Joana E.: ressenya

  Aquesta novel·la, guanyadora del Premi Prudenci Bertrana 1991, està estructura en onze capítols en dos plans diferenciats. Al començament de cada un la protagonista ens va narrant el seu casament, des dels darrers preparatius fins a la sortida de l’església, ja casada. Gradualment ens assabentem que es casa amb un home molt més jove que ella per venjança, tot i que els fets no se saben del tot fins al final. Tota la novel·la està narrada en primera persona, però aquests fragments inicials de cada capítol, amb la tècnica del monòleg interior, mostren el pensament de la Joana tal com es va produint, anant d’una cosa a una altra, com passa a la realitat: “Mumare no tenia llet perquè…Dida, què te passa? No és res, dona, només que t’has ennuegada de tant plorar. Escolta, te’n recordes quan em duies a passejar…” (cap. III). 

   La segona part de cada capítol se situa en el passat, en l’evocació que fa la Joana de tota la seva vida. Veiem la nena i la joveneta feliç i estimada d’una família rica i com el seu món s’enfonsa amb la mort dels pares; el casament per sortir de les urpes de la tia Carme; la trobada de l’amor, la tragèdia… Al llarg dels anys va evolucionant i prenent consciència d’ella mateixa, dels seus sentiments, de la seva sexualitat, de les seves opinions sobre el món i sobre la situació del seu país i de la seva tradició cultural.

La Maria Antònia Oliver ha volgut reflectir l’admiració per la literatura. Un professor d’anglès de qui va estar enamorada la Joana es diu Mr. Rochester, com l’amor de Jane Eyre; hi ha un pastor anomenat Gaietà com el de Solitud; fins i tot la E. del títol recorda la inicial d’Eyre, alhora que fa referència a Expòsit, el cognom que es posava a les criatures donades en adopció. És interessant la presència de personalitats reals de la cultura catalana, com Joan Alcover o Francesc de Borja Moll.

Un aspecte remarcable del llibre és el feminisme: a Londres la protagonista va amb la seva mare a un míting de les sufragistes, que és reprimit durament. Allà s’adona de la situació de subordinació de les dones, fins i tot de les privilegiades com ella, i pensa: “El de mumare (feminisme) no era igual que el d’aquelles dones de Londres. I jo volia ser com elles.” (cap. III). La vida de la Joana és, també, una presa de consciència de la seva condició de dona i feminista.

La novel·la ha agradat molt al grup, tot i alguna dificultat al començament per les paraules pròpies del català de les illes.

                                                                                                                                                                                         Montserrat Vallès 

Cap comentari:

Publica un comentari

Els comentaris apareixeran després de la revisió