcelona, Vic.

Un any per Nadal el conte començava així:

Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell... estava assegut a ...Era un dia fred i desagradable... 

Vaig escriure un conte irònic i crític amb el consumisme i les desigualtats socials.

Una sessió especial amb el professor i escriptor Domènec Marzà. A través dels seus contes ens va ensenyar el seu mètode de treball.

Llegir més, activitat que ens va proposar la Montse per llegir un segon llibre al mes. Sempre tinc temps per fer allò que m’agrada, llegir i contrastar opinions.

No falta cada any, per Nadal i fi de curs, el dinar especial amb l’intercanvi de regals, el que ens fa la Montse, i el nostre agraint la seva dedicació.

Inoblidable la lectura d’EL déu de les coses petites d’Arundhati Roy. Descriu, amb un llenguatge poètic, com les coses de la vida afecten el comportament de  les persones i les   seves vides

Somiaven en el seu riu.

Era tèbia, l’aigua. Verd-grisosa, semblava seda arrugada.

I a dins peixos.

I a dins el cel i els arbres.

I a dins, de nit, la decaiguda lluna groga (tota trencada).

Cada final de mes presentem les nostres fotografies sobre un tema establert. Aquest mes hem fet fotos imitant vint portades de llibres que hem llegit.

Res no desapareix del tot, escrit sobre una noticia del diari. A través de les càmeres de seguretat d’un caixer vaig denunciar l’assassinat de Rosario Endrinal, un fet tràgic de violència envers les persones sense llar.

La lectura de La terra dura d’Anna Punsoda em va fer descobrir la comarca de la Segarra, l’economia, el patrimoni i la història. Una narració en forma de diari que utilitza la restauració de la casa com metàfora de les etapes de la vida.

Impossible resumir en vint moments totes les activitats que fem. Per estar ben informats, res millor que visitar el blog.

La majoria dels darrers escrits estant escrits pensant en els meus nets, són ells els protagonistes a Enfarinats, Dissabte a la tarda, L’Olívia, Els tres detectius. No sé si continuaré escrivint. Mai se sap! La vida és un gran misteri!

Maria Teresa Naval 

Ara que ja tens  20 anys

L’endemà del dia que vaig fer vint anys, en sortir de casa em vaig trobar una bossa penjada a la porta amb un paquet  i una nota “Ara que ja tens vint anys”. Nerviosa, vaig obrir el paquet estripant tots els papers.  Un LP. La cançó que feia anys era la meva preferida “Ara que tinc vint anys”. Poesia del noi del Poble Sec.  Totes les cançons del disc m’havien tocat el cor, però aquell cant de força i il·lusió, de llibertat i tendresa em va acompanyar no només durant la meva joventut, sinó al llarg de tota la meva vida.

La  vaig  fer escoltar fins a l’avorriment als meus amics, als meus fills, als amics dels meus fills, l’he escoltat en tots els moments importants de la meva vida, m’ha acompanyat en la felicitat i en la foscor. M’ha donat força i consol, optimisme i confiança pel futur.

Mai vaig saber qui havia deixat el regal, però conservo el disc com un dels meus objectes més preuats. I pocs en coneixen el motiu, però, encara ara, el dia del meu aniversari faig que soni la cançó. I espero que el missatge que transmet arribi a tots el que estimo. Tant de bo sempre tinguem vint anys.

Mercè Escolà

20 d’agost

Feia vint dies que no sabia res de la meva amiga Montse. No sabia què havia passat.

Tot va començar el dia 20 d'agost, data del seu aniversari. Van organitzar una gran festa per celebrar que complia quaranta anys i també era l'aniversari de la seva filla, la Montsita, que en feia vint i coincidien en el mateix dia amb vint anys de diferència.

  Tenien un gran xalet a Menorca, a la Cala Galdana. Era una casa preciosa, amb un gran jardí. Ella s'havia casat amb un home molt ric que tenia un gran patrimoni de cases, cotxes, propietats i fins i tot tenia un vaixell que utilitzaven per recórrer totes les cales. El matrimoni només va tenir aquesta nena.

  El dia de la festa tot estava a punt: servei de càtering, minyones per servir, fins i  tot van contractar una orquestra. Tot lluïa meravellosament, els convidats tots vestits de gala arribaven als jardins preparats per passar una bona vetllada.

La festa anava transcorrent de la millor manera, fins a mitjanit, quan l’orquestra  va parar per fer un brindis. I la nena no hi era. La van buscar per tota la finca, van avisar la policia, que va fer una recerca per tota l’illa i res de res, la nena havia desaparegut.

Quan feia vint dies de la desaparició, a mitja tarda, va aparèixer un luxós cotxe que pertanyia al fill d’una de les famílies més riques del lloc, amb la Montsita dins.

Què havia passat? Doncs que el xicot, que era un “don Juan”, es va encapritxar d'ella i aprofitant el soroll de la festa, se la va endur amb el seu consentiment, ja que s'havien enamorat; van agafar un vol i van anar cap a Itàlia: és per això que no havien dit res a ningú. Quan varen decidir tornar havien passat els vint dies d'angoixa de la meva amiga.

Per sort, tot va acabar bé.               

Roser Casaramona

20 euros

Un dijous vaig anar al mercat setmanal de Cornellà perquè recordava que hi havia una parada de plantes molt maques. Volia comprar un roser de pitiminí i vaig pensar que allà el trobaria barat. Vaig buscar la parada per on recordava que era, però al seu lloc ara venien sabates. Una senyora em va dir ”Ui, vostè fa molt que no ve per aquí, perquè aquesta parada ja fa anys que no hi és.” Li vaig donar les gràcies i vaig començar a pensar “Sí, ja fa molts anys que no hi vaig, ja, potser vint o més!”. Vaig preguntar a una senyora i em va dir:

—Fa anys que aquesta parada de flors ja no és aquí. Miri: si va caminant avall per aquesta avinguda, arribarà a una rotonda on diuen que la filla dels que portaven la parada té una floristeria. Això sí, si pot caminar fins allà.

Li vaig donar les gràcies, i a caminar fins allà! 

Ja estava ben cansada quan, al final del carrer, vaig veure una rotonda. “Ui, per fi, ja no puc més!”. I sí, hi havia una floristeria plena de plantes i flors precioses, així que hi vaig entrar, i tenien de tot menys rosers de pitiminí.

 Tota desanimada, vaig tornar cap a casa i vaig voler passar pel mercat a comprar una mica. Allà vaig veure una parada de flors. Per vint euros vaig comprar dos rosers de pitiminí, i al costat de casa!

“Volta al món i torna al Born!”

Rosa Orenga

Al cap de 20 anys

El Joan era fill d’un ferrer d’una masia d’un poble a prop de Girona. Quan tenia vint anys va conèixer l’Assumpta, una noia del poble, de la seva edat, que havia anat a treballar a la masia per ajudar en les feines de casa. S’agradaven i, amb el temps, van decidir de casar-se. El Joan feia de ferrer com el seu pare, i un dia van pensar d’ anar-se’n a viure a Sant Joan Despí amb les famílies per poder-se guanyar millor la vida.

Van tenir tres fills, el Jaume, que de ben petit, en sortir de l’escola, ajudava a la ferreria, i la Ció i la Carmeta, que, a més d’anar a escola, aprenien a fer puntes de coixí. A la ferreria, els pagesos hi portaven arades per arreglar, i el Joan els sentia queixar-se de la incomoditat d’haver de desmuntar i tornar a muntar l’arada quan arribaven a una punta del camp i havien de fer la volta i tornar enrere. Ell era molt observador i creatiu i, donant-hi voltes al problema, va trobar una solució: va inventar l’arada giratòria. Va patentar l’invent i això li va donar uns bons guanys.

Ara tot els anava molt bé; fins i tot anaven cada any de vacances a un balneari de Caldes de Montbui; i per la festa major del poble tenien una llotja per a tota la família i feien venir una cuinera de Sant Climent. Per Nadal també feien una gran festa en què es reunia tota la família.

Els fills grans, el Jaume i la Ció, ja estaven promesos i estaven a punt de marxar de casa. I quina seria la sorpresa que, al cap de vint anys de casats va arribar el Manel, el quart fill. Aquell nen tan inesperat va ser la joguina de la Carmeta, que el va cuidar com una segona mare. Potser per això no es va arribar a casar mai.

Maria Carme Vallverdú

Vagó  20

La Jana era a l’andana i el rellotge de l’estació marcava les 20h. L’estació estava completament deserta. Ella estava nerviosa, ansiosa, havia tingut una jornada llarga i només pensava a arribar al seu llit. 

El tren de rodalies no arribava, però per megafonia no deien res de res. No informaven. Així passava temps i temps. I l’últim tren cap a casa era a les dotze en punt. A les 23,40h va aparèixer entre la boira un comboi vell, de vagons foscos. El bitllet que sostenia a la mà, arrugat pel nerviosisme, indicava el vagó número vint i el seient número vint. En pujar, l’ambient era silenciós. La Jana va ocupar el seu lloc, al costat de la finestra. El paisatge era de camps. Al cap de vint minuts de trajecte, el tren es va aturar temps i temps en una estació que no era l’ habitual. Ella cada cop estava més nerviosa de veure que aquest trajecte que feia des de feia més de vint anys trigava cada cop més i més. Va començar a pensar i va decidir canviar de vida!...

Glòria Esteban

La cita de les 20.20h

Estava neguitosa, arreglada i a punt de marxar, no volia fer tard i ja anava justa de temps. Va baixar de pressa els vint esglaons i va sortir del portal número 20, havia de trobar-se amb la seva cita.

Quants records que li portava tornar-se a retrobar amb el Joan. Quan va marxar a treballar a l’altra punta del món es pensava que seria un adeu definitiu, per la distància i el pas dels anys, que encara separen més. La trucada va ser una sorpresa, el Joan havia tornat i li feia il·lusió que fessin un cafè.

En arribar al bar, un lloc singular per als dos de tantes tardes que van passar xerrant plegats, va seure a la taula del racó, al costat de la finestra. Després de demanar, per fer-se passar els nervis, va obrir el llibre pel bitllet de loteria no premiat del 2020 que feia servir de punt de lectura per la pàgina 20, va riure ella sola de la casualitat, potser és un presagi?

No podia pas tardar, era força puntual i el rellotge marcava les 20.20 h. El va veure arribar per la vorera, amb el seu pas ràpid però sempre elegant, amb aquell vestit casual tan estudiat i aquell punt despentinat que l’afavoria; no havia canviat gens. A l’entrar, va anar directe a la seva taula, sense dubtar la va saludar amb naturalitat i alegria com si ahir mateix haguessin quedat per última vegada. Feia ben bé vint anys que no es veien.

Maria Carme Valios

Les 20 magnífiques

Quan va fer 20 anys es va trobar sense feina, però amb ganes de menjar-se el món. Una amiga li va dir que, a ella, la feina li anava molt bé i, abaixant la veu, li va confessar que es dedicava a enganyar incauts i prendre’ls alguna coseta: alguns diners, alguna joia, res, poca cosa perquè si l’enxampaven se’n pogués sortir bé. “Si vols, et puc recomanar al cap, que crec que vol ampliar el negoci”. 

L’amiga li va explicar que sortien cada dia en uns quants cotxes conduïts per homes de confiança del cap, i ella i altres noies com ella, gens sospitoses i amables, es repartien per barris, un de diferent cada dia, i s’acostaven a persones, preferentment dones grans que semblaven necessitades d’afecte, les saludaven i, entre paraules amables i abraçades, els prenien l’anell, la cadena, polsera o arracades. De vegades, si hi havia sort, les acompanyaven a casa seva, hi entraven, i el botí encara valia més la pena. Quan acabaven la feina, un cotxe les recollia ràpidament abans que la notícia s’escampés.

Ella va quedar una mica trasbalsada: això d’aprofitar-se de la soledat i la vulnerabilitat de la gent li provocava dubtes. Però, com que els va poder superar, va tirar endavant i va entrar al negoci. Al cap de vint mesos, el seu sou era tan interessant que ja ni se’n recordava dels dubtes. És més, com que ella és emprenedora de mena, està convencent moltes de les seves companyes de feina de posar-se pel seu compte, de tenir la seva pròpia empresa. Ella ja s’està traient el carnet de conduir, i tres de les que ha convençut ja el tenen, així que aviat podran començar a repartir noies per pobles i ciutats. Elles són independents, no volen que les explotin, i molt menys cap home. Un brindis per la banda de Les 20 magnífiques!

Montserrat Vallès

Canto jo i la muntanya balla

Els calmants, l’alcohol i una afició perillosa, el paracaigudisme. Em dic Lucy Barton i tinc un germà deu mesos més petit que jo, hem crescut com a germans, gairebé bessons. De petits vestíem igual i a les fotos dibuixàvem un somriure impostat que reflectia la soledat en què vivíem. Ens teníem l’un a l’altre i això era suficient per compensar l’absència d’uns pares molt preocupats per fer diners. Sempre jugàvem al joc que deia jo, ell obeïa a tot i si rebia un càstig injust l’acceptava amb resignació. Mai em va delatar, les lleialtats entre germans estaven fora de qüestió. Jo era la gran i ell em va creure quan li vaig proposar: “Si fugim de casa, després de l’ensurt, potser dilluns ens estimaran”. I un dia del mes d’octubre vam marxar sense destí amb la intenció de canviar-ho tot. Res no va sortir com havia imaginat. Els pares i jo portem quinze anys suportant el pes de la desaparició del meu germà, fent veure que som gent normal. Quan salto al buit i penso en ell… canto jo i la muntanya balla.

Conxita Alcázar

BEN AVINGUTS

Feia molt que es coneixien i van passar tants anys vivint junts que tothom els coneixia en un país petit com era el seu.

   S’havien fet amics de tot el poble pel seu saber estar. Ells, però, es consideraven un matrimoni amateur perquè cada dia aprenien a estimar-se més

   El marit, que era de sang calenta, es va enfadar molt al veure per la tele que, per una sèrie de robatoris, hi havia un misteri a Deià, el seu poble. Per sort, tot es va solucionar i van decidir fer un viatge a Itàlia i llogar una casa a Florència per passar-hi una temporada. Allà cada dia gaudien de mil sols esplèndids passejant per la bonica ciutat.

   Passat el temps van tornar al seu poble per gaudir d'una vellesa tranquil·la.

Roser Casaramona

EL PRIMER PAPER

Tres dies i una vida per dedicar-se a allò que més li agradava, el teatre. Tres dies per aconseguir aquell primer paper d’actriu secundària en una comèdia musical, i tota una vida interpretant diferents i complexos personatges.

Els homes m’expliquen coses sobre ella. Sentien admiració: era atractiva, emotiva, intel·ligent, però la meva mare sempre va ser una dona soltera. A casa teníem un himne: deia que a la vida s’ha de ser un poc músic, cantar i ballar, perquè el pes de la neu no xafi les nostres il·lusions.

Vaig conèixer el món a través d’aquelles paraules que parlaven de l’amor, la justícia, el feminisme, valors que sovint ens transmeten les nostres mares. Quan actuava, m’emocionava, no vaig poder evitar plorar en veure-la interpretar La terra dura. La complaïen els nens, sempre deia “Deixeu estar els nens, que riguin escandalosament”.

Un dia, asseguda a la butaca, vaig sentir llargs aplaudiments, l’espectacle s’havia acabat i el teló es va abaixar per sempre.

Ara, de nit, contemplo com una estrella canta i balla fent volar els braços, les cames i els llargs cordons de les sabates.

Maria Teresa Naval

DESCONEGUDA

Els diaris parlaven de l’estranya desaparició de l’Esme Lennox, coneguda com la dona invisible. Ningú no la coneixia, només se sabia que es pentinava amb la trena que li arribava a la cintura i que era de l’estil de la trena francesa. També se sabia que era casada i callada i que li agradava cantar la Balada del cafè trist. Nosaltres tampoc no la coneixíem, perquè sempre hem viscut al castell. Però sí que l’havíem vista un dia que vam agafar el tren a Puigcerdà.

  Maria Carme Vallverdú

CAMINANT PEL BOSC

    La Violeta i el Llop són amics i tornen d’escola quan ja és fosc. Ha nevat i ells van caminant pel bosc quan veuen gotes de sang a la neu. Segueixen el rastre i aviat veuen enmig de la foscor els tres llums dels fanals de la casa de la senyora Tecla, la venedora d’ous. El Llop vol que s’hi acostin, però la Violeta està espantada i, buscant excuses per deixar-ho córrer, diu al seu amic: “He de tornar a casa, tinc pressa perquè he de fer la trena de la meva àvia”. De sobte, veuen la Tecla a la porta, que els diu:“Passeu, passeu, nens, que els nens són reis, i us cantaré una dolça cançó, i després, si voleu, cavalcarem tota la nit amb els meus cavalls”. La Violeta estira el seu amic i tots dos arrenquen a córrer cap a casa. Estan segurs que han descobert una assassina.

Rosa Orenga

L’ABADIA

Entre les muntanyes, hi havia l’abadia de Northanger. Els murs estaven gastats pel pas dels segles i els monjos conreaven herbes remeieres i flors de colors. En aquesta abadia vivia el frare Joan, un monjo ancià que s’encarregava de tenir cura del jardí. Ell creia que els ocells, bèsties i parents eren missatges del cel, per això sempre els deixava pa i llavors.

Una nit abans que el sol es pongués i que deixés d’il·luminar els vitralls de la capella, una gran tempesta va espantar tots els monjos, però res no s’oposa a la nit, encara que es van quedar sense llum.

L’hivern va ser molt rigorós, amb molta neu. Els camps i fins i tot el bosc de les guineus van estar congelats, i els ocells van quedar amb l’aigua al coll. La primavera va fondre la neu i els ocells van tornar. 

Va arribar un dia que el frare Joan es va fer molt vellet i, amb els altres, va marxar de l’abadia. L’abadia va quedar abandonada i es va convertir en la casa dels caps de setmana d’una família peculiar, es podria dir que va ser la planimetria d’una família feliç, perquè vivien feliços a la seva manera.

A les abadies podríem dir-los “pioners, oh pioners!” pel seu paper cultural.

Glòria Esteban

VUIT LLIBRES I UN AMOR

Ai, William!, quants records! Aquells vespres en sortir de classe a casa la teva tieta, que ens feia creps flamejades mentre ens deia “No ho proveu a casa”, i tu i jo rèiem sense parar. Les llargues tardes a la platja on em  confessaves que volies ser l’Estevet de L’auca del senyor Esteve, i em llegies a cau d’orella  Laura a la ciutat dels sants amb la teva veu amorosa, mentre em deies “No et creguis a la Laura”. Coses petites com aquestes em feien sentir la triomfant perquè estaves al meu costat i anàvem avançant per la vida.

Però un dia em vas abraçar molt fort i em vas dir que tenies una beca per anar a Bèrgam, un parell d’anys només, i que jo, que era la germana petita de l’Alícia al País de les meravelles, t’havia d’esperar perquè tornaries i marxaríem junts,  i vas acabar dient-me amb veu tremolosa “Perquè m’esperis, te deix, amor, la mar com a penyora”.

I jo et vaig creure.

I vaig esperar.

Però no vas tornar mai.

Mercè Escolà

LA CARTA

Vaig rebre la carta d’una desconeguda que, en un primer moment, jo pensava que seria del meu germà, o fins i tot de les noies de pagès que havia conegut a l’estiu. Doncs no, l’escrit feia servir un llenguatge groller com el de la noia salvatge que ens vam trobar caminant descalça al camí de sirga. La carta em comunicava que a la neta del senyor Linh l’havien demandada davant del jutge Chopin. Per por que no es convertís en un judici de pedra demanaven el meu testimoni, ja que dins el cor de Chopin no hi havia clemència.

Maria Carme Valios

EL VELL PIANISTA

L’Amadeu té seixanta anys i tothom l’anomena Wolfgang. És pianista a Cranford,  un geriàtric molt elitista, i li agrada recordar que ell va ser l’últim amor de Baba Dúnia, la famosa cantant que va immortalitzar La cançó de la plana. Ell explica a tothom intimitats de la diva: que ella va compartir la infantesa amb un famós pintor impressionista, el qual li va confessar que els seus remordiments, els dos remordiments de Claude Monet, els va causar ella. De petita, el que seria un gran pintor i les altres criatures del poble li deien la malnada, un malnom que li va costar molt de superar. I més endavant, durant la riuada que va inundar el poble i que va deixar tanta gent sense llar, el pintor, tot i que ja era ric i famós, no els va ajudar, a ella i a la seva família, com hauria pogut fer. Quan ja era vell, poc abans de morir, segons explicava la cantant, li va demanar perdó entre llàgrimes.

Montserrat Vallès