Avis i nets

ELS DISSABTES A LA TARDA


El seu avi es diu Josep i Pol pensa que, encara que el seu avi porta ulleres com la majoria del avis, el seu és diferent.

Quan no hi ha escola van a comprar el diari amb bicicleta i l’avi li compra un conte, que després llegeixen junts. La mare diu que s’assemblen molt, però ell no veu en què, com no sigui que a cap dels dos els agraden les bledes, pensa. L’avi sap moltes coses i l’ajuda quan no entén un problema de matemàtiques, i ell l’ajuda amb l’Ipad que s’ha comprat. Alguns diumenges van al cinema i riuen fluixet. Però quan més riuen és quan juguen a les golfes a pirates, amb un vaixell que ha fet l’avi amb una capsa gran que portava la nevera que va comprar, i viuen mil aventures i perills

Però el dia preferit de la setmana és el dissabte a la tarda, quan van a berenar xocolata amb melindros amb la seva amiga Àgata i la seva àvia que es diu Roser, estudia anglès i va a un club de lectura com el seu avi. De vegades, la Roser, el convida a dinar i l’avi diu que és la millor cuinera del món. Pol creu que potser algun dia seran parella i fins i tot es casaran. Aleshores tindrà un avi i una àvia.

M. Teresa Naval 


EL FARCELLET


Aquesta història va passar fa molts anys, setanta o vuitanta. Hi va haver una àvia que tenia el caràcter una mica sec i quan es va quedar vídua, se’n van fer càrrec els seus quatre fills; i la pobra dona agafava el seu farcellet amb les seves poques pertinences i marxava a casa dels fills, un mes a cada casa. Així anava passant la seva trista vida, sense que cap net se li apropés per abraçar-la i besar-la.

Als vespres, s'asseia a prop del foc a fer ganxet, metres i metres de puntes que no servien per a es. A l’hivern, el nas se li posava vermell i sempre li queia la gota. Vestia sempre de negre i es pentinava amb un monyet al clatell. A la iaia se li va acudir anar a la cuina i beure un traguet de ví, cada cop més sovint, per calmar les seves penes.

Així va anar passant el temps, de casa en casa, fins que aquella iaia que ningú la volia, es va morir, deixant els néts penedits de no haver-la abraçat mai dient-li: “Iaia, t’estimem”.


Roser Casaramona



GRADUACIÓ


L’àvia Rosa estava nerviosa, feia uns dies que la seva neta, que havia acabat la carrera, li havia demanat d’acompanyar-la a la graduació a la Universitat de Barcelona. L’àvia, emocionada, va dir que sí, però de seguida va pensar com s’ho prendrien els pares. La neta va dir: “No, no, ni papa ni mama: tu!”

Li feia molta il·lusió i ja va estar tranquil·la quan la seva filla li va dir: “No pateixis, nosaltres et portarem en cotxe. A més, ha triat ella.”

Va arribar el dia. Va anar a la perruqueria i gairebé no va dinar de l’emoció. Es va posar la millor roba i les joies que feia temps que no es posava. No s’havia d’anar de gala, però sí sobris i arreglats.

La van venir a buscar i, quan van ser allà, la neta li va donar la invitació i, quan van entrar va quedar bocabadada: que emocionant quan el cor va començar a cantar i els joves van anar entrant amb les bandes posades! Les llàgrimes li queien galtes avall i les mans li tremolaven. Finalment els pares van poder entrar i fan fer fotos, l’àvia sortia a gairebé totes! Després van anar a sopar i, per acabar la festa, es va prendre un mojito, animada per la neta.

Quan va arribar a casa, cansada però feliç i orgullosa, va obrir la porta amb compte i va sentir els roncs del seu marit. Però ella no tenia son: massa emocions!


Rosa Orenga


CANVI DE PLANS

 

En Ferran i l’Olga havien tornat a ser pares. Era aquell moment de la vida en què ja no s’espera tenir aquest tipus d’obligacions, però ves, les coses venen com venen. En Ferran feia tant temps que somiava en poder viatjar i fer realitat aquells desitjos que portava arrelats al cap des de feia anys,  esperant la jubilació delerós, per deslliurar-se d’aquell despatx trist de comptable en què havia passat tota la seva vida laboral, somiant sempre amb platges i sol, que l´ajudava a sentir mes caliu en aquell ambient de càlculs i números, que ara no s’ho podia creure.

Feia una setmana que havia començat a  gaudir de l’alliberació dedicant-se a passejar per tota la ciutat contemplant les noves obres que es feien, sense presses i mirant la vida des de l’altra banda de la barrera, en posició còmoda i descansada, fins al moment que l’Olga va deixar anar la notícia:  “Ferran, el nen se separa”.

I ara, veient els dibuixos animats a la televisió, alhora que la seva neta li mullava el cabell i el clenxinava jugant a perruqueries, mentre l’Olga renyava el nen perquè havia fet una entremaliadura, pensava que era curiosa la vida, perquè  a vegades ens fem un guió per el nou futur i després trobes que un altre ha escrit un guió diferent, però vols dir que aquelles platges exòtiques ens donarien mes plaer que aquest rebombori d’energia?

 

Dolors Álvarez


            UNA ÀVIA VALENTA


La Teresa esperava a la porta de l’escola a les seves netes. Les bessones surten rialleres i corrent per abraçar-la.

Una àvia valenta, que havia aconseguit als tribunals la custòdia quan la seva filla va morir sent les nenes molt petites. El pare de les criatures, militar de professió que canvia força de destinació en zones perilloses, no va posar gaire oposició. Ara mantenen una relació cordial i esporàdica en la distància, ell té una altra parella  i no tenen mes fills.

Una dona amb empenta, la Teresa, que ja va haver de pujar la seva filla sent vídua, i comparteixen pis amb el seu germà solter invident. Tants sotracs que ha hagut de superar amb fortalesa i ànim i segueix tenint un costat tendre i dolç per les netes, que són entremaliades i mogudes, s’assemblen a la seva àvia: decidides i plenes d’energia, no com la seva pobra mare que sempre va patir malalties. 

Les petites omplen d’alegria, il·lusió i feina la casa. Ella, al capdavant d’aquesta família poc habitual, és feliç i dona gràcies de la seva salut de ferro que espera que duri molts anys per poder cuidar-se de les nenes fins que siguin grans.


M. Carme Valios



VACANCES AL POBLE


Quan l’avi Manel es va jubilar, com que encara es trobava bé, ell i l’àvia Margarida van decidir anar-se’n a una caseta que tenien al peu de Montserrat. Allà tenien un tros d’hort  on sembraven, per gairebé tot l’any, patates i tomàquets fins i tot per fer-ne conserva. També tenien altres verdures i conilla i gallines.

Quan arribava l’estiu i les vacances de l’escola, com que els pares treballaven, els avis volien que els portessin els nets per poder-ne gaudir. Els nens desitjaven anar-hi, i quan arribaven al poble saludaven molt afectuosament la gent que trobaven, que per a ells, com que no hi havia gaire jovent, eren com de la família.

A l’arribar a casa dels avis, una forta abraçada i corrents a veure si les gallines havien post algun ou i si la conilla havia criat. Després anaven a l’hort i tot era una festa. Van ser uns anys molt feliços que tota la família recordarà sempre. Ara els nens ja són grans, encara van a veure els avis, però, com que al poble encara no han arribat les noves tecnologies, ja no s’hi volen quedar.


Carme Vallverdú



LA NOEMÍ


La Noemí sabia com fer que el seu avi la portés als cavallets encara que estigués cansat o fessin un partit del Barça per la TV, però aquella tarda alguna cosa passava perquè estava absent. Assegut a la seva butaca amb la mirada perduda com si no hi fos. 

Ho havia intentat tot, s’havia assegut als seus genolls, li havia agafat la mà, li havia explicat el que havia fet a l’escola, fins i tot li havia ensenyat el dibuix on sortia ell. També li havia preguntat si tenia ganes de caminar, que feia molt bon temps, que tenia diners i que podien prendre una Coca-Cola a la granja, encara que sabia que l’avi mai la deixava pagar. Res, no hi havia res a fer.

Als seus sis anys s’adonava que alguna cosa passava però no sabia què. No tenia cap pista. El que sí li va estranyar és que l’àvia no fos a casa. Li agradava preparar-li el berenar.

Va sentir la porta i va veure com l’avi s’aixecava de cop, i això que sempre es queixava de les cames. Van sortir al corredor, l’àvia i la mare caminaven molt de pressa cap al menjador.

—Què?, què ha dit el metge, Rosita?

—Res, Pere, tot va bé, és benigne. No tinc res, ja està. 

I va veure com l’avi i l’àvia s’abraçaven.

La mare li va fer un senyal i van anar cap a la cuina a berenar.


Magda Ábalos



DIA DE FEINA


Quan havien de recollir l’herba per al bestiar tota la família es mobilitzava. Sortien de bon matí i tornaven abans que es pongués el sol. Només l’àvia es quedava a casa perquè no tenia gaire salut. Quan arribaven al prat, el padrí Josep, els seus fills i les nores començaven a dallar l’herba i a apilar-la en una tira per poder-la carregar després a la carreta. Ella i els seus cosins també ajudaven a formar la tira ben recta i els més grans fins i tot dallaven una estona. L’herba es deixava uns dies al prat perquè s’assequés abans de porta-la a la pallissa amb la carreta tirada per vaques. Una feina de la mainada era espantar les mosques de les vaques per evitar que, movent el cap, fessin caure l’herba de la carreta. A ella aquesta feina no li agradava gens, li feia por acostar-se tant a les vaques i caminar enmig del fang del camí.

El millor del dia venia quan arribaven a casa i els esperava la padrina amb aquell berenar sopar tan bo. Tots estaven cansats però contents; fins i tot el padrí Josep, sempre tan sorrut i esquerp, estava amable i animava els més petits a menjar més llonganissa i pernil. No semblava el mateix que ella trobava sovint pel carrer amb el croc croc dels esclops i que, quan li deia “Adeu, padrí”, continuava el seu camí amb el cap cot sense mirar-la ni respondre-li. 


Montserrat Vallès

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió