Disabte: 6.30 hores
Acabo de despertar-me. Pensava dormir moltes hores aquest cap de setmana, però està vist que el cos té costums i vol llevar-se com cada dia. Intento tornar a agafar el son però és impossible. Decideixo aixercar-me.
9 hores
Estic contenta. Aquesta pau tan enyorada m’anima i em sorprèn sentir-me cantar. Feia temps que no ho feia. Són les cançons de sempre, aquelles que m’animaven a netejar la casa quan era més jove i tenia els fills petits.
M´assec a la terrassa després d´esmorzar perquè a aquesta hora encara no molesta la calor d’aquest mes d´agost i observo el paisatge. Veig el senyor gran que viu sol a l’edifici de davant i que rega les plantes. Sempre s´aixeca molt d´hora. I la veïna magrebina que estén la roba i que avui no porta el cap tapat. Sempre ho fa quan no hi és el seu marit. Ell deu tenir por que els veïns la vegem tal com és. Com si aquí no hi hagués dones maques. Avui porta bermudes i samarreta i sembla una altra dona. És bonica i té uns cabells preciosos. A veure si s´espavilen aquestes noies i en algun moment es rebel·len. Ens saludem amb la mà.
19 hores
Estic tipa de veure televisió tota la tarda. Aniré a fer un volt encara que sigui sola. Les amigues són fora de vacances.
21 hores
Ja he tornar a casa. Pensava decidir-me a sopar en un restaurant, però a última hora no m’he animat a fer-ho sola. Em faré una truiteta i veuré la pel·lícula.
Diumenge: 7 hores
Una altra vegada em desperto d´hora i aquest silenci per tot arreu en comença a posar nerviosa. Sembla que tot el barri hagi marxat de vacances. Jo, que tenia tantes ganes que arribés aquest moment de pau i quietud sense els néts ni obligacions, començo a estar saturada. Em semblava que seria tan meravellós... Era el meu somni després de ternir-los tot el curs sense un moment de tranquil·litat. La Marta, la meva filla m´ho va proposar: “Mare, vine amb nosaltres a París. “No gràcies” li vaig contestar, recordant-me de l´any passat quan cada vespre continuava fent de iaia dels tres nens, quan ella i el gendre sortien.
11 hores
Truquen a la porta i sento expectació. Qui deu ser? Em trobo amb una parella de Testimonis de Jehovà que comencen a parlar-me de les meravelles de la propera vida després de la mort. Vull dir alguna cosa, però no aturen el seu discurs programat i els observo amb atenció.
12 hores
Estic asseguda a la saleta amb els Testimonis. He pensat que seria una manera d’estar acompanyada i parlar amb algú. Sóc conscient que després em costarà molt desfer-me´n, però...
Parlen de guanyar-se el cel i jo penso que ja el tinc guanyat des de fa temps.
17 hores
Vaig a trucar a la meva filla, a veure què fan per París.
Dolors Álvarez
“Descripció d’un moment quotidià”, proposta de treball de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió