Bon Nadal i feliç 2022

                            Ara ve Nadal,

                            matarem el gall

                            i a la tia Pepa 

                            l’hi donarem un tall.

Se li ha ficat al cap la cançó i quan s’adona l’està cantant mentalment. Segurament ha estat des del moment que va veure els torrons i dolços de Nadal exposats al supermercat ­-“cada any els posen més aviat”, va pensar. Encara era mitjans d’octubre que ni havien passat Tots Sants i ja havien tret els torrons... Quan arribi el moment ja no ens farà gràcia menjar-ne.

Quan li ve la cançó també li venen records d’abans, de les netes, quan la cantaven esperant amb delit que arribés el dia. De les celebracions tan diferents que es feien en temps dels seus pares. “Com ha canviat tot!”, pensa la Maria. El Nadal d’ara no té res a veure amb el d’abans, quan de veritat es matava el pollastre i es feien els dolços a casa, i el tió portava els torrons de Xixona, el tou i el dur, i caramels, ¡que n’era de diferent! Ara tot són presses per comprar regals, roba per estrenar i menjar preparat, gastar per gastar, on anirem a parar?

Li agafa enyorança i se’n va a l’armari on té guardats els àlbums de fotos de la família i les contempla amb atenció recordant els temps passats i la gent estimada que ja no hi és, les ties Pepita i Eulàlia, solteres tota la vida, que cada any venien a passar el Nadal amb ells, els pares, els germans, cosins, tots joves i amb tanta energia..

Ella ja té aquella edat en què els records observats des d’una perspectiva llunyana sempre semblen millors, idealitzats potser per la distància que posa el temps, però reconeix també amb un somriure murri que el Nadal d’ara tampoc està tan malament, l’enrenou de regals que tots li fan, les diferents varietats de torrons que abans no tenien i que són un plaer, per què no gaudir d’aquesta abundància que és un bé de Déu?

Torna a guardar els àlbums i es prepara el berenar cantant en veu alta la cançó nadalenca, desitjant que arribi aviat el dia per gaudir de la companyia del seus fills i nets.

 

Dolors Álvarez 

L'any passat em va tocar la loteria i vaig pensar fer un viatge a les Canàries. Era un desig que feia temps que tenia. Allà vaig conèixer la Rosalia, una noia de la meva edat molt divertida , i, com que tenia cotxe, fèiem moltes excursions a les platges, dinàvem als bar i restaurants que hi havia més a prop. Allà vàrem conèixer l’Antonio i el Ricard, dos joves molt guapos i solters amb moltes ganes de gresca.

Ells eren de l’illa, i els caps de setmana, com que tots ells treballaven, quedàvem i anàvem a passar-lo cada setmana en un lloc diferent. Quins records! Que bé que estàvem tots quatre!

Va arribar una carta de Barcelona que em deia que havia d’anar a signar uns papers, així que em vaig acomiadar amb la intenció de tornar un cop solucionada la paperassa.

Un cop a Barcelona, vaig rebre una trucada que em va deixar glaçada. Els tres havien tingut un accident: a un camió li van fallar els frens i no es va salvar ningú. Vaig anar a l’enterrament, però ja no m´hi vaig quedar, tot em recordava aquelles persones que van ser molt importants per a mi. Aquests dies, quan s’acosten les festes de Nadal, se’m fan molt presents i les recordo amb nostàlgia.

Carme Vallverdú 

 Ja arribava Nadal i aquest any no es presentava com el passat ni els anteriors, que estaven plens d’alegria. Cada any, per Nadal, s’ajuntava tota la família: germans, pares, fills i nets, fins i tot la iaia, que tenia molts anys. Ara, en aquella casa ja no hi havia preparatius, ni pessebre, ni arbre guarnit, ni gall dindi al galliner. Què havia  passat? El pare, en menys d´un any, havia perdut dos germans de malaltia i el pobre home estava molt deprimit, sense ganes de res. 

Així estava l’home quan un dia el va venir a veure una veïna amb qui tenia molt bona amistat i li digué “Què et passa, Joan?” I ell li va respondre: “No tinc ganes de festes ni de res”. Ella li va fer aquesta reflexió: “És que ja no tens més germans? (en tenia dos més), és que ja no tens tres fills , cinc nets i una mare molt velleta? Els has de deixar així d’ensopits i decebuts? En Joan va estar cavil·lant molta estona i va pensar que potser la Pepita, tenía raó

L’endemà, amb la seva dona, van anar a comprar de tot per fer un bon dinar, muntaren el pessebre i els nets guarniren l’arbre. Al final van celebrar el Nadal, tots junts, sense oblidar-se dels que ja no hi eren.

La nit abans van anar tots a la Missa del Gall i, en tornar a casa, en Joan va mirar al cel i hi va veure dues estrelles que brillaven més que les altres,           

Roser Casaramona 

El caliu de la gent i els carrers de la ciutat al capvespre, tots il·luminats amb filigranes de llums que ja no són les clàssiques evocacions religioses, ara són imaginatives, modernes, geomètriques i originals, cada any diferents, per crear un ambient nadalenc que convidi a sortir als carrers i sobretot a comprar. 

Ja estic cansadíssima i els peus ni me’ls sento pel dolor i el fred. Quina ocurrència posar-me aquestes sabates, de primer semblem còmodes i elegants, desprès només elegants i ara em semblen nefastes, odioses... Estic cansada de caminar i sobretot d’estar plantada fent cues per pagar les compres de menjar, regals, figuretes de pessebre, l’arbre i les decoracions. 

Tot a última hora, com cada d’any, com gairebé tothom, que és quan trobes més gent i menys varietat, i has de fer un seguit de botigues per aconseguir tot el que portes escrit a la llista .

Això sí, la llista preparada de fa setmanes. Fer els menús de les festes, comptant el petit, que és al·lèrgic al gluten, la tieta intolerant a la lactosa i els cosins que són vegetarians, o aquest any ja són vegans? 

Ara que, per mi, el pitjor és comprar els regals. Els petits fan la carta als Reis i ja està solucionat, la il·lusió amb què obriran el paquet desitjat i la cara de felicitat al veure que el rei mag ha encertat tot just el que volien. Però els adults, que tenen de tot del que la teva economia et permet adquirir, i que arrufen el nas quan obren el regal i diuen educadament “Gràcies, està força bé”, i tu saps el que t’ha costat en temps i diners, i penses: “És gastar per gastar”.

 M. Carme Valios 

Per fi, després de la pandèmia, el dia de Tots Sants vam anar a Barbens a veure la meva cunyada i els meus nebots. La trobada va ser molt emotiva perquè feia temps que no ens vèiem i per la data. Totes, la meva cunyada, la meva neboda, la meva filla i jo, teníem, si no un marit, un pare enterrats al cementiri de Barbens o de Bellpuig.

A l’hora de dinar, a casa de la meva neboda, que havia preparat un arròs amb conill per llepar-se els dits, ja a les postres, la meva cunyada, la Maria Teresa, va sortir amb una de les seves:

—Escolta, Magda, aquest Nadal, per Sant Esteve podríem venir a casa teva. Tu prepares els alvocats amb l’amanida i el salmó fumat, que com a tu no li surten a ningú, i nosaltres portem els canelons que preparen les cuineres del col.legi de la Judit (la meva neboda, o sigui, la seva filla, com us podeu imaginar, és professora). 

   —Ah, molt bé —vaig contestar jo (m’agrada que vinguin, però tant poden ser sis com dotze)—, faré també un aperitiu.

    —No cal —va dir la Maria Teresa.

  —Home, tieta, deixa que la mare organitzi alguna cosa —va intervenir la meva filla.

   La meva cunyada no es va donar per al·ludida i va continuar organitzant Sant Esteve:

   —El Josep (el seu fill gran) portarà el vi i el cava, i si venen els d’Olot (el fill mitjà), que portin els torrons. Després farem el tió per als nens (que cada any són menys nens).

Ja estava tot organitzat i els que érem allí no vam dir res, què havíem de dir si estava tot dit i fet? La veritat és que, fora bromes, és molt bona dona i jo me l’estimo molt, ara, reconec que és una mica manaire, però a mi ja em va bé mentre portin els canelons!

Magda Ábalos 

No entenc mai la gent gran… Jo soc una mica curta o ells es passen de llestos i m’emboliquen.   Quan dic “curta” em refereixo a coneixements, ja que quan trobem familiars o amics sempre diuen “Com has crescut, Mariona” i no pensen que gairebé fa dos anys que no ens havíem vist.   Ara n’acabo de fer nou i deu ser per celebrar-ho que la meva àvia, no sé si el mateix dia de l’aniversari, em va asseure a la seva falda i em va explicar la situació actual.

Em venien ganes de dir-li “Iaia, soc petita però no tonta”. Però no vaig dir res perquè no era ben bé la veritat. La veritat és que a l’escola ja ens n’havien parlat, no per esverar-nos però sí perquè fóssim prudents. Podíem jugar tranquil·lament amb la pilota a bàsquet, a futbol i principalment a tennis, però millor que no celebréssim cada bona jugada amb una de les nostres típiques abraçades.

Fa un parell de dies que ja no tenim escola (perdoneu, que ja no tenim classes, l’escola, afortunadament, continua dempeus).

M’agradaria sorprendre la meva família amb un bon regal, un obsequi original o alguna cosa que els commogués, agradablement s’entén; procuro fer  coses que no feia abans: endreçar l’habitació, parar la taula sense que m’ho hagin de dir tres vegades… es deuen haver adonat adonat d’aquests canvis?

Ja sé que el més important fora tornar al ritme normal de vida, n’haurem aprés, d’aquesta lliçó real i dura?  No ho deixem tot a les mans de Déu, posem-hi la nostra voluntat i el nostre esforç.

Quina il·lusió! Acaben d’encendre tots els llums, com canvien les coses amb  aquesta gran lluminària! Si us pogués ensenyar el meu carrer!, la veritat és que fa goig!

Emília Brias 

Cada any quan s’acosta Nadal tinc una mica de nostàlgia, això que ve tota la família i estem tots junts la mar de bé. Però recordo la meva amiga Sabrina, que fa tants anys que no veig, només amb alguna vídeo-conferència de tant en tant. Ara estem tan lluny una de l’altra! Ella és al seu país, a l’Argentina. Vam treballar juntes uns quants anys. Ella portava un temps sortint amb un noi i va quedar embarassada, però ell no en va voler saber res. Jo la vaig ajudar tot el que vaig poder perquè aquí no tenia ningú de la família: la vaig acompanyar quan va tenir una nena preciosa, li comprava robeta…, i va passar el Nadal amb nosaltres, ella i la seva nena eren com de la família. 

La Sabrina volia tornar al seu país, on tenia els pares i germans que l’ajudarien amb la nena. El pare li va enviar diners per al passatge i el dia del comiat vam plorar totes dues. Han passat els anys i cada una tenim la nostra vida, però, sobretot ara que ve Nadal, no puc evitar pensar en elles i m’agradaria anar a veure-les, tot i que el viatge és molt llarg i val molts diners. Potser un altre any serà possible, ara ja tinc feina amb els preparatius, l’arbre, el  gall dindi, el tió…, sort que la meva mare m’ajuda, perquè som una bona colla.

Dos dies abans de Nadal, mentre la meva mare i jo fèiem un descans en els preparatius i ens preníem un cafè, truquen a la porta i pregunto “Qui hi ha?”. Com que no contesten surto al replà pensant que és la cartera. El cor em fa un salt: davant meu, la Sabrina i la seva filleta em miren somrients. Quina alegria, la nena estava molt gran i la mare feia molt de goig. Ara les coses li anaven bé. Ara tindrem temps d’explicar-nos totes les coses que ens han passat durant tot aquest temps després de tants anys que ho esperàvem. Aquest serà un Nadal inesperat.

Rosa Orenga

La Glòria creu que ha escollit bé un hotel prop del centre. Està nerviosa. No sap ben bé com podrà gestionar la situació. Ella, tan valenta i tan agosarada... trenta anys són molts anys. Ara pensa que potser va ser molt dura amb la seva família, i que ella tampoc va entendre els seus sentiments, tot i que la podien haver escoltat una mica més. Desaparèixer de les seves vides i enviar una carta al cap de sis mesos dient que no la busquessin, que vivia a Nova York i que la deixessin tranquil·la potser va ser excessiu.

Les flamarades, les seves flamarades, l’Albert, que sempre li va donar suport, li volia fer entendre que no tot és blanc o negre, que també hi ha els grisos..., però ella, o blanc o negre, i així ha actuat sempre.

Sap que la vida no és com els anuncis de la tele, i tornar a casa per Nadal, després de tants anys, amb tres divorcis a l'esquena, sense fills, i amb una vida a Nova York, on amb esforç i tossuderia s’ha pogut instal·lar i viure molt bé, deu ser una altra flamarada de les seves, ella, que en temps d'universitat es dedicava a muntar barricades cridant contra els americans... I ara a la porta del seu bloc de luxe vigila que un ex-veterà de la guerra del Vietnam,  convertit en un sense sostre com tants, pugui subsistir… Les voltes que dóna la vida! S'acosta l’hora de sortir, cada cop està més nerviosa…

                                   ********************

L’Albert acaba de parar taula, ara dubta si hauria de planxar les estovalles una mica més, però decideix que amb plats i safates tampoc es veuran tant ... Les estovalles de la mare, que es va quedar quan va decidir que passaria a ser l’amfitrió del dinar de Nadal. Ho va dir perquè va veure que per a la mare cada vegada era més feixuc i que no en tenia ganes, que, tot i les cadires buides, ella aguantava el somriure i els cridava a tots a taula el dia de Nadal. Però era massa esforç.

Hi havia una cadira que els feia més mal, perquè podria estar ocupada, i un maleït malentès la va deixar buida des de feia trenta anys…, Ai…, les flamarades de la Glòria. Va intentar localitzar-la, però ella s’havia cuidat bé que no la trobessin, després de tot, Nova York és un altre món. I al final va pensar que havia escollit el seu camí, que calia respectar-lo. Però cada Nadal pensava en ella, cada Nadal i cada dia.

No trigaran a arribar tots. Els tiets d’Agramunt, cada cop més vellets, però aguantant, I carregats de torrons per a tothom. La Mireia i el Miquel, amb el Pol i la Laia que salten i criden i ho toquen tot... i que tant l’acompanyen i l’han ajudat a seguir endavant després de la mort de la Maria, L’Alba i l’Enric, que han vingut de lluny, i a qui veu poc, però que no falten mai el dia de Nadal. Aquest any han anunciat sorpresa,  a veure per on surten. La Carla, que Nadal sí Nadal no, porta un nou acompanyant..., aquesta té coses de la tieta, sens dubte.

I torna a pensar en la Glòria, i on serà el dia de Nadal? Repassa la taula, i comença a organitzar el vermut. Posa l’olla a bullir, en deu minuts tirarà els galets.

********************

La Glòria agafa l'abric i la bossa i surt al carrer. Té un nus a l’estómac. No sap què es trobarà ni com la rebran. Ara dubta i pensa que potser no és bona idea presentar-se així de sobte, el dia de Nadal, després de trenta anys de silencis, a un dinar on la majoria no la coneixen, i potser ni tan sols saben que existeix. Ves a saber.

Para un taxi i demana que la portin a casa de l’Albert. Els carrers de Barcelona la traslladen de cop trenta anys endarrere. Baixa del cotxe i decideix donar una volta abans de pujar. Així es calmarà. Però els records del barri la  neguitegen més. Quasi tremola. Reviu la gran discussió familiar i li fa mal. Li fa mal la reacció dels altres, i ara també la seva. Ja  veu que la vida està plena de grisos, com sempre li havia dit l’Albert.

No vol trucar a  la porta del carrer. Esperarà i aprofitarà que algú surti per entrar ella. Apareix una família amb tot l’aspecte d’anar al dinar de Nadal, abrics, bufandes, paquets de torrons i ampolles de cava. Aprofita per accedir a l’edifici.
—Bon dia. Bon Nadal.
—Passi passi —i li aguanten la porta.
Ja és a dins. Puja a peu. Només són dos pisos. A poc a poc, ara sembla que està més tranquil·la. Ja té la porta al davant. Respira fondo... i pica al timbre

*********************

L’Albert acaba de repassar-ho tot, el tió a punt per a les criatures, les llepolies amagades, els regals al peu de l'arbre, el brou ja bull i té els galets comptats, uns quants de més perquè els seus fills sempre volen repetir. Truquen a la porta. Mira el rellotge i pensa qui serà el primer... És estrany, tots arriben sempre tard. Potser algú ha decidit que ja és hora d'ajudar una mica. De camí a la porta arregla els coixins del sofà i dona una última ullada a la taula. Fa goig, com quan la parava la mare. L’Albert no té el costum de mirar per l’espiell.

Obre la porta. 

Mercè Escolà 

Quan era petit, per Nadal li agradava muntar el pessebre, comprar molsa i figuretes a la fira de Santa Llúcia, fer avançar els Reis, cantar nadales i fer cagar el tió. Tot era màgic. Però amb el pas dels anys l’esperit nadalenc va anar  canviant.

De jove va ser crític amb les creences que caracteritzen aquestes festes, amb el fals esperit nadalenc i els desitjos de pau i amor que només duren uns dies. Amb la il·luminació dels carres que ens llancen al consumisme i que sempre arriba massa aviat, amb l’intercanvi de regals que suposen estrès i malbaratament.

Contràriament, després li arriba l’etapa consumista. Viu uns Nadals amb l’agenda plena de cites culturals: al Liceu, l’adaptació simfònica del cèlebre Conte de Nadal de Dickens; a l’Auditori, El Messies de Händel; El Trencanous a la Royal Opera House de Londres; o la pel·lícula Qué bello que es vivir de Frank Capra. Va viatjar per Nadal a altres països: a Austràlia veient com arriba el Pare Noel a la platja amb taula de surf, al Carib amb una americana i una xinesa, a Berlín passejant amb una exaltació kitsch de rens, neó i barbuts grassos, estrany però divertit.

Actualment viu una etapa de compromís social. Ha reconsiderat l’esperit nadalenc i els valors de la solidaritat i la fraternitat. Pren consciència que les desigualtats socials es fan cada vegada més profundes. Àmplies masses d’expulsats d’altres països, per la misèria social o la violència, truquen a les nostres portes. Participa en campanyes de recollida d’aliments amb gent sense sostre i marginal. Aquest Nadal s’ha dedicat a repartir dinars a un menjador social, transmetent amor (es diu que dona més força sentir-se estimat que sentin-se fort) i esperança, encara que sembli que no hi ha res a esperar.

Cansat però satisfet, torna a casa amb pas lent, bufa un vent fred. Els llums dels carrers il·luminen l’obscuritat hivernal. Sent a prop una rialla joiosa que li recorda que sempre estem sols, però mai abandonats. Arriba a casa. No pot obrir la porta perquè li han canviat el pany. Truca i l’obre una dona jove. Un bebè dorm plàcidament sobre el pare endormiscat. Es tanca la porta. Presenta una denúncia als Mossos d’Esquadra. 

M. Teresa Naval 

 

Falten dos dies per Nadal i ha rebut carta d’Alemanya. No frisa per obrir-la com abans, ara té por del seu contingut; per això, asseguda a la cadira, abans de llegir-la, es dona temps per submergir-se en els records.

L’hivern passat li van passar coses importants en la seva vida. Ella patinava des de petita, era la seva passió, i va ser triada per participar en els Jocs Olímpics d’hivern, a Alemanya. Allà, a Garmish i Partenkirchen, va conèixer el Hans, que també hi participava, ell en esquí alpí. Enmig d’aquell paisatge de neu i gel, tan estimat de tots dos, van connectar molt aviat i van acabar enamorant-se. La relació va continuar per carta, amb la il·lusió de poder-se veure ben aviat.

Al principi, les cartes del Hans li arribaven dues vegades a la setmana. Li parlava de com l’enyorava, de la seva família i del seu poblet de muntanya. Més endavant li deia que la seva vida estava canviant a millor: s’havia afiliat a les Joventuts Hitlerianes i estava fent una gran feina pel seu país, que, n’estava convençut, estava cridat a ser altra vegada una gran potència mundial gràcies al seu admirat líder… A poc a poc, les cartes, plenes d’entusiasme creixent pel nazisme que acabava de descobrir, es van anar espaiant, al mateix temps que les respostes d’ella també s’alentien: no li agradaven gens aquestes noves inquietuds del noi, que contrastaven amb el que es vivia a Catalunya.

Aquí la situació política i social era preocupant: hi havia hagut una sublevació militar que havia desencadenat una guerra, molts homes havien hagut d’anar al front, el seu pare mateix estava pendent que també el cridessin. A casa només es parlava d’això i de la necessitat d’aturar el feixisme.

Amb la carta a les mans, va recordar la darrera, on el Hans li parlava de la superioritat de la raça ària i de la necessitat d’acabar amb tots els entrebancs per fer-la efectiva; va recordar el sentiment de repulsió i por que li despertaven les seves darreres cartes i es va adonar que aquell sentiment era més fort que el seu amor d’abans. Ben decidida, es va aixecar de la cadira, va agafar la carta sense obrir i la va afegir a la pila de papers que servirien per encendre la llar de foc el dia de Nadal. 

Montserrat Vallès

TROBADA

Com cada any, hem acomiadat el trimestre amb un dinar per celebrar el bon rotllo del grup i desitjar-nos bon Nadal i bon any 2022, tot amanit amb el clàssic intercanvi de regals. Molt bons desitjos per a tothom!