Aquell cap de setmana va ser igual que molts altres però a la vegada quelcom va passar que el va fer diferent. Era el dissabte a la tarda i el sol encara estava alt. Feia molta calor, sort d’un airet de marinada que temperava la xafogor. No tenia ganes de fer res i vaig deixar que la ment divagués lliurement.
El pensament, quan no està sotmès, voleia alt i et porta per allà on ell vol, i a mi, aquella tarda, em va dur cap a la música de Bach. Per què no m’agradava Bach si tots els entesos en música el consideren un dels autor més bons de tots els temps? M’entusiasma Mozart, Beethoven, Verdi... Però amb Bach no sentia cap emoció.
Allò que no entenia es va associar amb un altre tema que per a mi ha sigut sempre un interrogant: com podem, els humans, entendre’ns en un món en què tots som tan diferents? Bé, no és que ens comprenguem massa, però, si hi penses bé, el que és estrany és que hi hagi una certa harmonia que ens permet conviure i no destrossar-nos a cops de destral.
De cop i volta vaig recordar que tenia un DVD de Bach que feia temps que havia comprat i encara no havia escoltat. Potser era el moment d’escoltar-lo. Així ho vaig fer, i la sorpresa va ser enorme: m’encantava aquella música! Aquella tarda d’estiu vaig descobrir el que era la música de Joan Sebastià! Com aconseguien aquells sons, tots tan diferents, (com els humans), crear aquesta bellesa profunda que et fa creure en quelcom transcendent, que va més enllà de la pura materialitat?
L’obra que escoltava era un fragment d’El clavecí ben temperat, una obra escrita per a orquestra de corda, que comença amb un diàleg entre dues veus: els violins i violes, que fan la melodia aguda, i els violoncels i contrabaixos, que fan la greu. Frases breus que es comuniquen, que es pregunten i responen sense estridències: Pau.
Continua l’obra amb el famós contrapunt. Bach és el gran i insuperable músic d’aquesta forma musical. Es tracta de fer sonar la mateixa melodia, però començada en distints moments com en els cànons que cantàvem de jovenetes. D’aquesta manera sents la mateixa cançó però que es contraposa a ella mateixa creant una bella sonoritat. Mentrestant, el baix continu i el ritme donen l’ambientació necessària per a l’harmonia del conjunt. Al final aquestes veus que s’encalcen acaben juntes: Bellesa en la repetició.
Ara Bach ens presenta diferents variacions d’una melodia que continua contraposant-se: Superb en la diferència.
Escales descendents i ascendents ens condueixen cap a un final d’una gran intensitat sonora: Força vital del cant de tots els instruments.
Al final d’aquella tarda d’estiu sols una pregunta em neguitejava:
Què passaria si els humans ens deixàvem seduir per la música i intentàvem conviure en la diferència, en la repetició, en la melodia, i tot dintre de l’harmonia?
Bell somni d’estiu...
Maria Àngels Colom
“Descripció d’un moment quotidià”, proposta de treball de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió