Imatges per recordar

L'AMIC DE PENCHO


  El veia cada dia de camí cap a la feina, assegut al banc fent companyia a Pencho, aprofitant el sol esmorteït d’hivern o buscant la fresca a l’estiu.

 Un senyor gran, elegant, vestit fosc, corbata contrastada i sabates impecables, sempre polit; algun dia l’acompanyava un gosset petit negre i d’altres només portava el bastó per recolzar-s’hi. El veia llegir llibres de poesia, a vegades, tot passant, el sentia recitar en veu alta amb una entonació magnífica, que hauria vingut de gust seure al seu costat i escoltar-lo, encara que no entengués el búlgar. Fins i tot altres vegades em semblava que discutia; de primer vaig pensar que parlava per telèfon al sentir la seva conversa, però després em vaig adonar que no, aquell senyor parlava amb Pencho. Em sorprenia, tant la seva assiduïtat com el seu entusiasme. 

Un dia que jo no anava amb preses, a començaments de primavera, i el jardí esclatava amb els colors de les flors, em vaig aturar per veure unes poncelles blaves, i el senyor em va saludar amb la seva veu greu pausada. 

— Bon dia!

Jo li vaig tornar la salutació:

— Bon dia!, fa un dia clar preciós.

I ell, amb un mig somriure i arronsant les espatlles, em va donar a entendre que no comprenia el meu idioma. I jo aem vaig quedar amb les ganes de preguntar-li per què li agradava tant aquell banc i, sobretot, què li explicava al poeta.


M. Carme Valios

INTERESSANT 


 Feia la calor típica d’un dia d’estiu a les quatre de la tarda, aquella mena de xafogor enganxosa que et resseca la gola de tant alenar aire calent.

En Jordi, un veterinari, va rebre a la seva consulta un gos que no es trobava gaire bé. El va observar i va diagnosticar que tenia una malaltia rara. No sabia gaire bé de quin tipus era, ho havia d’esbrinar i estudiar. 

En Jordi tot just s’acabava de despertar després d’una migdiada suada.  “En aquest moment he d’anar a buscar la informació i no em ve gens de gust anar enlloc, però ho he de fer”. Era molt important!

 Va pensar molt i molt: “On aniré?”

“Ah! A quin lloc millor que a una biblioteca?”   

Va buscar molts llibres. I quina bona pensada va tenir! Allà va trobar tot el que necessitava.


Glòria Esteban



QUÈ HA LLEGIT?


 Sovint oblidava l’argument dels llibres que llegia i l’autor, i més ara que havia complert els vuitanta anys; però acostumava a recordar els llocs on havia llegit:  a sobre la tovallola a la platja, a la cafeteria mentre esperava un amic que sempre  arribava tard, i quan era petita, que el pare o la  mare abans de dormir li llegien un conte..., i com oblidar la llibreria del barri, on passava moltes estones gaudint de la lectura. Prestatgeries abarrotades de llibres, llibres que sempre ha tingut al seu abast i que li van ajudar a créixer. Llibres rigorosament ordenats, carregats de saviesa, de tots el poders i de tots els perills, que tractaven del bé i del mal, de l’ètica i la consciència, històries i personatges que recobraven vida a les seves mans. La lectura per a ella era una barreja de pensament i emoció. Compartia la idea que no havia tingut cap pena que una hora de lectura no l’hagués fet oblidar.

  Començava la primavera i entre les mans tremoloses fullejava Guerra i Pau a la llibreria, un refugi contra el soroll del tro, quan una bomba llançada des d’un avió la destrueix totalment amb bastants persones a dins.

 Qui estava jugant amb el foc i imposava una falsa veritat històrica per justificar la guerra? Què ha llegit un home poderós i perillós capaç de destruir un país?


M. Teresa Naval



ARCO DELLA PACE 


  Quan li van oferir una feina a Milà, amb horari una mica abusiu i sou més aviat escarransit, va dubtar, però li donaven casa i manutenció i això la va decidir a acceptar-la. El que no podia imaginar és que la casa estava just davant del Arco della Pace, i que mirant per la finestra podia gaudir de la vista en primer pla dels cavalls de la victòria. Tenia debilitat pels arcs triomfals i no perdia ocasió de visitar-los, tancava els ulls i passava per sota sempre que podia, i intentava imaginar quins motius poden portar algú a construir un monument per celebrar un triomf, i no ho acabava d'entendre. Pensa que un triomf vol dir una guerra, un conflicte i que la solució hauria de ser un pacte. I que hauríem d’aprendre de la història.

  Mentre treu la pols dels llibres de la biblioteca mira i remira per la finestra. Clar que des de la seva habitació no el veu, l'arc, només les fumeres de les cuines i les galeries de les rentadores. I es queda rumiant si viure tan a prop d'un gran monument que la té embadalida la compensa del fet que la senyora vulgui que porti uniforme i es posi guants per servir la taula quan hi ha convidats.

 I decideix començar a buscar feina en un poblet petit on la deixin formar part de la família i quan miri per la finestra el que contempli sigui la pau encara que no tingui monument.


Mercè Escolà



EL CASTELL


  A Milà hi ha un castell que es diu Sforzesco, construït originalment al segle XV. 

  L’Elionor era  donzella  de la gran duquessa Sforza, propietària del castell, dona cruel i dèspota que tenia tot el servei supeditat al seu malhumor i mal geni. La noia va passar més de tres anys servint-la, plorant cada nit, però no tenia més remei que aguantar-se per la seva falta de diners

Al castell, s’hi celebraven grans festes. Els salons s’omplien de llums,  treien les vaixelles i cristalleries de luxe per a l’alta societat de l’entorn. El servei també anava vestit amb els uniformes de gala.

En una d’aquestes festes hi va anar un baró, veí i amic de la família. Era jove, ben plantat i molt ric. La mestressa de la casa el volia per casar-lo amb la seva filla. El baró es va fixar en la donzella que servia amb tanta delicadesa, vestint el seu uniforme  impecable. Al moment es va quedar enamorat de la bellesa de la noia.

Passats uns dies, el baró va tornar al castell i parlà amb la duquessa a fi de demanar-li que li cedís la noia  per servir a casa seva. Ella es negà rotundament a desprendre’s de la noia. Ell va marxar decebut. L’endemà, s’assabentà que la noia havia desaparegut amb totes les seves pertinences.

Tot això va ser obra de la duquessa Sforza que el volia per marit de la seva filla.


Roser Casaramona



LA TORRE DEL RELLOTGE 


  La Marta és una hostessa de vol que feia el trajecte de Barcelona a Roma. De petita ja era el seu somni i sabia els problemes que tenia per davant, però ella es veia que ho havia de fer i, amb tota la il·lusió, ho va aconseguir. Va enviar currículums i quan la van cridar no s’ho podia creure. Va passar la prova, i tot molt bé. La família no cabia a la pell: tenir una noia que havia aconseguit el seu somni!

En els vols que feia més sovint veia un home molt ben plantat que es va donar a conèixer, i així va començar un amor. La feina d’ell també era de viatjar molt i sempre que podia demanava el vol de la Marta. Tant va ser que ja quedaven en un hotelet de la plaça on hi ha una torre amb un rellotge i un balcó.

Ell era casat, i ella ho sabia, però tant li feia, perquè amb la feina que tenia no podia formar una família, i ells dos s’ho passaven molt bé. Era un bon amant i amb això ja en tenia prou. 


Carme Vallverdú



BELLISSIMA 

 

  El grup va arribar a la Piazza del Duomo i tots van quedar impressionats davant la majestuositat  de la catedral i l’entorn. Era imponent tanta bellesa, i automàticament van començar a fer fotografies, sense esperar que la guia els assabentés de la història de la catedral i els palaus que custodiaven la joia arquitectònica de Milà.

  La Cèlia va treure la seva càmera i va cedir a l’impuls turístic de voler emportar-se a casa totes les imatges possibles, com  a testimoni del seu pas per altres indrets del món. Feia temps que no la utilitzava, li havia pertocat en el  repartiment que havien fet en el moment de la separació i abans feia les fotos en Miquel. Encara sentia el neguit del procés i la soledat de tornar a caminar sola per la vida sense ell. Era una seqüela del Covid: la falta de llibertat i l’obligació d’una convivència contínua havia fet sortir el desamor i l’egoisme que estava amagat. Abans de la pandèmia tenien una vida individual lliure, abocats a les seves professions, i els moments que compartien eren necessaris per sortir de l’estrés que patien, llavors tot es tolerava i res tenia massa importància.

Mirava i fotografiava l’interior de la catedral amb aquelles immenses naus, capitells i obres d’art, i davant de tanta ostentació va pensar que l’església de Crist, al segle tretze, ja s’havia desviat de les seves ensenyances, però també que això ens ha donat l’oportunitat de conèixer les meravelles que és capaç de fer l’home.

     

Dolors Álvarez



EL MARBRE


  En Paolo estava molt nerviós i, a la vegada, molt content. El viatge s’estava acabant. El seu pare, l’amo de la barcassa, havia fet la maniobra d’entrada al canal que els portaria al centre de Milà on descarregarien el marbre que portaven des de la Marina de Carrara.

  Era el més gran de cinc germans i, per fi, el seu pare havia complert la seva promesa que quan fes els dotze anys el portaria amb ell a Milà. El viatge havia estat més llarg del que pensava, havia enyorat la seva mare i els seus germans però havia treballat de valent perquè el pare no li perdonava cap esforç. En el seu primer viatge ja havia ocupat el lloc d’un home que s’havia fet gran per l’ofici.

Ara, en aquest moment, amb el sol que es ponia sobre les aigües del canal i ho tenyia tot d’un color rosat, com ell no havia vist mai, tots els mals moments s’oblidaven.

Arribaven a Milà. Els arriers i els seus carros ja els esperaven; també el mestre d’obres, que pagaria al seu pare i li faria noves comandes. 

Aquell capvespre aniria amb el seu pare a sopar a una fonda davant de la nova catedral, el Duomo. El seu somni es faria realitat, veuria el Duomo, del qual tothom parlava. I així va ser. Mai s’havia imaginat que aquell marbre que el seu pare havia transportat durant tants viatges pogués brillar tant i donar forma a tanta bellesa. 


Magda Ábalos



RETROBAMENT


  Ha quedat amb ella aquí, al claustre de la universitat on la va veure per primera vegada un matí fred de febrer. Ella va entrar a l’aula quan ell ja hi era, es va asseure al seu costat i el va saludar amb un somriure i un “Hola, què tal?” que se li van quedar gravats per sempre més. Després de la classe, van sortir junts i no van parar de parlar animadament mentre ell l’acompanyava a la residència d’estudiants. L’endemà, per assegurar-se que tornarien a seure junts, va ser ell qui la va esperar sota els arcs d’aquell claustre que havia de ser el seu lloc de trobada durant mesos.

  Amb la seva simpatia i naturalitat, ella va neutralitzar la timidesa i el pessimisme d’ell. Molt aviat es van convertir en inseparables: quedaven a la cafeteria amb els companys d’Erasmus, però sovint tots dos sols; van passejar per conèixer la ciutat; van viatjar en tren per tota la Llombardia; i fins i tot van visitar Florència i Venècia. 

Els dies passaven molt de pressa i no se’n van adonar que es va acabar el curs i va arribar el moment de tornar cadascú al seu país. Va ser un comiat trist perquè ja sabien que s’havien enamorat i tenien la il·lusió de tornar-se a veure aviat i comprovar que la seva relació era ferma.

Ara, quan la veu arribar de lluny, es pregunta si encara veurà aquella mateixa il·lusió als ulls d’ella.


Montserrat Vallès

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió