Estrenar

 LA GRAN OCASIÓ 


Ja de gran havia llegit una història que la va fer pensar: una dona guardava un conjunt de roba interior molt sexi per estrenar en una gran ocasió. Va esperar tant la gran ocasió que es va morir abans que arribés. El que es desprèn de la història és que cada dia és una gran ocasió, no cal esperar.

Ella no es va sentir identificada amb la protagonista de la història perquè sempre li havia agradat molt estrenar i no esperava les grans ocasions, però la va reafirmar més en la seva filosofia de vida. De fet, tenia una frase que li havien sentit dir la seva filla i les seves amigues: “Les úniques coses que no he canviat a la meva vida han estat el meu marit i la meva feina; tota la resta m’ha agradat canviar-ho”.

 Si es comprava roba, l’estrenava de seguida.  Li agradava anar a veure les estrenes de cine i de teatre, provar restaurants nous, canviar de pentinat, viatjar a països nous i ciutats noves… Els cotxes que havia tingut els havia estrenat. Des que es va casar fins ara havia estrenat cinc pisos. Conservava les amistats però en feia de noves. Repassava algun llibre dels que havia llegit però sempre en tenia algun de nou.

Estava segura que quan ella morís no trobarien res per estrenar als armaris de casa seva. Aquest pensament la posava de bon humor i li encenia una espurna de malícia als ulls.


Magda Ábalos



DIUMENGE DE RAMS 


“El diumenge de Rams, qui no estrena no té mans.”

El diumenge de Rams la gent estrenava vestits roba. I qui no té mans vol dir que és pobre, que no té prou mans per treballar ni bona feina per poder estrenar roba.

La Maria era filla d’una d’aquestes cases pobres, no tenien diners.

El seu pare va morir a la guerra i la mare es guanyava la vida fent feines a casa dels rics per així mantenir la casa i la filla.

La mare va poder comprar un retall de roba blau cel i de nit cosia per fer un vestit a la nena i que el  pogués estrenar per anar a beneir la palma ben mudada.

En arribar el diumenge, el vestidet blau cel ja estava acabat, amb un cinturó blanc a la cintura i, al damunt, la iaia que vivia amb elles li va fer una jaqueta blanca de perlé de ganxet que li va quedar molt bé. La nena se’l va posar, i li van deixar la cabellera deixada anar, només amb un petit monyet lligat amb una cinta blanca; als seus onze anys, estava feta una princesa. Una senyora de les que la mare anava a treballar li va regalar unes sabates de xarol amb uns mitjons blancs.

Quan van sortir totes de casa per anar a l’església a beneir la palma, la nena, com que anava tota d’estrena, va ser l’admiració de tot el veïnat, de tan bonica que anava.


Roser Casaramona



UN REGAL 


Crec que ja és hora de despertar-la, avui ha dormit tranquil·la. Em sap greu trencar aquesta pau que es respira, però si triguem gaire no arribarem a temps a l’estació. Sento sorolls a l’habitació i em precipito a fer-li un petó abans que es llevi. Amb un  somriure sincer li dic que avui menjarem xocolata desfeta per esmorzar i li acosto un paquet embolicat amb un paper estampat amb pilotes de colors llampants i una llaçada vermella. Ella intenta desfer-se del paper amb poca traça; fent un esforç aconsegueix trobar el regal que s’amaga dins d’una capsa de cartró. M’abraça. Està contenta, n’estic segur. A l’estació ens espera la iaia Rosa, que ha volgut venir amb nosaltres perquè està convençuda que jo sol no seré capaç de cuidar de la meva filla. Potser té raó. És el primer aniversari que passem junts, vull recuperar el temps perdut i compensar la meva absència. Avui bufarà cinc espelmes. En poc més d’una hora el tren ens portarà a Barcelona. Espero trobar entrades per veure el partit i que la Mariona pugui estrenar la samarreta que porta el seu nom.


Conxita Alcázar



EL VESTIT VERMELL 


El Carles havia acabat la carrera i el mes següent feien la festa de graduació. La Maria, la seva xicota, volia portar un vestit nou per fer bona impressió els pares del Carles i els seus companys. Com que la seva mare feia patrons i sabia cosir, van anar a la botiga i van triar una roba vermella molt llampant i, per al cos i els tirants, una blonda també vermella.

Van ser moltes hores de mirar revistes per trobar un vestit que els agradés. Quan es van decidir, es van posar a fer els patrons i a tallar la roba. Portaria un vestit que la gent no havia vist!

Aquell dia el va estrenar i va ser l’admiració de tothom. El Carles la presentava a tots els seus companya i companyes, que van quedar impressionats de veure-la tan bonica i elegant.


Carme Vallverdú



LA BODA 


La invitació al casament del fill de la seva amiga, al maig, d’obligat compromís, la va trastocar. La indumentària d’etiqueta que per als homes resultava tan fàcil, per a ella era un problema. No era necessari un vestit com per recollir els premis Gaudí, però vestir-se  bé era un fet rellevant, encara que un matrimoni de setanta anys, amics dels pares del nuvi, més aviat passarien desapercebuts.

No va trigar en comprar online un vestit llarg estampat de georgette, de color blau marí amb un lateral rosa, i un blazer a joc d’una marca italiana de talles grans que  coneixia.

Tan aviat com se’l va emprovar feia goig, entallat i amb l’escot de pic, li realçava la figura. Li faltava un collaret de pedreria negra, que alguna amiga li deixaria, els altres complements els tenia.

Només feia una setmana que s’havia comprat el vestit quan va rebre una trucada de l’amiga dient-li que s’havia ajornat el casament fins a l’octubre per problemes amb el restaurant. Seguint el protocol Covid, el nombre de convidats sobrepassava l’aforament.

Es va precipitar amb la compra, i ara què feia?, tornava el vestit i esperava a comprar-lo a les rebaixes?

La boda es va celebrar l’onze d’octubre, coincidint amb la festa familiar de l’aniversari del sogre que complia cent anys. En aquesta festa no va poder estrenar el vestit, durant les vacances d’estiu havia posat uns quants quilos de més.

El vestit, penjat a l’armari, espera l’ocasió per ser estrenat. 


M. Teresa Naval



LES MITGES 


En aquesta temporada d’hivern la gent estrena sabates, vestits, mitges... I, a més, ara és un temps de rebaixes, per tant hi ha gent per totes les botigues i centres comercials. Ara bé, comprant o no?, això és una incògnita.

Va anar una família, pare, mare i dues filles, a comprar a una botiga de roba interior, perquè a l’Emma, una de les filles, li feien falta unes mitges negres per al vestit que s’havia comprat per les festes nadalenques. També van anar per més botigues i van comprar una cosa per a cadascú. Quan van arribar a casa, amb molta alegria, tots van obrir la seva bossa.  

L’Emma obre la seva, treu les mitges, les vol estrenar i se les col·loca, també el seu vestit negre, i se’n va amb les amigues a berenar, perquè havia quedat. Arribava molt justa al lloc on havien dit. Surt corrent, agafa l’ascensor, i sense voler, es dóna un cop i zas!, ja té una carrera a les mitges noves, acabades d’estrenar. L’Emma es posa trista i diu: “Si tot just han sortit de la bossa!”


Glòria Esteban.



LA CASSOLA 


Li va semblar una bona idea estrenar la cassola de fang que va comprar a Breda a les vacances d'estiu per cuinar el bacallà al pil-pil i impressionar la Marta en aquell primer sopar, però ara està patint molt, perquè pensa que, si no l'ha curat bé, se li pot espatllar tot.

L’ha deixat en aigua tota la nit, l’ha rentat bé, l’ha posat al foc baixet, la tracta amb molt d’amor, no sigui que, just avui que s’ha de lluir, li faci la jugada.

Ho té tot a punt, segons la recepta de l’avi basc, l’oli és de la millor qualitat, ahir hi va fregir els alls i el va sacsejar en una ampolla, el bacallà dessalat a casa, una punta de bitxo, i el julivert ben escollit. Examina la cassola amb atenció per si hi veu un porus o algun petit cop, tot sembla correcte.

Mira el rellotge, pensa que ja pot començar el ritual de la seva recepta estrella, i que tot estigui a punt quan arribi la Marta... I creua els dits.

Just està posant la cassola al foc que li arriba un missatge al mòbil, el sorprèn una Marta distant que li diu que no pot anar a sopar per un imprevist, que ja es veuran més endavant.

No sap què contestar.

Mira la cassola al foc, un badall l’està partint per la meitat. 

Quines coses té la vida.


Mercè Escolà



CITES 


El reflex de la pantalla els il·luminava les cares divertides en emplenar els paràmetres de l’aplicació. Se’ls havia fet fosc i no havien tingut esma d’engegar el llum de tan concentrats que estaven. 

El Joan l’havia engrescat per fer-se un perfil en una app de cites online, el seu amic portava anys fent-ne ús i ara feia una temporada que s’havia desenganxat, ja que va arribar un moment que notava que li provocava ansietat. Però tot i així havia aconseguit algunes parelles per mitjà de la xarxa. Cites decebedores, altres interessants, i algunes exitoses des d’unes poques trobades fins a tres relacions duradores en el temps, de les quals té records feliços.

Ara el Miquel va escrivint: nom, lloc on viu, edat, aspecte físic, estat civil. Més dades: si té mascota, si te cotxe, si és fumador, si beu, si pren drogues… Aquí se sent sorprès que algú pugui contestar que és un drogoaddicte o un alcohòlic. El seu amic li diu que segueixi teclejant. Preferències, ell ho té clar, vol una dona. Ara ha de triar quines intencions té entre diverses opcions: cites casuals, una relació, alguna cosa seriosa… i encara afinen més: per passar l’estona, a llarg termini, amistat, cites. Entre animat i dubitatiu va responent. I per acabar ha de redactar un missatge i triar unes fotos per publicar.

Un cop enllestida la feina es dona d’alta i ja pot conèixer dones a distància. Estrena una nova experiència que encara no està convençut que vulgui tenir.


M. Carme Valios



LES TASSES 


El vaig veure quan creuava per un pas zebra davant del meu cotxe. Com que estava parada, em vaig fixar que portava a les mans un paquet transparent de tasses. Era un jove d'uns trenta anys que caminava de pressa i semblava content. Aquelles tasses em recordaven alguna cosa que tinc a casa però no  hi vaig caure.

Vaig aparcar i, quina casualitat!, em vaig trobar el de les tasses a l'entrada de  casa la meva germana. Em vaig oferir a ajudar-lo a obrir ,no fos cas que se li trenquessin.

—Que maques són —li vaig dir.

—Me les acaben de regalar. I són bones. Són de la ceràmica Sargadelos.

—Ara recordo que tinc un cendrer d'ells però com que he deixat de fumar ja no el faig servir.

—No vius aquí, oi? És que no t’havia vist mai.

—No. Vaig a casa de la meva germana que fa poc que s’ha mudat. Viu al segon primera.

—Jo visc al costat. Per cert, us agradaria passar després a prendre cafè? Així estrenem les tasses.

—Per mi, encantada, però ho hem de preguntar a ella. És una mica introvertida i li costa de comunicar-se amb desconeguts.

—Però jo no soc un desconegut. Un dia ens vam presentar al replà.

—Doncs li pregunto i si diu que sí, passem. A quina hora et sembla bé?

—A les cinc, després de dinar.

—Si no vol t'ho dic abans.

—D'acord. Jo pujo caminant, així faig exercici. A veure qui arriba primer. Fins després!


Mayte Giménez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió