1714

Aquest mes la lectura de Victus ens ha motivat a aprofundir en les tradicions i el llegat històric de Catalunya:

• La Guerra de Successió i els fets del 1714.
• Les protagonistes femenines que van tenir un paper important en la reraguarda de la Guerra de Successió i el setge de Barcelona.
• La música popular que sonava en aquesta època, com els “canàrios”, interpretada amb guitarres i que se sentia a les tavernes.
• Els balls de l’aristocràcia, com la “pavana”, i d’altres més populars, com les “follies”, que es ballaven a places i salons.

A més a més, hem fet altres activitats:

• Lectura de fragments de Victus, escollits per les components del grup, amb acompanyament de música i imatges de l’època.
• Visita al Centre Cultural del Born, a Barcelona, per acostar-nos a la història de la ciutat de principis del segle XVIII, marcada per les guerres que va patir de l’any 1691 al 1714.

Maria Teresa Naval

Vídeos relacionats:               1) 1714: els fets          2) 1714: la música

VISITA AL BORN

Anem cap al Born, encara plou poquet.

El Born Centre Cultural

Les restes de les cases del 1714.

Detalls

Com eren les cases

Fem una pausa.

A què es jugava. 

Una xocolatada de rics.

 Els músics

 Un ofici molt valorat, però una mica pudent

Com era Barcelona el 1714.

 L’exposició del setge

 Sembla que per Santa Maria de Mar el cel s’està enfosquint.

 Mengem com al 1714: embotits dels Miquelets, entrepans del Conseller amb pa negre del setge, pedregades de xocolata, etc.

 Encara tenim temps de veure les fotografies que va fer Jesús Moncada de la seva Mequinensa.

 I aquest poema mecanografiat per ell.

 Camí de tornada ens cau una tromba d’aigua (o unes quantes) barrejada amb sorra del Sahara.

FRAGMENTS DE VICTUS

1 “La seva vida es va enfonsar amb la meva arribada al món. No per mi, sinó perquè la meva mare es va morir durant el part. No la va oblidar mai. (...)  Em pegava sovint, encara que això no l’hi vaig recriminar mai: em mereixia aquelles tundes i moltes més. És curiós, però un nen no es queixa tant de les pallisses que li han donat com de les abraçades que no ha rebut. Només m’abraçava pel meu aniversari. Però jo sabia molt bé que no m’abraçava a mi, sinó a la meva mare. Aquell dia s’emborratxava bestialment, plorava i m’estrenyia com un ós mussitant el nom d’ella, mai el meu.” (p. 51)

2 “Ell i el nan es van posar a jugar a bales. Continuava sent un nen, un artista de la supervivència, si voleu, però un nen al capdavall. Dret a la plataforma del carro, no vaig poder evitar contemplar-los amb un punt de nostàlgia.
Era la primera vegada que m’envoltava un silenci natural deprés de vint dies de trinxera oberta. Vint dies i vint nits suportant la tronadissa del canó i la insídia del picot. I ara, al meu voltant, només bosc, aire net de fumera d’artilleria i de trompetes estridents, refilets d’ocells. I un nen i un nan amb un embut al cap, jugant a bales amb els instruments predilectes de la mort. Sí, la infància sempre serà l’estat subversiu de l’home.” (p. 185)

3 “El port sempre estava desbordat pel tràfic de mercaderies. Només de gengibre podien trobar-se’n dotze variants diferents. De petit, un dia el meu pare em va clavar una bona pallissa perquè vaig tornar de mercat amb una mena d’arròs diferent de la que m’havia encarregat. Era comprensible que em confongués: n’hi havia quaranta tres menes diferents a l’abast de totes les butxaques.
A pocs llocs he vist que es fumés tant: s’hi podien trobar encara més variants de tabac que d’arrossos. Per més saludable que fos, l’hàbit del fum es va estendre tant que el bisbe va haver de dictar una ordre prohibint que els capellans fumessin, almenys durant l’ofici.” (p 201)

4 “Perquè la raó de ser del literat és transmetre els pensaments, i fer-ho amb un estil que elevi l’idioma. Vet aquí l’alternativa: pàgines plenes de garrotades i facècies, ¿És a això al que ha de dedicar-se l’art en forma escrita?
—La literatura pot i ha d’ensenyar-nos lliçons de les quals és única en el seu magisteri. Si algú digués: “En la bogeria hi ha la lucidesa!”, aquestes paraules tan sàvies no passarien de ser una sentència mancada de proves. Però quan aquesta mateixa idea se’ns serveix orquestrada amb aparat dramàtic, no em queda més remei que assentir.” (p. 239)

5 ”Vaig tenir la sorpresa de veure que s’armava d’una destral. I la va alçar per sobre el meu cap!
—Pensi que no hi ha negociador més dur que el fill d’un comerciant català, o sigui que calmi’s —vaig dir—. L’únic que vull és ficar-me al llit amb les seves filles, totes tres alhora si fa descompte.
Quan vaig veure que carregava contra la meva persona, empunyant la destral, vaig pensar entre mi que valia més córrer escales avall.  (...) Quan ho vaig explicar a en Zúñiga, es va fer un tip de riure. Les “cases de malícia” no eren prostíbuls, sinó al nom amb què es coneixia certa argúcia legal per eludir un impost.” (p. 253)

6 ”Els títols i prebendes van perdre el seu valor de la nit al dia. Algun graciós feia sonar una campaneta mentre tirava confeti als vianants al crit de:
—Es venen senyories a preus d’escombraries.
I és que les bromes sempre han ajudat a contenir la por. Un dia em vaig trobar el nan i l’Anfan fent d’actors. El Nan actuava despullat i l’Anfan es passejava entre els espectadors amb un saquet a les mans demanant la voluntat i cantant una rima molt popular:
—Carlos 3 i Felip 5 m’han deixat amb lo que tinc!” 
Ai, el riure, aquest alleujament de la por, que la sepulta però no lexpulsa. Perquè la tercera fase és el terror.” (p 309)

7 ”Un portaveu va fer saber a la multitud que el braç noble havia votat per sotmetre’s.
Va ser com si caigués un ruixat glaçat. No va protestar ningú. Però en comptes d’anar-se’n a casa van acampar allà mateix, a la plaça de Sant Jaume.
En tota la nit ningú es va bellugar de la plaça plena. L’endemà es reunia el braç popular. L’ambient del carrer, i el discurs d’en Ferrer, els havien enardit tant que el resultat de la votació va ser a favor de la resistència i per una majoria aclaparadora. I aquesta vegada, sí, la plaça de Sant Jaume va esclatar d’alegria:
—Publiqueu la Crida! Publiqueu-la!” (p 319)

8  “Penseu que el soldat comú de la Coronela servia a les muralles o als baluards durant el seu torn i encabat se n’anava a sopar o a esmorzar a casa seva, molt sovint només a uns quants centenars de metres del lloc de combat.  Jo mateix, al cap de cinc minuts d’haver estat en algun baluard de defensa, m’entaulava amb l’Anfan la falda i l’Amelis em posava un plat sota el nas. «Què, estimat, ¿com ha anat la jornada?» «Molt bé, amor meu, una de les seves patrulles ha fet un parell de tombs per allà a la vora, ens hem abaixat els pantalons i els hem ensenyat el cul.»
La gent seguia prenent aperitius al passeig marítim. De tant en tant podien presenciar-se emocionants combats entre les nostres naus i els francesos. La multitud animava i aplaudia...” (p 377)

9 “A aquells compatriotes que ens tirotejaven, les Constitucions, els Àustries o els Borbons els importaven un rave. Aquella guerra mundial era una excusa per instuticionalitzar la seva guerra local. L’Apocalipsi d’Europa, per a aquella gent, es reduïa a una anècdota amb la qual manifestar la seva única veritat passional: que els del poble de mala mort del costat eren una colla de fills de puta. La llibertat de la pàtria catalana, el pa i el futur de la terra, la necessitat d’espolsar-se jous i arreus estrangers, tot quedava subordinat a la noble causa de partir la crisma al veí i al fill del veí. (...) En Rousseau tenia raó: el salvatgisme no és a fora, sinó a sota; el salvatge no viu a les latituds exòtiques, sinó al nostre interior més recòndit.” (p. 410)

10 ”Vent, pluja, i a dalt un cel de plom, d’un gris de panxa de burra. Però quan fèiem guardia en una d’aquelles naus terrestres que eren els baluards, sempre ens quedava un recurs per animar-nos: dirigir la vista cap a la ciutat que defensàvem.
Des del començament del setge els pendons vermells van mirar sempre per la seva obsessió: la serenitat pública. Perquè els carrers fossin menys foscos havien ordenat que quan caigués la nit els barcelonins omplissin de llums i espelmes les finestres i els balcons de casa seva. Giraves en rodó i al davant se t’apareixia una Barcelona il·luminada. Durant les nits d’aquell Nadal hi havia més llum que mai. Els vidres eren vermells, grocs, blaus, de manera que els carrers de Barcelona titil·laven com un arc de Sant Martí nocturn.” (p 428)

11 “”En un setge els primers béns que desapareixen són els combustibles: llenya i carbó. L’hivern del 1713-1714, tan fred, la gent havia cremat els mobles de casa. Per si no n’hi hagués prou, les obres d’una muralla assetjada necessiten tanta fusta com pedra, de manera que vam arribar a l’extrem de desfer els ponts que travessaven les sèquies o recs de la ciutat. Els dos-cents cinc arbres de la Rambla també van ser víctimes de la voracitat taladora de l’enginyeria. (Pobra Rambla, la nostra agradable avinguda: després de cada setge s’hi plantaven arbres per tornar a segar-los quan començava el següent. )” (p 493)

12 “Tots aquells homes i dones haurien pogut no haver pujat mai a les muralles. Haurien pogut quedar-se a casa seva, obrir les portes al tirà. Resignar-se, agenollar-se, implorar per les seves vides. Però no ho van fer. Van lluitar. Tot i ser  conscients de les seves diminutes possibilitats, van resistir tretze mesos d’horrors implacables. Morir per llegar una paraula, morir perquè els fills puguin dir a través dels temps, encara que sigui amb un xiuxiueig: «El meu pare va defensar els nostres baluards»”  (p. 587).