I va ser així

 JOIES

  La Marta sempre ha sigut molt presumida, i ara, als setanta anys, segueix igual. Érem una colla d’amigues, sortíem juntes per anar al cine, al ball o a coquetejar amb els nois. Ella sempre destacava, maquillada i vestida a l’última moda. Era filla única i treballava d’esteticista amb un perruquer de molta anomenada. Les noies de la colla començàvem a tenir nòvio, però ella no, mai; deia que els que la pretenien no li agradaven i els que li agradaven ja estaven compromesos. Corrien rumors que estava amb el perruquer, tot i que ella no ens en deia res; però es va anar apartant de la colla. Si alguna vegada la trobàvem per casualitat, es feia la despistada, tota enjoiada i amb roba de marca, es veia que li anava molt bé.

Temps després la vam tornar veure i ens va dir que marxava a París, on el seu cap havia traslladat la perruqueria. Les amigues ens trobàvem alguna vegada per dinar, no gaire sovint perquè totes estàvem enfeinades amb els nets, i la recordàvem després de tants anys sense saber-ne res.

Un dia que estàvem dinant la vam veure venir. S’havia fet gran, però, com abans, anava plena de joies, ben vestida i ben maquillada. Va seure amb nosaltres i li vam recomanar que no portés tantes joies, que la podien atacar per robar-la. Un vespre, quan tornava cap a casa, un home li va robar les joies. Li vam dir que això passaria. I va ser així.

Rosa Orenga

EL CANVI

  Havia de fer un canvi a la seva vida. Aquell any feia cinquanta anys i estava farta de les recerques online per trobar parella. Des de Tinder fins a Solters 50 no sabia si quedava alguna pàgina de cites que ella no conegués.

Ja feia anys que estava divorciada; els seus fills treballaven i estudiaven; encara que vivien amb ella, els veia poc, la casa per a ells era com una pensió. Tenien la seva vida. Li agradava la seva feina, era infermera. Feia anys que treballava al mateix hospital. Tenia amigues, i,  amb la seva família, els pares i els germans, s’avenia, però li faltava alguna cosa.

Ja està! Es regalaria un creuer per al seu aniversari i hi aniria sola. El triaria car. Si trobava algú, almenys que no l’hagués de mantenir com alguns que s’havia trobat a les pàgines de cites. Es va embarcar a l’Oasis of the Seas  rumb a Grècia l’u de juliol. Va tenir bon temps, el vaixell era impressionant, Atenes  i les illes gregues li van encantar. Els sopars i els espectacles eren de cinc estrelles, el personal era immillorable, però no hi havia homes sols i els que hi havia eren gais! Els passatgers eren famílies i grups d’amigues. Va tornar a Barcelona amb més amigues i sense parella.

Es va fer sòcia del Barça pensant que allà trobaria l’home pel que li quedava de vida. I va ser així.

Magda Ábalos

A CONTRACOR

Als vint anys va decidir que mai faria res a contracor. Pensava que tenia la clau màgica i exclusiva de la coherència. Existia el blanc i el negre. I havia de canviar el món. 

Als trenta i pocs es va adonar que havia relliscat alguna vegada, que a alguna cosa havia renunciat, però no era culpa seva.

Passats els quaranta, amb dues filles adolescents, va aprendre a mossegar-se la llengua abans de dir tot el que pensava, a buscar vies de consens i a saltar-se les seves pròpies normes alguna vegada, i va començar a pensar que potser el món l’estava canviant a ella.

Dels cinquanta als seixanta va retrobar la seva pau, va tornar a ser ella mateixa, més pausada, més reflexiva, més tolerant. Abans de fer alguna cosa a contracor analitzava, mesurava, decidia, i alguna en feia de tant en tant, però no li pesava, tenia els seus motius.

A l’arribar als setanta va pensar que ja es podia permetre tornar als orígens, no fer res a contracor mai més.

Va somriure amb ironia, va decidir que no ho faria, tret que fos per una causa decisiva, important, necessària i tantes coses més. Els anys li havien ensenyat a pensar abans de parlar, a fer, o no fer, després de considerar les conseqüències, així que creu que té les eines per decidir i encertar encara que algun cop sigui a contracor. 

I va ser així.

Mercè Escolà

UN LLOC DIFERENT

  Cada any, per les vacances, buscàvem llocs exòtics, però aquell any vam decidir fer una cosa diferent. Aquel any vam anar a la Vall Fosca. Com que hi teníem un coneguts, els vam demanar que ens hi busquessin un lloc. Ens van trobar un senyor que té una casa a la muntanya i que ens podria llogar algunes habitacions.

Vam estar uns quants diesen una cabanya molt neta i endreçada. Per esmorzar ens posaven formatge que fan de la llet de les cabres, pa que els porten cada dos dies del forn i, com que és casolà, que bo que el vam trobar!, amb la melmelada que fan per a tot l’any amb la fruita dels seus arbres fruiters.

Per dinar teníem menjar casolà i molt ben cuinat. Ens va agradar molt l’experiència i vam pensar que no seria l’última vegada que hi aniríem. I va ser així.

Carme Vallverdú

EL GRAN JARDÍ

 

  Hi havia un jardí, als afores  de la meva ciutat, prop del mar. Era molt ampli.  Tenia una sèrie de camins paral·lels, parterres i quadres de flors de diverses espècies, vorejats d’arbres d’ombra i també de fruiters. A les cruïlles dels camins se situaven unes placetes amb llocs de descans. A la part central hi havia una gran plaça rodejada de testos amb  plantes i xiprers. En mig d’aquesta plaça es trobava un brollador circular amb barana de ferro que contenia una estàtua d’una sirena feta amb marbre.

  En aquest lloc, hi anava gent diferent, de totes les edats, a gaudir i passar-ho bé. Habitualment hi anava una família formada pels pares i cinc fills. En un costat del jardí hi havia una piscina on es banyaven dos dels nens, en Pau i l’Artur i no paraven de nedar. A l’altre costat hi havia estructures, on els més petits, en Jordi i l’Alba s’enfilaven, i sempre portaven els genolls pelats.  El mitjà, l’Eric, sempre anava solet, i li agradava jugar a pilota i xutava molt fort. Es van cansar d’estar sempre tanta estona en aquest jardí. Van decidir tota la família d’anar a un altre lloc i com eren a prop, van anar al mar. Sempre veien un pescador que es passava el dia pescant peixos. Aquesta família va gaudir tant d’aquest paisatge i del mar que no varen tornar  mai més al gran jardí. I va ser així.

Glòria Esteban

LA SEQUERA

  El petit poblet de les Garrigues estava sec, feia més de cent dies que no plovia, els camps es començaven a secar, les collites dels pomers i els perers ja es donaven per perdudes. El bestiar no trobava menjar als prats, l’herba se secava. Tots els rierols estaven secs i no sortia aigua de les fonts.

  El senyor rector, escoltant la demanda de la gent, va organitzar una processó per demanar a la Mare de Déu que vinguessin les pluges. Van treure la imatge i la van passejar per tot el poble, a les espatlles d’alguns veïns, i van pregar tots perquè plogués.

Quan va acabar la processó, van tornar tots cap a casa, convençuts que la mare de Déu tindria en compte la seva fe i en poc temps plouria prou per acabar amb la sequera. I va ser així.

Roser Casaramona

EL TAROT

 

  Quan vam baixar del tren a Plaça Catalunya jo no sabia on volia anar. Decidida, la Marina em va portar fins el carrer Petritxol, aquest cop no anàvem a menjar xocolata amb melindros com quan érem petites i els pares ens hi portaven.

  Vam aturar-nos a un portal fosc i humit. Una noia jove ens va rebre vestida amb una mena de túnica estampada amb tonalitats vermelloses i ataronjades i amb un somriure acollidor. La casa feia olor d’encens i unes cortines força opaques barraven la llum del sol, algunes espelmes de diferents colors, distribuïdes en recipients decorats amb trossets de miralls, donaven calidesa a l’estança. Vam seure i la meva germana va llançar la pregunta sense preàmbuls, directa i concreta. Volia saber si hauria de viure sempre amb mi. Jo mirava hipnotitzada les ungles vermelles i excessivament llargues que acompanyaven les cartes que s’anaven dipositant sobre unes tovalles de vellut morat. Tot allò per a ella era un joc. La resposta només podia ser una, qualsevol que veiés la Marina ho entendria, em necessitava. Amb veu suau però emfasitzant cadascuna de les paraules que pronunciava, la vident li va dir que a les cartes ens veia unides de per vida… I va ser així.

Conxita Alcázar

PROFESSORA AUXILIAR

  Sempre m’han agradat les llengües i els meus pares, professors tots dos, me n’han facilitat l’aprenentatge amb classes extraescolars i estades als països corresponents. Així que, als divuit anys, acabada la secundària, amb bon nivell de francès i alguns coneixements d’espanyol, a part de l’anglès i el gaèlic, abans d’entrar a la universitat, vaig demanar una plaça de professora auxiliar d’anglès a Barcelona, per tal de perfeccionar el meu espanyol.

  EL 25 de setembre vaig arribar a l’institut de secundària que m’havia estat assignat, en una ciutat del Baix Llobregat, disposada a ajudar en l’ensenyament de l’anglès i, de retruc, perfeccionar el meu espanyol. Un cop situada en la realitat del centre, de l’alumnat i de l’entorn social, vaig descobrir que, a més de l’espanyol, hi havia una llengua que jo desconeixia. Vaig percebre que era una llengua que, tot i ser la del país, estava en una situació minoritzada i que necessitava que la població la recuperés i li donés el paper que li corresponia, tal com li passa a la del meu país, el gaèlic.

Hi havia, al mateix institut, classes de català per al professorat i jo no vaig dubtar a inscriure-m’hi. Al llarg del curs vaig aprendre a parlar i a escriure en català, una llengua que no sabia que existia. Al juliol, quan vaig tornar a Escòcia, vaig decidir que tornaria a Catalunya i mantindria la llengua que havia après i la relació amb els amics que havia fet.

I va ser així.

Montserrat Vallès

Escriure una narració  breu que acabi amb la frase “I va ser així”, proposta de treball de l’abril de 2023.