Germans

 BEN AVINGUTS 

Som, érem, tres germans, penso que ben avinguts, però com que jo era la petita potser estava una mica consentida. L’Enric, el gran, molt disciplinat i seriós. El Gabriel, amant de la música, i jo, la petita, estimada  per tots dos.

Els anys anaven passant seguint el seu curs i fent via (ara penso que fins i tot massa de pressa). Jo vaig passar, feliçment, catorze anys treballant a la Hispano Olivetti.

EL Biel, sempre que podia, per temps i per diners, procurava no deixar-se perdre cap representació de sarsuela, i jo era la seva inseparable companyia.

Era tanta la seva afició que fins i tot amb un company, dels mateixos gustos, es trobaven a casa per deixar que els pulmons, lliurement, entonessin les àries més populars. No ho devien fer del tot malament perquè mai cap veí se’n va queixar.

Ara que reflexiono, penso que els gens materns es van desplaçar cap al meu germà Biel i que l’Enric i jo vam rebre els del meu pare. Per què ho dic això? Perquè tant els trets físics com el tarannà m’ho demostren. La mare, moreneta i alegre, el pare, tirant a rossenc, seriós i disciplinari.

Tant de bo sabessin que els recordo molt.

Emília Brias

DE PARE DIFERENT 

El meu germà de mare, que va venir al cap de cinc anys de morir el meu pare, és el mimat de la meva mare, que li dona tots els capricis. Tot li sembla poc i fins i tot a mi em fa que que el contempli. Quan es va fer gran va anar als millors col·legis, tot era poc per a ell, perquè el seu pare es guanyava molt bé la vida.

Quan va tenir l’edat, li van comprar un bon cotxe. Ell sempre anava de festes; a mi també m’hi convidaven, però es notava molt la deferència que tothom tenia amb ell. 

Un mal dia va tenir un accident amb el cotxe i va estar tres mesos en coma. La mare i el seu pare no el deixaven ni de nit ni de dia. Jo també patia molt perquè l’estimava, encara que estava molt engelosida, ho reconec.

Per veure si em feien cas, vaig començar a anar amb males companyies i vaig passar una mala època. Sort en vaig tenir que quan el meu germà va sortir del coma i va veure la meva situació, s’hi va posar de fort i no va parar fins que va aconseguir salvar-me. I és que en el fons tots dos ens estimem i no podem estar l’un sense l’altre.

Carme Vallverdú

GRÀCIES

 

 

Fa cinc anys que dos cops per setmana agafa el cotxe a les vuit del matí i recorre els dos-cents quilòmetres que la separen del seu germà.

I ara li diu fluixet, a cau d'orella, tot el que no li ha sabut dir els últims seixanta anys: Que enyora i recorda la seva mà, el primer dia d'escola, agafant-la fort a la porta de la classe on una desconeguda li va explicar, en una llengua que no entenia, tot el que no podia fer, i com ell, picant l'ullet i amb un somriure, li va fer perdre la por de cop. Com tenir-lo al costat l'ha fet sentir estimada, cuidada, escoltada i valenta,  i acompanyada en els plors i en les rialles, allí on i com ella esperava. Que el Sant Jordi dels seus quinze anys li va escriure a la primera pàgina d’El Petit Príncep, amb retolador vermell i lletra gruixuda, "A la vida cal saber quan ser princesa, quan ser drac i quan cavaller”, i com li va ensenyar a ser els tres. I pensa que mai li va saber donar les gràcies 

 Asseguts al jardí de la residència veu els seus ulls blaus que la travessen mirant a l’infinit, però ella creu que tot el que li diu li arriba al cor, i encara que els seus ulls no la miren, ell sap qui és aquesta  que li prem la mà, Ja fa cinc anys que, quan marxa, no pot parar de plorar.

Mercè Escolà

EN JIMMY

 

Tots els paraigües eren negres i estaven oberts. La pluja era monòtona i suau, ella no la sentia. Enmig dels seus pares, dels petits, del seu marit que l’agafava de les espatlles, de la seva cunyada i dels amics, no sentia res, només les paletades dels enterradors; no veia res, només, la caixa de fusta negra on hi havia en Jimmy.

—Va, vine en nosaltres, és divendres, no estudiïs més. Ens ho passarem bé. En Ben fa una festa. No hi són els seus pares. 

El seu germà sempre tenia festes i plans amb els seus amics. No va anar a la universitat. Es va  quedar a treballar amb el pare. Era el millor comercial. Es va casar amb la Lucy, la filla del soci del seu pare. Van tenir dos fills, una casa preciosa, cotxes... La seva vida era una festa contínua, com sempre.

Ella va anar a la universitat, es va casar amb un company de carrera, en Tony. Al principi va ser dur, van haver de treballar de valent, però ara ja eren socis d’un dels bufets més importants de la ciutat i estava esperant un fill.

—Jimmy, no beguis més, que has de conduir. 

I en Jimmy la mirava amb aquells ulls blaus i riallers als quals ningú es resistia.

—Jo puc conduir amb els ulls tancats— sempre contestava.

No, no podia conduir amb els ulls tancats. L’havien trobat al fons d’un precipici amb els ulls ben oberts, però mort.

Magda Ábalos

ENYORANÇA 

 

  

La mare està contenta­ –pensava l’Albert–, per fi ens té a tots al voltant de la taula. Feia temps que no veia aquesta imatge: fills, parelles, nets, tots junts.

Mira la taula llarga que dona espai a tota la família, amb la millor vaixella i el dinar exquisit que la mare ha preparat i observa l’Ingrid, la germana petita que estrena maternitat i està molt pendent del seu nadó. La Marta, la gran, que ha portat la seva parella, n’Orson, un home agradable que es veu molt enamorat i que no coneixia la família, i ell, el germà mitjà amb la seva dona i dos fills petits i la seva mare, feliç i pendent de tots.

Fa un sospir i torna a mirar la Marta sense que ella se n’adoni i sent una opressió a l’estómac. On ha deixat la Marta a en Jordi? –es pregunta–, què ha fet amb el seu germà gran, el referent de la seva vida quan era petit, el que li va ensenyar a jugar a futbol i a defensar-se dels altres quan tenia por. L’Albert el troba a faltar i no pot evitar la humitat dels ulls i, com si s’adonés dels seus pensaments, la Marta el mira i li diu mentalment que l’estima, però que en Jordi ha marxat i ha quedat la dona que sempre hi havia dins d’ell.

El pare no va poder assimilar el canvi de sexe i la malaltia se’l va emportar, i a ell li costa tant...

 

Dolors Álvarez

 

TRAPELLES 

 

Estava comprant olives a la bacallaneria del mercat, a la ciutat on vaig néixer i on visc. Tot va anar així: eren tres quarts i mig de dues d’un dimarts d’abril. De cop em va agafar el rampell de comprar olives i vaig atansar-me, com tants cops, fins al mercat. I vet aquí que allà vaig trobar una família que tenia dos fills, i que volien comprar una penca de bacallà.

Els dos germans xerraven moltíssim i no paraven de discutir. Els seus pares estaven molt nerviosos de veure com contínuament es barallaven. De sobte apareix una oreneta que havia caigut d’un niu i s’havia trencat una poteta.

En Bernat de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè, se li curés. En Jordi, exclama: “Mira que fer-li un torniquet a un ocell!”

Tothom vàrem quedar sobtats dels crits que feien. L’oreneta, també espantada, va tocar el dos,  va escapar i va volar. Els trapelles, quin disgust van tenir i quina mirada de menyspreu entre ells!

Al cap d’uns dies,van anar tota la família a passar el dia al parc de l’Oreneta a jugar. I sabeu a qui van trobar? Doncs si! I a partir d’aquell dia i sempre més els dos germans van estar molt contents d’estar junts! 

Glòria Esteban

GUSTI I RICARD

 

Gusti i Ricard eren germans bessons, i eren tant iguals, que resultava molt difícil distingir l’un de l’altre. Els companys de l’escola els deien “Zipi i Zape”, com els germans del còmic, i és que fins i tot sempre anaven vestits iguals, d’això s’encarregava la mare, però a ells no els importava gens. La mestra els confonia quan els cridava pel nom, que era l’única cosa que tenien diferent, perquè de la resta coincidien en tot: gustos, afeccions...

Un dissabte, a la tarda, el pare els va donar diners perquè compressin un regal per a la mare, l’endemà era el seu aniversari. Agafats de la mà van anar cap al centre. A aquelles hores hi havia tanta gent que resultava difícil donar un pas. Quan el semàfor es va posar verd i començaren a travessar el carrer, va ser tal l’embolic que es va formar amb la multitud de gent que creuava en els dos sentits, que es van separar i no hi havia manera de trobar-se. Com més es buscaven més s’allunyaven l’un de l’altre. Preocupats perquè mai se separaven, els dos germans van prendre la mateixa decisió, anar sols a comprar el regal i tornar a casa. Gusti va comprar a la mare un ram de flors i Ricard un gerro de ceràmica. Per primera vegada els seus gustos van ser diferents, però tampoc tant!

M. Teresa Naval

IDÈNTIQUES, PERÒ NO TANT 

Estan enfadades, gairebé no es veuen ni es parlen, segons les seves paraules, no se suporten. Tan juntes que van anar sempre, potser fins i tot massa. 

Soc la mainadera de les nenes des que van néixer. Petitones, dins el seu cabàs, van arribar a casa vestides de rosa, tan idèntiques que costava diferenciar-les, per això els vam posar un braçalet de diferent color per a cada una, la Dàlia i l’Iris. 

Les bessones tenen un germà gran amb problemes de salut que necessita tota l’atenció dels pares i la seva cuidadora, per això la cura de les nenes sempre va ser cosa meva. Van anar vestides iguals fins a l’institut, els encantava que les confonguessin a l’escola i eren molt entremaliades; amb aquella cortesia de casa bona i cara d’angelets rossos es feien perdonar les malifetes, les dues feien un pack compartint jocs i amistats. 

A la adolescència tot es va girar en contra. Els problemes econòmics familiars van desembocar en el divorci dels seus pares, i jo vaig deixar la casa. Les bessones volien reafirmar la seva individualitat enmig d’aquell caos, es van tenyir els cabells de diferent color, es van posar pírcings, tatuatges…,  tot per no assemblar-se entre elles. La Dàlia va deixar els estudis i va acostar-se a l’entorn de les drogues. L’Iris,va tenir problemes alimentaris que van retornant cíclicament. Ara, amb suport mèdic, proven d’organitzar la seves vides i es barallen pel pes de cuidar el seu germà. 

M. Carme Valios

DOS AMICS GAIREBÉ GERMANS

   En Richard i en Harry eren dos nois americans que es van allistar a l’Acadèmia Militar per fer-se soldats. Van coincidir a la mateixa companyia i de seguida es van fer amics. Anaven junts a las maniobres, que eren molt dures. La seva amistat anava creixent, tothom els deia si eren germans.

Passat un any d’entrenament, els enviaren a la guerra del Vietnam, era  l´any 1955. Van arribar al front del combat per enfrontar-se al Vietcong. Va ser un temps molt dur, però ells aguantaven tirs, emboscades, bombes i, envoltats de morts, era  un veritable infern.  

Un dia que feien una exploració pels voltants, anaven junts i de sobte va esclatar una bomba molt a prop seu. En Richard va morir a l’instant, i en Harry va quedar ferit, però no volia deixar el seu amic, plorava i l’abraçava, fins que el portaren a l’hospital de campanya, on es va estar dos mesos fins que es va recuperar. Però no passava cap dia que no pensés en el Richard, el seu amic gairebé germà.

Roser Casaramona

JA HI SOM TOTS

Els cinc germans, tres homes i dues dones han dinat a casa dels pares amb les parelles i els fills. Ara són en plena sobretaula i, com és habitual en la seva família, comencen els records d’altres temps, sobretot els compartits de la infantesa. Els pares somriuen. 

La gran recorda com ajudava la mare amb els més petits, la il·lusió que li feia l’arribada d’un nou germà, però també les obligacions que els pares li imposaven a una edat que no li pertocava. Els dos nois que la segueixen parlen de la seva complicitat, de com s’encobrien entre ells les trapelleries; però també es queixen que la mare els cridava en ple joc perquè pugessin a fer adormir els dos més petits.

Els tres grans estan d’acord que els pares van ser molt rígids amb ells: havien de tornar d’hora a casa, els exigien molt en els estudis, no valoraven la seva col·laboració… I pensen que l’actitud dels pares davant dels petits va ser molt diferent: els van deixar fer el que van voler, tornar a casa a l’hora que els semblava, no van mirar prim en les despeses dels seus estudis, van fer els ulls grossos quan van repetir curs…

Els dos fills petits no ho veuen igual, naturalment: ells sí que es van esforçar i van fer carreres brillants, potser amb algun petit entrebanc causat pel nivell d’exigència dels seus estudis. Que exagerats els germans grans! Potser els tenen enveja? Els pares continuen somrient.

Montserrat Vallès