Bon Nadal i feliç 2023

 En Marc

 

L’Anna ha rebut una carta del seu fill i la llegeix moltes vegades, esbrinant les paraules i imaginant el Marc en un altre indret del món. Li fa recordar els poemes que li feia de petit per aquestes dates i la sensibilitat que sempre ha tingut en Marc, que l’ha portat en aquesta etapa de la seva vida a la recerca d’una altra forma de viure, altres llocs on la societat encara no estigui tan contaminada de  materialisme.

El Nadal passat, el dinar familiar no va acabar massa bé. En Marc va comunicar a la família que havia deixat la feina i la parella, i que es disposava a marxar lluny buscant un altre sistema de vida perquè la insatisfacció que sentia dins l’estava portant a l’angoixa. Aquesta notícia va fer perdre els nervis al seu pare, perquè en Marc, als seus vint-i-cinc anys, havia aconseguit acabar una carrera universitària i un lloc de feina de responsabilitat en una empresa important, i això li havia donat, com a pare, una tranquil·litat després de patir sempre per aquell fill una mica excèntric, diferent als altres dos germans; però ella sempre havia entès el Marc i des de petit sabia que tindria problemes per adaptar-se a la vida convencional que portem.

Avui, un any després, l’Anna acaba de parar la taula per al dinar de Nadal esperant la família, i ha reservat el lloc del fill absent recolzant a les seves copes corresponents la carta que ha arribat i, encara que no vingui aquest any, el tindran present, i als torrons la llegirà per a tota la família i el trobaran a faltar desitjant que torni aviat.   

“Des de la immensitat del planeta blau, t’escric, mare, per dir-te que res ja no serà igual. Res, des que les meves aspiracions van trencar amb les parets que les limitaven. Res, des que la meva joventut va vèncer el destí i l’atzar de les circumstàncies que ens condemnen a la monotonia d’una existència  programada i correcta.

El pas del temps, sense cap més pretensió que veure el món atrapat en una piràmide de fets predestinats és negar-se el privilegi de viure, negar-se un món fantàstic, capaç de satisfer els desitjos més agosarats.

Des de la immensitat del planeta blau, et puc dir que jo ho he fet, que he fugit i, des d’aleshores, sobre una platja imaginària, refaig les petjades on dones i homes han deixat l’empremta de les seves vides per a aquells que porten als ulls la brillantor dels que neixen lliures.”   

 

Dolors Álvarez

La Tanit i el Pol 

Quan, ara farà tres anys, mentre feien el pessebre, la mare els va dir que havia conegut una persona que era important per a ella i que el convidaria al dinar de Nadal, no podia imaginar tot el que vindria.

El dia de Nadal van conèixer el Claudi, un professor de mates, company de feina de la mare, i la seva filla Tanit, que al Pol li va semblar una mica desmanegada, però amb uns ulls de gata que el van impressionar. Tenia onze anys, ell n'acabava de fer dotze, I és clar, els van asseure de costat a l'hora de dinar El Pol no sabia què dir, però de sobte ella li va preguntar

—Tu quants avis tens? —I ell es va sorprendre, i li va respondre que quatre.

La Tanit va començar a riure, tot dient:

—Doncs jo en tinc molts: els pares del meu pare, el Pere i la Carme; la mare de la meva mare, la Rosa, que ara té un company nou que es diu Carles; el pare de la meva mare, el Joaquim, que ara viu sol, però també va tenir parella que es deia Maria. I ja sé que alguns són avis postissos, però tots em diuen que m'estimen com si fossin avis de veritat, i jo a ells. Creus que els teus avis ara seran els meus avis també? I el Pol va començar a donar-hi voltes.

Després del dinar de Nadal van arribar, setmana sí, setmana no, les tardes al Tibidabo, les passejades i corredisses per la platja, i les anades al Montseny... I el Pol cada vegada tenia més pessigolles a l'estómac quan havia de veure la Tanit.

Al Nadal següent, la Tanit, altre cop al seu costat, li va dir que li canviava els seus torrons per les mandarines, i li va deixar sota el tovalló un dibuix amb una careta somrient i el que ell pensava que era un cor, però que el seu amic Marc deia que no, que s'ho imaginava.

Una tarda de cinema i crispetes, a l'acabar el dinar familiar es va decidir a dir-li a la Tanit, a cau d'orella i a les fosques, que s'ho passava molt bé amb ella, i ella amb aquells ulls de gata se'l va mirar i rient, sempre reia, i li va fer un petó a la galta.

Es van fer molt amics, més que amics, i ara que ell ja ha fet els quinze i ella ja en té catorze, la Tanit vol explicar a la família que, de tant en tant, però cada vegada més sovint, se salta l'entrenament de natació, i ell les classes de violí, i se'n van al parc a parlar del seu futur, sota la palmera, i que el que volen és estar junts, així que a veure si els seus pares es decideixen d'una vegada a compartir la casa i no només alguns vespres i caps de setmana. I tot això ella ho té preparat per explicar-los-ho el dia de Nadal, quan arribin els torrons.

 I els dos riuen imaginant la cara que farà tota la família.

Serà el Nadal més important de la seva vida, i potser algun dia ho podran explicar als nets.

Mercè Escolà

La Carme i l’Enric

  La vigília de Nadal, m’he llevat d’hora per fer el caldo amb l’olla més grossa perquè hi càpiga força vianda, tal com em va ensenyar la meva sogra, la Maria. Mentre el caldo comença a bullir, m’assec un moment i penso en el dia que vaig entrar en aquesta casa.

Venia d’un poble molt petit de Girona, on l’única feina era el camp i jo no hi veia futur, volia una altra cosa. Quan la mestressa, la Maria, em va veure, li vaig agradar i em va llogar de minyona, perquè la casa era molt gran i hi vivien ella i el seu fill, tots dos viudos, i la seva neta, la Rosa. Així que em vaig quedar en aquella casa. 

Van anar passant els anys i un dia la mestressa va dir al seu fill “La Carme és molt maca, per què no t’hi cases i així tindràs dona al llit i nosaltres minyona per a la casa?”

Ens vam casar i els anys que vam viure junts van ser molt feliços: viatjàvem per molts països, fèiem festes, i jo era molt i molt feliç. Per les festes de Nadal venia la meva família del poble, portaven un pollastre que havien criat ells i verdures de l’hort. L’Enric anava a buscar torrons i cava i no hi faltava una ampolla de ratafia molt bona que feia un pagès veí. La Maria, la meva sogra, cada any deia “Aquest any, festa grossa per Nadal, que l’any que ve no sabem si jo hi seré”. Tots feien conya perquè sempre deia el mateix.

Quins records! Sembla que sigui ahir que parava taula cantant nadales i feia el pessebre amb aquella empenta! Ara tot ha canviat molt: la Maria ja fa anys que no hi és, i el jovent cada any venen menys, amb els amics s’ho passen més bé. Però bé, aquest any soc jo qui dic, més fort que mai, “Aquest any, festa grossa, de grans i de petits!”

Carme Vallverdú

La Rut

 

Jo tenia vint-i-cinc anys i em posava nerviosa aquest dia amb la família, els avis, les germanes, els cunyats, tiets i cosins, érem una bona colla! Aquell any encara més, perquè pensava donar la campanada, només esperava que no es desmaiés ningú. 

Vaig arribar una mica aviat per ajudar la mare i poder parlar-hi abans no arribessin tots:

—Mama —li vaig dir—, et fa res que a les postres vingui una persona a prendre una copa i menjar torrons?

—No, no, filla, un amic teu pot venir quan vulgui.

La mare va fer una mitja rialla i segur que va pensar que els volia presentar el nòvio.

Van anar arribant tots, contents pel dinar familiar de Nadal. La taula feia goig, encerclada de tota la família tan animats tots. Tots menys jo, que fins i tot el nebot em va dir:

—Tieta, et passa alguna cosa? Estàs molt seriosa.

Per fi, l’hora de les postres: cava, torró… Jo, escoltant ben atenta al timbre, que per fi va sonar.

—Ja hi vaig jo —corrent abans no se m’avancés ningú.

Tots expectants quan vaig entrar amb una noia molt maca, alta, morena, amb uns ulls verds preciosos.

—Família, us presento la Rut, la meva nòvia, ens n’anem a viure juntes al meu pis.

Tots bocabadats, menys el pare, que menjava torrons i es va ennuegar i gairebé s’ofega. La mare es va posar vermella com un tomàquet sense saber què dir. La iaia, amb el sonotone: “Què passa, què passa? què diu la nena, que se’n va al sud?” L’avi: “No, dona, no, que se’n va a fer surf!”

Tots els altres es van anar aixecant a saludar la Rut, i nosaltres dues, agafades de la mà, ens vam afegir al brindis de cada Nadal. El pare era el que deia unes paraules, però en l’estat en què estava, no podia, així que vaig ser jo qui, alçant la copa, vaig dir:

—Molta salut i felicitat per a tots! Espero que acolliu la Rut com una més de la família. Ens estimem i som molt felices.

Els nebots van començar a cantar “Visca la nòvia de la tieta!, visca la nòvia de la tieta!”. I tots van aplaudir.

Rosa Orenga

La Bet

  Era prop de Nadal i la Bet i l’Oriol estaven neguitosos perquè aviat comencen les festes. Només pensaven en coses boniques que passen aquests dies, com la fira de Santa Llúcia, els Pastorets, Nadal, els Reis i més.

  De sobte, se sent a casa seva que truquen a la porta, ding dong, quina sorpresa, era  l’àvia! Els nens es van posar a fer el pessebre amb ella, la senyora Marta, amb ganes i il·lusió. Van obrir entre tots les caixes on es troben totes les figuretes desordenades i representant escenes estranyes i fins i tot molt còmiques. Després, una mica més tard, va anar a casa seva l’avi Pep. La Bet va tenir molta alegria de veure’l, i va observar  que portava en una mà un calendari d’Advent. 

—Olé, olé! Ara a començar el compte enrere per preparar amb alegria les festes nadalenques!

La Bet, de sobte, va començar a donar voltes al seu cap, i va dir: 

—Àvia, totes aquestes figures són molt boniques però a mi m’agradaria anar a veure l’obra de teatre “Els pastorets”. Millor dit, prefereixo participar en aquesta obra. 

L’àvia, va dir: 

—D’acord, és una bona idea, perfecte! Anirem i gaudirem molt i molt!. 

I així ho van fer. La Bet, fins i tot, des de fa uns anys participa en Els Pastorets en un centre! S’ha tornat una gran actriu! L’àvia i l’avi van preguntar a la Bet:

—De tot això que hem fet i hem gaudit, quin missatge has après?

La Bet, es queda una mica sorpresa d’aquesta pregunta i comença a concentrar-se:

—Doncs és veritat. Avi, àvia, us contesto: “És un missatge de pau, d’estar tot sjunts!”

“ I vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.”

Glòria Esteban

La Clara i la Roser

Aquest conte transcorre uns dies abans de Nadal en una finca senyorial de l’eixample barceloní  on té posat l’ull un fons voltor. Com que encara fa bon temps, la Clara s’asseu al balcó i saluda la seva veïna, la Roser:

—Com se’t presenta el Nadal? 

—Molt divertit, pots comptar!  Estaré sola —respon la Roser. Que no t’ho havia dit que els meus fills se’n van a l’apartament de la Cerdanya?

—Quines ganes té el jovent de fotre el camp! El meu fill i la jove se’n van a fer un creuer! —exclama la Clara. 

La Roser continua:  

—La Teresa del segon potser tindrà més sort que nosaltres. Ella, que està sola tot l’any, aquestes festes estarà acompanyada, sembla que el germà de Xile vindrà a passar una temporada.

—Mira, se m’acut que ens podríem reunir tots els veïns de l’escala per celebrar plegats el dia de Nadal. 

La Roser i la Clara se’n van a parlar amb la resta de veïns: el matrimoni del principal, el senyor Pujol del quart, que fa poc va perdre la muller, els del tercer, que són el pare i la filla que va amb cadira de rodes.

A tots els sembla una bona idea i, molt il·lusionats, comencen a fer els preparatius.  Com que la majoria tenen l’ajut d’una treballadora de la llar o d’una cuidadora fixa, els demanen col·laboració a l’hora de pensar l’àpat del dia vint-i-cinc. Serà un menú fusió intercultural. 

 La Yasmine, que és marroquina, s’ofereix per fer un cuscús; la Mabel, que és equatoriana, cuinarà una pota de “chancho”  (és el porc). En Pujol, del quart, s’encarrega de les begudes: vi negre, cava i vi dolç per a les postres.  Però tots estan d’acord que no pot faltar l’escudella i la carn d’olla, els torrons i les postres del músic per allargar la sobretaula.

—Per cert, on parem la taula? —pregunta la Clara.

Tots volen fer-ho en el seu menjador pensant que és el més gran, però tots són iguals. La Mabel proposa de fer-ho al vestíbul d’entrada on hi ha uns bons miralls i prou llum per fer una ambientació molt agradable.

Aquest enrenou els té ben entretinguts fins a la vigília de Nadal.

Emília Brias

En Paco

Vaig néixer a Almeria fa vuitanta anys, i quan en tenia catorze vam venir a Barcelona junt amb la mare i els meus germans buscant una vida millor; ens hi vam veure obligats després que morís el meu pare d’accident, no teníem més mitjans per viure.

En arribar aquestes dates sento molta notàlgia dels meus anys d’infantesa. De petit, quan el pare era viu i treballava, vivíem en una casa gran, en tinc molt bon record. Muntàvem un  gran pessebre fet de guix que ocupava tota una paret, ple de llums i molsa i un gran naixement. En aquells temps no hi havia arbres guarnits ni pares Noels. Una família que teníem al poble cada any ens enviava un gall dindi viu que feia glu glu glu i ningú gosava matar-lo; al final li tocava a la mare fer-ho. En aquella època a les cases no hi havia forns, hi havia les anomenades cuines econòmiques i per això el dúiem al forn del poble perquè ens el rostissin. 

La vigília de Nadal, a l´hora de sopar, fèiem una gran festa, menjàvem el gall dindi, torrons, polvorons, etc. per celebrar la Nit de Nadal. Després anàvem tots plegats a missa del gall, i al sortir se sentien pel carrer cants, nadales i  simbombes fins a les tantes de la matinada. L’endemà era un dia de festa normal, com qualsevol diumenge.

En arribar a Barcelona, les coses eren diferents, i ara, al cap dels anys, tinc fills i nets, i als meus vuitanta anys, encara recordo molt bé la celebració de la festa de Nadal.

Roser Casaramona

La Mariana

Ens vam conèixer al gener, dos mesos abans que comencés la pandèmia. Era durant una reunió d’un grup del qual jo formava part i ella va venir de visita. Venia de molt lluny, de Galícia, i com que la meva mare era d’allà, de seguida vàrem tenir coses de què parlar. Es deia Mariana i em va convidar a visitar-la, si alguna vegada anava per Santiago de Compostel·la, on ella vivia.

Al cap d’un parell de dies em va trucar per dir-me que ja estava treballant. Em va dir que amb les instruccions que li vaig donar per arribar a l’hotel es va perdre i no sabia on era, al bell mig d’una ciutat tan gran com Barcelona. Al final va trobar algú que li va indicar el camí i problema solucionat. Vam riure de la meva incapacitat per explicar-me i de la seva per entendre les instruccions. I vam quedar d’acord què era molt saludable riure amb algú i no de ningú, que es més fàcil.

I així va començar una amistat que va durar molt de temps perquè al cap de dos mesos era l’únic entreteniment que ens van deixar tenir, “whatssapejar”. Llavors tampoc s’estilava fer trucades amb imatges. Quina eina tan extraordinària! 

Ens oblidàvem que érem dues dones de més de 60 anys i ens convertíem en nenes jovenetes, era com si ens inventéssim una nova vida la que estàvem vivint. I de què parlàvem? És curiós, perquè no podíem parlar de gairebé res. No podíem sortir amb amics, ni anar al cine, ni fer cap activitat cultural. La feina la fèiem des de casa, així que el gran entreteniment que teníem va ser la lectura i de com evolucionava la Covid i si ens vacunaríem quan arribés l’hora o no. Les dues teníem molts dubtes. No ho veiem clar, però la vacuna no arribava.

Comentàvem les notícies de la tele. Eren les mateixes a Galícia i a Catalunya. Es notava que també els periodistes treballaven des de casa i es nodrien de les agències d’informació de tota Europa, tots dient el mateix, més o menys. La mascareta no la feien servir a Suècia, i a Espanya te l’havies de posar pertot arreu. Es que aquí ens apropem més els uns als altres, ens van dir. Quina ximpleria! I els morts a Anglaterra, a França, a Alemanya! Cap mort amb mascareta i aquí tots en portaven una. Rèiem per no plorar. 

Aquell temps de pandèmia va passar. Va ser molt llarg, però un dia vam saber que el proper Nadal seria sense restriccions i les famílies ho celebraríem com era costum i tradició. Vaig convidar la Mariana a casa a celebrar-ho amb la meva mare que encara era viva, amb fills, germans, parelles de tots i nebots; en fi, tota la gran família, i va acceptar amb molt de gust. Era a finals d’octubre i em va dir que agafaria un vol directe Santiago-Barcelona. Cap problema. 

Durant els dos anys que va durar la nostra amistat via WhatsApp, ens vam anant coneixent. Vaig descobrir per exemple que no controlava gens ni mica l’assumpte dels horaris dels transports i quan va intentar comprar un bitllet per venir a Barcelona ja us podeu imaginar el que va passar. Tot exhaurit! Ni abans, ni després. Cap plaça en cap vol. Hi quedaven alternatives, però. Autobús o tren, totes dues via Madrid. Va començar a desesperar-se i es va decidir pel tren. Eren també moltes hores, però podia aixecar-se i fer passejades fins al vagó-cafeteria. El problema és que no podria fumar enlloc. Va estar a punt de anul·lar el viatge només per això, però la vaig convèncer i finalment el dia 24 de matinada pujava al tren que la duia a Barcelona, a veure la seva amiga quasi sense rostre, i al cap de dotze hores de viatge arribaria a l’estació de Sants.

No hi va arribar fins el dia 25 a la nit, i és que li va passar de tot.

Jo l’estava esperant, però una estona abans de l’hora d’arribada van posar a la pissarra electrònica que el tren s’havia demorat. Vaig anar a informació. Quines cues! Semblava que tothom anés pel mateix. Les notícies eren que hi havia hagut un problema i que no sabien quan arribaria el tren a Barcelona. Vaig seguir esperant. Un hora. Un hora i mitja. Algú va dir que una persona s’havia suïcidat tot tirant-se al tren entre Ourense i Zamora. Que Renfe havia de arreglar l’enrenou i que veurien si posaven autocars des- d’allà, o continuarien el viatge en tren. És a dir, ella encara no havia arribat a Madrid on havia de canviar d’AVE.

Les notícies de després de tres hores van ser que viatjar per carretera no es podia fer a causa de les fortes nevades que van caure per la zona i el tren no es podia posar en marxa perquè no l’havien programat perquè s’aturés entre aquelles dues ciutats. La seva velocitat era tan alta en el moment del suïcidi que la màquina no va notar res. Algú que estava a la andana esperant un altre tren ho va veure tot i va donar l’alarma. Com que la maquinària era totalment electrònica molt poca gent era la que ho podia solucionar. El personal que estava de guàrdia era escàs i de l’antiga escola, és a dir, mecànics que no tenien ni idea de trens amb comandaments digitals. La situació geogràfica tampoc ajudava ,i a sobre, nevava, nevava i no parava de nevar. Tampoc hi havia cobertura. Resumint: el caos era total.

Jo vaig posar un WhatsApp a la Mariana amb l’esperança que el pogués llegir en algun moment i me’n vaig anar cap a casa. Li deia “Truca’m quan tinguis notícies”. No vaig tenir cap notícia fins a l’endemà al migdia. El tren encara no es podia moure. Les lleva-neus no paraven de treballar des de feia hores. Els veïns dels pobles que celebraven la Nit de Nadal i que van poder desplaçar-se caminant fins als vagons van portat menjar i beure i els van intentar animar tot el que van poder. Fins i tot els van cantar cançons de Nadal. “Pero mira cómo beben los peces en el río...” Aquesta segur que se la sabien tots. I així, acompanyats, bevent una mica de tot i de més, i menjant el que semblava un bufet lliure de creuer, van caure adormits, totalment beguts i exhausts. De fet, el personal de Renfe va repartir mantes per a tothom.

Ja era el dia de Nadal. El castellans, o lleonesos, com volien que els diguessin, el dia 25 solien dormir tot el que podien, és a dir, tot el dia. Pel que em va explicar la Mariana quan per fi va poder arribar, en cap moment es van sentir sols ni oblidats. No els va faltar de res i per fi el dia del nostre Nadal la màquina va quedar enllestida per a la marxa, i malgrat que va estar nevant durant vbint-i-quatre hores seguides, poc a poc van poder treure també la neu dels rails; ara bé, ni parlar-ne de continuar el viatge per carretera. Això semblava del tot impossible aleshores.

A les vuit del vespre, la Mariana ja havia fet el canvi de tren a Madrid-Atocha. Tot molt bé, tot en ordre, tot a punt per a tot. Però a Tarragona va tornar a passar. Aquesta vegada no era ni la màquina del tren, ni la neu, ni cap suïcida. Els treballadors de Renfe havien començat una vaga justament feia dues hores, quan començava l’hora punta, que li en diuen. Els passatgers que venien de Santiago a Barcelona per passar el Nadal, van trucar de seguida que els baixéssim a buscar. Dit i fet. Allà que vam agafar el cotxe i en poc més de una hora érem a la estació anomenada Camp de Tarragona; però no estàvem sols.

Les cues de cotxes que anaven a recollir els seus parents i amics no s’acabava mai. Per WhatsApp jo em comunicava amb la Mariana i després de no trobar aparcament enlloc, i caminar més de 10 minuts fins a la estació amb un fred que pelava, vaig descobrir a la pobra amiga meva, que el primer que va fer després d’abraçar-me ben fort va ser dir-me que la propera vegada agafaria el bitllet d’avió amb mesos d’antelació. No li vaig fer cas perquè ella és així. Ja no celebraríem juntes aquell Nadal, però si Sant Esteve, que ella no sabia com ho fèiem. La meva mare havia preparat canalons amb la carn d’olla del dia abans i eren tan bons, tan suaus, tan de repetir, que això és el que vam fer, no dinar, sinó sopar. Soles les dues, ja que la resta de la família feia moltes hores que havia marxat. Desprès vam seure al sofà per als torrons i més cava fins que vam quedar adormides amb la paraula a la boca. Era ja de matinada i encara teníem moltes coses per dir, però no podíem més!

Mayte Giménez

En Martí

 

Feia poc que vivia en aquell barri, el barri de la Seat, un dels pocs llocs de la gran ciutat on encara quedaven terrenys per edificar. El pis era nou i li encantava i el barri començava a agradar-li. Ara tenia temps per comprar al mercat, per passejar, per descobrir racons inimaginables, per parlar amb els nous veïns, per prendre una mica el sol abans de dinar, per veure la tele, per escoltar música, per llegir, per viatjar…, en fi, estava molt contenta de la seva nova situació. Gaudia de veritat.

Cada tarda anava al bar que més li agradava, el Salus, que semblava un pub anglès. S’hi emportava la novel·la que estava llegint i prenia tranquil·lament una cervesa. Aprofitava per observar la gent del barri. Com que era estiu, seia a la terrassa. En arribar l’hivern seia a la barra. Sempre a la mateixa hora arribava un senyor gran que també seia a la barra i demanava un got de vi negre. El Salus, l’amo del bar, el coneixia, era del barri de tota la vida, havien treballat junts.

En Martí, així es deia el senyor gran, va començar a parlar amb ella. Poc a poc va conèixer gran part de la seva vida. “Yo soy maragato”, li va dir. Havia nascut a Astorga, era fill únic d’un pare miner i d’una mare molt religiosa. Ell no volia saber res de la mina ni dels capellans. Havia arribat a Barcelona als anys setanta, ja casat i amb tres fills i havia començat a treballar a la Seat. S’havia comprat un pis de la Seat a prop del Salus.

Li explicava que cada dia anava a veure la seva dona, que estava malalta a Bellvitge. Aquell Nadal, el primer que va passar al barri, va morir la dona d’en Martí i una setmana després, de sobte, el fill gran.

En Martí, que s’assembla a l’Spencer Tracy, va començar a viure sol. Sortia cada dia a fer els seus “vinitos” i així veia els seus amics, tots havien treballat amb ell a la Seat. Menjava un menú en un dels nombrosos bars del barri i després se n’anava a fer la migdiada a casa seva. A la tarda, Sant Tornem-hi pels bars fins a l’hora del Salus.

Van anar passant els anys i es van fer amics junt amb altres del barri, però ella sempre recorda que en Martí va ser el primer que li va oferir la seva amistat. Han anat de viatge, han fet sortides, han menjat calçots junts, han fet reunions a les cases,  han cantat junts, en Martí canta molt bé, i han parlat molt, encara que a ell li agrada més escoltar que parlar.

En Martí, en aquests anys, s’ha fet més gran i la seva família ha vist que ja no podia viure sol. Ara és en  una  residència per a gent gran. És a prop de casa seva però no és casa seva.

Ella el va a veure tots els dijous. Continua sent el mateix: un “maragato” dur per fora i tendre per dins. “Aquí todas son viejas. Solo las enfermeras son jóvenes. Te tratan con mucho cariño y se come bien”, li diu. Ell, com tants del barri, no parla català.

Aquest Nadal no serà el mateix sense ell pels carrers del barri. A la residència, amb el seu cabell blanc, els seus ulls blaus, una barba i una panxa postisses, farà de Pare Noël. Un bon Pare Noël.

Magda Ábalos

L’Olívia

Feia una setmana que l’Olívia havia complert sis anys. Els carrers il·luminats i guarnits anunciaven que s’apropaven les festes de Nadal. De la paret de la seva habitació penjava un calendari d’Advent i cada dia al matí obria una finestreta. A l’escola cantaven nadales i el professor es llegia contes de Nadal.

Quan van començar les vacances, amb el cotxe ben carregat, van marxar al poble del avis, un poblet petit de muntanya. L’Olívia pensà que les vacances són un bon invent perquè es diverteix molt. Al poble sortirà a jugar al carrer amb els seus cosins Tom i Nico, farà galetes de xocolata i porquets de massapà amb l’àvia i  col·locaran les figures del pessebre. “Es compliria el seu desig?”, pensava l’Olívia.

L’avi havia encès la llar de foc. Als nets els agradava mirar l’espurneig i els espetarrecs al cremar-se la llenya i sentir com petava el foc.

Al matí següent, l’Olívia i els cosins es van llevar d’hora i desprès d’esmorzar van sortir al carrer ben abrigats amb anorac, barret, guants i botes. El cel tenia color vermellós, els arbres estaven blancs de gebre i la gespa feia soroll al trepitjar-la amb les botes. El riu estava glaçat. “No cal tenir por, podem patinar, el gel aguanta el nostre pes!”, crida l’Olívia. I es llancen pel riu i llisquen i s’ho passen d’allò més bé. Les galtes se’ls posen vermelles, els surt fum de la boca i tenen el nas congelat, però no importa. “Que divertit és patinar sobre el riu!”, criden. Llisquen i fan giravoltes cada vegada més i més ràpid, fins que l’Olívia cau a terra i no es pot aixecar. El metge diu que s’ha trencat el turmell. Els cosins i els amics sempre són al seu costat, i es diverteixen  llegint llibres i jugant a jocs de taula.

La vigília de Nadal el temps va canviar. El cel vermellós havia desaparegut i va quedar cobert d’una estranya claror. A la nit es va reunir tota la família per sopar al voltant de la gran taula de la cuina i van convidar la senyora Maria, una veïna que viu sola. Van fer cagar el tió, van menjar molts torrons, neules i massapans i fins i tot el Pare Noel va trucar a la porta amb regals per a tots. També van cantar nadales. A l’avi li agradava cantar: “La Nochebuena se viene , la Nochebuena se va, y nosotros nos iremos y no volveremos más”. Quan la veïna es va acomiadar perquè volia anar a Missa de Gall, va dir: “Em sembla que aquesta nit nevarà!”.  “Visca!”, va cridar l’Olívia.

Aquella nit va començar a  nevar. Al matí, quan es vàrem llevar, continuava nevant. La neu havia format un mantell blanc sobre les cases i els arbres. Els tres nens amb pijama miraven, amb el nas enganxat a la finestra, com queien les volves de neu. La primera nevada era molt especial, però l’Olívia sabia que amb el turmell trencat no podria sortir al carrer per llançar-se boles de neu, ni per fer un ninot, ni podria estrenar el esquís que li havia portat el Pare Noel, però estava contenta perquè el desig que havia demanat a l’estiu al bufar la dent de lleó, s’havia complert: Que nevés per Nadal!

A la tarda, el pare de l’Olívia va treure un trineu que tenia guardat al paller de quan ell era petit i la va passejar. Tots els nens volien arrossegar el trineu de l’Olívia. Quan era ben entrada la tarda van marxar cap a casa. L’Olívia, des de el trineu, mirava els estels del cel i cantava:

Sóc un floquet de neu

que vinc dels núvols tot dansant.

                   (…)

Quan jo vaig pel mig del cel,

la lluna, que m’espia, 

m’ha confós amb un estel.

Maria Teresa Naval

El senyor S

El senyor S ja n’està fart, cada any els mateixos problemes, com organitzaran els àpats amb la família. I mira que som poca gent: els seus dos fills adults i la seva exdona. Sí, heu sentit bé, aquest Nadal, després d’estar una pila d’anys distanciats, ha decidit fer un esforç i compartir taula amb l’Anna per mostrar un cert grau d’harmonia i un comportament adult davant els fills.

Ara bé, ha posat com a condició assistir-hi amb la seva nova parella i aprofitar l’ocasió per presentar-la. En principi és una petició força normal, de la mateixa manera que el Pau portarà la seva xicota i la Marta, que ara no té company, portarà el seu gosset.  

Ha sigut tot un procés de negociació, si ho fan per Nadal o per Sant Esteve, ja que tots tenen altres compromisos. En quina casa faran el dinar o bé aniran de restaurant o demanaran càtering,.. Al final decideixen que té més caliu fer-ho a casa de l’Anna, que té més espai. Llavors s’ha de triar el menú, fer les compres, cuinar…, és un gran repte arribar a una entesa quan fa tants anys que estan enemistats.

Però el senyor S està convençut que se’n sortirà airós, encara que només sigui pels mals de cap que ha portat tot plegat. Comportar-se adequadament no sol ser el camí més planer.

Bé, és el dia de Sant Esteve i han trucat al timbre, estan esperant que obrin la porta, se sent la remor de converses i el bordar d’un gosset, això és que som els últims a arribar. El senyor S i el Jordi es miren als ulls i es donen la mà, nerviosos perquè no saben com els rebran. 

 

M. Carme Valios

La Irina

Aquell començament d’abril, la Irina no va dubtar a pujar al cotxe que les havia de portar, a ella i les seves filles, lluny de la guerra. Els seus pares no havien volgut marxar, estaven disposats a esperar que aquell malson s’acabés, pensaven que no podia durar gaire més. Però ella no volia que les seves filles visquessin el dia a dia amb por i privacions, i no era tan optimista sobre la durada de la guerra. Així que van pujar a aquell cotxe d’una ONG i van començar el viatge cap a no sabia ben bé on. Pel camí van fer nit en un hotel i ella va tenir molta por perquè temia que tot fos una trampa per fer-les víctimes del tràfic de persones. Però es va tranquil·litzar quan va veure que ella i les nenes tenien una habitació per a elles soles i que tothom les tractava amb amabilitat i simpatia malgrat que no es podien comunicar parlant. 

El final del trajecte era un poble petit del Pirineu, on els esperava una la família que tenia dues filles d’una edat semblant a les seves. Els primers dies van ser molt intensos, tant les nenes com ella havien de pair aquell gran canvi en les seves vides. Per una banda estaven agraïdes i alleujades per estar segures llunys de la guerra, i per l’altra, conèixer tantes persones de cop les aclaparava, no sabien ben bé com les acceptarien, se sentien obligades a causar bona impressió, a saber correspondre a la seva generositat. Però molt aviat va veure que les nenes acceptaven la nova situació més bé que no havia imaginat. Van anar a l’escola sense cap problema perquè ja les estaven esperant i tothom les va acollir amb il·lusió, ja el primer dia en van tornar molt contentes i van fer amigues de seguida.

La família que les acull ha estat el seu gran suport: les nenes comparteixen jocs i joguines, cada dia es comuniquen millor entre elles perquè ja parlen bastant el català, tot i que també hi ha alguna baralla de tant en tant, no cal dir-ho. L’àvia de les nenes s’ha ofert a cuidar les seves filles quan calgui, especialment quan ella va a classes de català. Aquesta àvia s’ha convertit en una persona molt important en les seves vides: porta les nenes a veure les gallines, a buscar els cavalls a la muntanya, a collir bledes a l’hort, a la Biblioteca pública… L’estimen molt i rivalitzen per la seva atenció amb les netes i, al mateix temps, els recorda la seva “baba”, que s’ha quedat al seu país i que també té un hort i gallines i una casa gran en un poble. 

Falten tres dies per Nadal i la neu ha començat a empolsinar les teulades del poble, fins ara només l’havia vista a les muntanyes que l’envolten, i això li recorda el seu poble i, sobretot, els seus pares. Ja fa dies que, ella i tota la família d’acollida, estan preparant un Nadal molt especial, amb sorpresa inclosa. L’àvia cuinarà l’escudella catalana i ella farà borsx, la sopa de remolatxa; les postres seran torrons i neules catalanes i kútia, el pastís de Nadal del seu país. I aquest serà el moment triat per dir a les nenes que aviat tindran amb elles la seva àvia i el seu avi, que per fi s’han decidit a allunyar-se de la guerra.

Montserrat Vallès

TROBADA

Aquest any, com ja és tradició hem acomiadat el trimestre amb un dinar a l'institut Martí Dot. Ens hem intercanviat regals i ens hem  desitjat un bon Nadal i un bon any 2023. Fins al gener!