Escrits octubre 2026

 UNA MÀ QUE HO VA CANVIAR TOT

Sota un cel blau immens i net que sembla no tenir fi, els xiprers s’alcen com els dits verds que assenyalen l’infinit. Són els guardians eterns d’aquest recés de pau, on el temps sembla haver aturat el seu batec entre el record i la pedra. Les flors de tardor, amb els seus tons grocs, morats i blancs, neixen com petons de vida i memòria sobre les tombes fredes.

El silenci del cementiri està impregnat del record dels absents allà on el poble guarda el descans dels meus pares. Entre rams de flors i murmuris de memòria, la nostàlgia ho omple tot. Però de sobte, el temps s’atura. En el moment de la pau, quan les mans busquen un recer, la teva s’ acosta a la meva sense avís. La teva encaixada és un corrent elèctric, una vibració subtil que encén l’aire. ës un instant d’una química inexplicable, on el passat i el present es fonen en una sola mirada, transformant la tristesa del record en el batec pur de la vida que insisteix a continuar. 

Havia de menjar alguna cosa abans de marxar cap a Madrid. Vaig buscar el caliu de l’únic restaurant del poble amb el cor encara commogut pel calfred d’aquella mà. Entre el bullici de les taules plenes, allà era ell. Em trobava desubicada i vaig fer mitja volta, però la seva veu va tallar l’aire abans que jo pogués marxar. Em va dir: 

—Podem compartir-la.

Núria Bello

EL MEU ANSELM 

“A la taula i al llit, al primer crit”, aquestes eren les seves paraules. Ens vam casar molt joves i vam tenir tres fills. Però la felicitat va durar poc, perquè un dia, anant a la feina, va tenir un accident mortal. 

Em vaig quedar sola amb tres criatures, sort que els meus pares em van ajudar i vaig poder tirar endavant. Els anys van passar, els fills es van fer grans. Llavors jo vaig poder sortir i vaig fer excursions i vaig anar a festes. Sempre hi havia gent que el que volien era passar-ho bé al llit sense compromís.

Hi havia dies que m’havia de consolar jo sola perquè  no vaig trobar ningú com el meu Anselm. Trobava a faltar aquelles abraçades i la manera que ell tenia de fer l’amor. Esperava que els nens se n‘anessin al llit i li faltava temps per començar a fer-me pessigolles per tot arreu. Jo crec que no en trobaré cap com ell i m’hauré d’acostumar a estar sola.

Carme Vallverdú

LA XEF

Des de ja fa deu anys 

soc  cuinera d 'un restaurant de quatre forquilles a la Costa Brava. Vaig fer els meus estudis a l'Escola d'Hosta- leria de Barcelona perquè  m'agradava molt la cuina i és al que em vaig dedicar. En acabar la carrera i les pràctiques que vaig fer a un restaurant de Platja d'Aro, se'm van quedar com a ajudanta de cuina.. Els principis van ser difícils, però poc a poc em vaig fer un lloc a la cuina del restaurant, fins a fer-me xef.

La meva vida privada va ser una mica dura, perquè tenia xicot, però a causa dels meus horaris de sopars plegava molt tard, i el pobre noi tenia la paciència d'esperar-me. Ens en anàvem a un piset que teníem llogat. Ell tenia ganes  de sexe, però jo, com que estava molt cansada, a la meitat de l'acte sexual em quedava adormida, no podia més.

Com va acabar la historia? La historia es va acabar quan ell es va cansar d'esperar-me. Va trobar una altra noia més disponible que jo.

I jo vaig seguir sola fent dinars i sopars per a la gent rica, sense perdre mai el bon humor.

Roser Casaramona

DIVERSIÓ A  TAULA 

 

Ella va baixar de l’autobús i va anar corrent cap a casa per arribar abans que el seu company Giovanni, que venia  d’Itàlia. La Gala volia agradar a en Giovanni a través de l’estómac, i va decidir cuinar uns fideus amb mandonguilles. També va decorar el menjador amb espelmes i música suau.

Poc després de tenir-ho tot preparat, va sonar el timbre i era en Giovanni. Es van saludar i van prendre un refresc. Tot anava sobre rodes fins que es van asseure a taula. La Gala va servir els plats i van començar a sopar. Al primer intent d’agafar els fideus, una mandonguilla va sortir disparada, del plat d’en Giovanni fins al front de la Gala. Els dos es van mirar i es van quedar congelats. Ella es va tocar el front, tacat de salsa de tomàquet, i ell estava molt seriós. 

Però la tensió va durar poc. Ella es va posar a riure i ell la va acompanyar amb una rialla. En Giovanni va exclamar: “És un sopar divertit!” A partir d’aquell moment, la serietat va desaparèixer, i anaven rient també de les taques de la camisa. 

Entre salsa de tomàquet i somriures, ella es va adonar que l’amor de veritat no necessita serietat sinó di...

Glòria Esteban

PREADOLESCENTS

 

  L’àvia passa uns dies a casa de la filla per unes visites mèdiques. Viu a la Cerdanya i la ciutat la  incomoda, sort que la filla, el gendre i els nets l’han acollida amb afecte: l’acompanyen a l’hospital i l’esperen amb paciència per tornar-la a casa entre atencions i somriures; no se sent estranya tot i ser fora de casa.

Han tornat de l’hospital i és l’hora de sopar.

—Nens, fora mòbils i a sopar —diu la mare als dos preadolescents.

—Un moment, mama.

—Ara, mama.

Per fi estan tots cinc asseguts a taula (i sense mòbils!). Després d’una conversa agradable, s’asseuen a veure la tele. Els nois, però, es tornen a enganxar a la pantalla del mòbil. “Es veu que hi troben coses més interessants que a la pantalla de la televisió. És una altra època”, pensa l’àvia. 

—Nens, fora mòbils i a dormir —diu la mare.

La mateixa demanda i la mateixa resposta.

Després d’uns quants estira-i-arronsa, se’n van a dormir, això sí, sense mòbils. L’àvia es queda una mica preocupada i dona voltes al record que li ha vingut al cap de quan era una nena, quan el pare, i també la mare, li deien, si es feia el ronso per anar a menjar o per anar a dormir “A la taula i al llit, al primer crit”, o, després, la seva sogra extremenya, “A la mesa y a la cama, solo una vez se llama”. I va decidir que l’endemà els explicaria el significat d’aquells refranys.

Montserrat Vallès