SOM DONES: en commemoració del Dia Internacional de les Dones

 


EL SOMNI DE LA INÈS 


La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.


Imma Cauhé



                                M. M. DE T. 


Han passat els anys i la tinc molt present. El nom, el tarannà, les explicacions justes, els exemples fàcils i adequats… Sempre disposada a ajudar, amb el marit al costat aprovant les seves decisions. Quina parella! Un per l’altre, excel·lents persones i amics.

Ens trobàvem a casa, els matins de setmanes alternes, amb un parell més d’amigues impacients per aprendre a escriure bé la nostra llengua. La M., carregada de paciència, curulla de coneixements i disposada a transmetre’ls.

I va arribar el dia que, sense pensar-ho gaire, ens vam presentar a uns exàmens. A la sortida, el seu marit ens va preguntar com ens havia anat. “No tinc gaires esperances d’aprovar, però no m’arrepenteixo d’haver-me presentat perquè és una bona experiència”, vaig dir jo.

Ell em va respondre, amb ironia afectuosa: “Si no t’arrepenteixes, Emília, segur que et suspendran.” Jo em vaig quedar atònita, em va costar de reaccionar, no entenia la seva sentència. I tenia raó, em van suspendre. Aquesta paraula no l’he oblidada (la bona, naturalment), procuro retenir-la ben guardada, entre coixinets tous perquè s’hi trobi ben a gust. 

Sortosament, encara no s’acabava el món: a la convocatòria següent vaig aprovar, i, dedicada a l’ensenyament, han passat uns quants anys. L’amistat ha continuat, amb trobades i celebracions compartides. Com el viatge a l’Alguer! Quina colla! Quants amics! Quanta convivència! He tornat a mirar les fotos: els records d’una llarga amistat perduren.


Descansa en pau, Marta! Ens vas deixar un dia molt assenyalat; tenies por que t’oblidéssim?


Emíla Brias 


RECONEIXEMENT                                



Pueblo blanco; sol y rosas;

hasta el cielo se ha dormido… 


La Carmen va acabar de llegir el poema i la sala es va omplir d’aplaudiments.  En el seu interior sentia com anava creixent l’emoció però no volia exterioritzar-la, l’havien acostumat des de petita a dominar els sentiments, però aquest moment era la culminació de l’anhel més gran de la seva vida i el seu domini començava a trontollar.

Havia escollit aquest poema perquè la transportava a la seva infantesa, a aquells camins que portaven al poble des de casa seva, per on el seu germà i ella baixaven cada matí, ell per anar a l’escola, ella per anar a treballar a casa de Doña Cayetana. Li mirava els llibres amb enveja. Li hauria agradat tant aprendre a llegir… Però els pares ja li havien dit molt seriosos que no podia ser, que a les dones no els feia falta, només aprendre a treballar bé per portar una família. Els homes era diferent, els calia saber de números i lletres per defensar-se a la vida. Però ella no estava convençuda d’aquesta reflexió, només sentia que haver nascut dona era mala sort i haver de treballar als nou anys en lloc de anar a escola no era just.

Vint-i-cinc anys després acabava de graduar-se a l’Escola d’Adults amb la nota més alta. El somni de la Carmen fet realitat en una altra terra i sent mare de família. Sabia que darrera d’aquells aplaudiments hi havia el reconeixement dels seus companys, que, com ella, acabaven d’assolir un dret que els havien negat de petits, i va deixar que l’emoció sortís al seu rostre.

Son tristezas que se abren

en la sombra, por caminos…


Dolors Álvarez



SORTIR DEL POU 


La Felícia s’havia quedat viuda molt jove, amb tres fills. El seu marit va morir al front en aquella maleïda guerra. Es va enfonsar: els seu Manel ja no tornaria. Però mirant aquelles criatures va decidir que havia de tirar endavant. El gran tenia dotze anys i la podia ajudar a tenir compte dels més petits; una bona veïna també els donava un cop de mà,

Va començar a treballar netejant a casa d’una senyora gran que vivia sola. Així va començar a guanyar uns diners per al més necessari, però sempre patint perquè als nens no els passés res mentre ella era fora.

La senyora semblava molt seriosa, però a poc a poc van anar agafant confiança i s’explicaven les coses del dia a dia. Ella es trobava molt sola i les seves converses eren com un raig de sol. Li pagava bé i de tant en tant li donava una bona propina: era generosa i una bona persona. Va voler conèixer els seus fills i, amb el tracte, els va acollir com si fossin de la família, fins al punt que tots van anar a viure a casa seva i els riures dels nens i els d’ella van alegrar la casa.

Van passar els anys i la Felícia va fer tot el que va poder per la senyora que tant l’havia ajudat a sortir del pou i veure de nou la llum. 


Rosa Orenga




 BONA ESPERANÇA


Estic il·lusionada i espantada, una muntanya russa d’emocions contradictòries. Abans es deia estat de bona esperança. A mi m’agrada l’expressió “bona esperança”, és justament això, esperança, esperar el millor, que tot vagi bé, que la salut aguanti, que el nadó neixi sa…, esperar, res més. 

Desig de ser mare: ja tens la confirmació que esperes un fill, llavors el metge et diagnostica un embaràs de risc. És clar, cuidar-se, repòs absolut, dieta, seguir estrictament les directrius mèdiques, és tot el que pots fer, la resta no depèn de tu. Les complicacions poden ser moltes, per a tu, per al nadó. Paradoxalment, ets sens responsable d’una altra vida, creix dins teu, ja l’estimes, i tu, impotent, no pots fer res, la natura mana, com sempre i tant sovint oblidem. 

Quin despropòsit quan pregonen: la gestació no és una malaltia, és un procés natural i no necessita ajuda. Cert que hi ha dones que poden passejar la seva panxa amb orgull. Algunes fins i tot en fan bandera als mitjans de comunicació: gaudir de l’experiència d’un part natural a casa, rebutjar els hospitals per impersonals, com si això les fes millors mares, més avantguardistes, quan el que proposen ho feien les nostres besàvies i amb una gran mortalitat; no tenien opcions.

Però per a altres, que no som menys dones ni desitgem menys el nostre fill, l’embaràs s’assembla molt a una malaltia i necessitem tota l’ajuda mèdica, una carrera d’obstacles que, només si hi ha sort, tindrà un final feliç. 


M. Carme Valios Ferré



L’ÀVIA

 

—Vinga, aixeca’t! La meva àvia cada diumenge al matí em despertava perquè l’acompanyés a comprar. Això passava tant quan vivia a casa seva, a la Gran Via de Barcelona, amb els meus pares, com quan hi anàvem a passar els caps de setmana. Havia nascut el meu germà i ens havíem traslladat a Girona. Em vestia molt de pressa i agafada de la seva mà anàvem a comprar la nata i els flams a la granja que era dues passes. Del que menjava per dinar no me’n recordo però del flam i la nata de l’esmorzar, sí. És com la magdalena de Proust.

La meva àvia va tenir cinc filles i un fill i molts néts, però jo vaig ser la primera. Ella manava en aquella casa on vivien l’avi, les tres filles encara solteres i l’únic fill. Sempre vestia de negre, tenia al voltant dels cinquanta anys, però deia que se li havia mort molta gent i que ja no es treia el dol. Tenia la pell molt fina i molt blanca i el cabell negre amb pocs cabells blancs, recollit en un monyo.

Més endavant, quan jo era més grandeta, és la que em va dir que m’havia de depilar les aixelles. Tenia idees força modernes. A Badajoz havia sigut modista. A mi em feia uns vestits molt bonics però amb molts farbalans. Aquí no hi esqueien gaire!

Van marxar a viure a Mallorca, i es van acabar els flams i la nata, però van començar els estius a Cala Ratjada.


Magda Ábalos



SEGONA OPORTUNITAT 


El Jaume i la Clara són una parella d’edat avançada que sempre van agafats de la mà. Una dia vaig coincidir al parc amb ella; anava sola perquè el Jaume havia anat a fer un encàrrec. Jo li vaig dir que feia molt goig veure’ls tan enamorats. Ella va somriure i em va explicar la seva història.

El Jaume no era el seu marit. Ella venia d’un poble molt petit d’Andalusia. El seu pare treballava al camp i la mare es cuidava dels sis fills i els ensenyava a llegir i a comptar perquè l’escola estava molt apartada. Un dia va passar un carro de gitanos que demanaven i llegien les cartes. Ella va voler que li diguessin què li passaria quan fos gran, però la gitana no li va voler dir res perquè veia un futur molt negre.

“Quina raó tenia la gitana!”, em deia, “Em vaig casar amb un borratxo que em pegava, vaig tenir tres avortaments, i em van quedar dos fills que eren la meva alegria. Però també van morir tots dos: un de càncer i l’altre de sobredosi. Jo estava desesperada. Sort en vaig tenir de trobar el Jaume, que vivia sol, i un dia em va dir que podríem viure junts i així ens cuidaríem l’un a l’altra. Així ho vam fer, i beneït el dia!, perquè no sé què faria sense ell.”

En aquelles va venir el Jaume amb un pastís per a la Clara perquè sabia que era el seu preferit.


Carme Vallverdú



LA MIRADA


La Marina surt de la Galeria trasbalsada. No sap si per les pintures, o per tot el que la guia els ha explicat de la vida de la pintora.

Pintures de molt gran format, de colors llampants, pintures de dones..., colors blancs, vermells i negres i els craquejats que quartegen la pell dels personatges i t'ofereixen una finestra per endinsar-te en allò que vol representar, les tècniques, els protagonistes dels quadres… i els motius de les pintures, tot l'havia deixat impressionada.

I quan la Mariona, la guia, ha començat a parlar de la vida de la pintora, s'ha sentit transportada a un altre món, una infantesa dolorosa, abandonada per la mare i cuidada primer per l'àvia i després en un orfenat, adoptada finalment per una família benestant que la va acompanyar en el seu amor per la pintura.

"Narradora d’històries”, s'autodefineix. I quines històries! Records d'infantesa, els molls de Barcelona, el mercat de la Boqueria, personatges d'un món oblidat i massa vegades ignorat per la societat, que ella vol reivindicar i fer presents al món, honorant els seus orígens, tal com els sent. També grans personatges de les arts a qui vol retre homenatge: Chaplin, Frida Kahlo, Coco Chanel


La Marina puja lentament pel carrer Aribau, es corda l'abric, fa fred. I mentre enfila cap a casa pensa que haurà d'esbrinar més coses d'aquesta dona pintora... I d'aquestes mirades dels seus quadres que et travessen i t'omplen d’inquietud. Aquestes mirades que et diuen tantes coses i, certament, expliquen històries.


Mercè Escolà



MATERNITAT


Asseguda llegint, amb la cuina endreçada, sento els meus fills jugant i em venen a la memòria molts records.

Tenia quinze anys quan els meus pares em van enviar a la capital a fer de minyona aconsellats pel mossèn, que em va buscar una bona casa.

Feia les feines més dures, a la nit queia rendida. Una nit, s’obre la porta i entra l’amo, un home d’uns cinquanta anys que feia dies que em mirava molt. Se’m va acostar, em va tapar la boca i em va dir que no digués res. Va abusar de mi un dia i un altre, i jo, per por, no vaig dir res.

Quan vaig adonar-me que no em venia la regla em vaig espantar molt, sense dir-ho a ningú. Van passar els mesos i la senyora de la casa, que sabia molt bé com era el seu marit i que jo no sortia mai de casa, em va dir fredament: “Veig que estàs embarassada. No pots seguir aquí, agafa les teves coses i marxa.”

El mossèn em va adreçar a unes monges, i hi vaig estar fins que va néixer la meva filla. Va ser un part molt dur, però quan la vaig veure em va passar tot, era una nena preciosa. Me la van prendre i no he sabut res més d’ella. No vaig saber fer res més per trobar-la, no ho vaig aconseguir.

Ara que tinc altres fills i em sento forta, estic segura que la trobaré.


Roser Casaramona



                                  LA DONA QUE VOLIA SER



Ni una escriptora que a través de la ficció podia dir moltes coses, ni una afamada actriu de cinema, ni una artista que emociona al contemplar els seus quadres. No, cap d’elles volia ser. La dona que hauria volgut ser era com aquella noia que va conèixer a la facultat d’Arquitectura. Encara que sempre havia estat conforme tal i com era, li va sortir allò que li faltava per omplir el que desitjava ser i, decididament, volia convertir-se en la noia que vestia pantalons texans i samarretes molt escotades i cenyides, res especial, però calia veure com li quedava tot, pensava ella. Tampoc tenia res d’especial el seu rostre, ni els seus ulls foscos, ni el cabell negre i cargolat, però tot en conjunt reflectia sensualitat i simpatia. La seva figura, la mirada, el somriure, els moviments, tot era harmonia i seguretat. A la vora d’ella se sentia insegura i ridícula. Al començament va pensar que amb l’edat i el temps ho aconseguiria. 

Il·lusió vana!Ara tracta de consolar-se i la imagina gran, que deu haver perdut els seus encants, es deu haver engreixat i  fins i tot deu haver perdut la dentadura i el somriure dolç. Però alguna cosa li diu que ha conservat l’atractiu i aquell estil que ella mai arribarà a tenir. Pura enveja!


M. Teresa Naval





LA TIETA



Aquesta soc jo, la tieta de dues generacions. Els fills dels meus germans els he estimat com a propis. Els agradava venir a casa meva perquè els consentia tot el que els seus pares no feien. Els duia aI teatre infantil al Romea, a jugar al parc, a les festes del poble… I les croquetes!, com els agradaven les croquetes de la tieta! 

Els nebots van créixer i es van anar allunyant de la tieta -i també dels seus pares, naturalment-. Però aviat van arribar els fills d’aquells marrecs que s’havien fet grans. Jo els vaig acollir com havia fet amb els seus progenitors, encara amb més il·lusió, perquè per a mi era l’última oportunitat de tenir gent jove al voltant; amb les meves germanes, les àvies autèntiques, rivalitzàvem a veure qui acomboiava més les criatures de la nova generació. Les meves croquetes continuaven sent emblemàtiques al costat dels caldos i els arrossos de les meves competidores. 

Tot va ser molt bonic mentre va durar, com els amors de les pel·lícules. Els vaig portar al teatre i, més tard, a concerts al Palau de la Música i a una funció del Liceu, per primera vegada per a ells. També aquestes criatures s’han fet grans  i, tal com va passar amb els seus pares, s’han anat distanciant (sembla ser que és llei de vida). Sigui com sigui, avui crec que per a ells només soc un record llunyà, lligat, potser,  al gust i a l’olor de les croquetes.


Montserrat Vallès

Cap comentari:

Publica un comentari

Els comentaris apareixeran després de la revisió