Que lent el món, que lenta la pena...

1 El despertar 

Els raigs del sol s’esmicolaven per les escletxes de la persiana. Un polsim d’or dansava un ball frenètic, bellugadís, embogidor, suspès en el no-res del temps i de l’espai de la meva habitació.

Cada matí era el mateix. M’agradava lliscar la mirada pels objectes quotidians, tan propers i tan estimats: les tauletes de nit, les cortines, la llibreria... Allà els ulls se m’embadalien. Els llibres, els llibres que m’han acompanyat tant, eren al seu lloc, els lloms de diferents colors, tan alegres, tan ben classificats: catalans, castellans, èpoques, temes, gèneres…

                  Magda Ábalos

2 Mandra

La llum entrava suaument per les escletxes de la finestra i ella es va girar lentament cap a l’altre cantó del llit, rebutjant l’obligació d’aixecar-se. Sentia els llençols agafats al cos i el pes de les mantes, que li donaven aquella sensació de quietud i estancament que tant li agradava; i va decidir que aquell dia faria tard a la feina.

Dolors Álvarez

3 La dona que reia

La dona de cara dolça només sabia riure. Vivia sola, en un poble no gaire gran, a prop de la plaça Major. Anava sempre vestida amb roba de coloraines i un barret vermell que li venia una mica gran.

Cada dia, des de la part més alta de casa seva, quan sortia el sol entre les muntanyes, sentia el cant dels ocells, i reia; reia quan veia els nens que jugaven, quan sortia al carrer i trobava les veïnes xafardejant, quan els dies de festa repicaven les campanes; reia tant si feia vent com si plovia. Ningú sabia si reia perquè estava contenta o perquè no sabia fer altra cosa.

Però, vet aquí que un bon dia ja no va sentir la veu dels nens ni el cant dels ocells, ni el vent, ni la pluja, ni les campanes... I el seu somriure es va anar apagant.

La dona de cara dolça i barret vermell que li venia una mica gran es va quedar a la part més alta de casa seva i mai més va a tornar a riure.

Teresa Naval Quintillà

4 Calma

El mar respira plàcidament. Les onades mandroses van i vénen a poc a poc. En un racó solitari de la platja la Maria s’ha volgut despullar físicament i mentalment.  Una suau brisa li acarona el cos nu i amb el seu contacte sent el desig d’amor del seu estimat. Voldria que estigués el seu costat  i que l’omplís de carícies i petons.

Per què no havia entès abans el significat de l’amor?

S’aixeca i es posa l’etèria brusa. Amb els peus descalços, el seu pas ferm i assossegat  deixa unes petjades profundes en la sorra.

No vol arribar enlloc. Els ulls miren a l’horitzó i copsen  la bellesa de la quietud i de la pau. 

Maria Àngels Colom

5 El queixal

Aquest mal de queixal que no es calma amb calmants ni amb res! Tota la nit sense dormir esperant que passin les hores per prendre’n un altre! Se’t fan més llargues que un dia sense pa. L’endemà vas d’urgències al dentista i encara has d’esperar dues hores perquè et visitin i et donin un tractament que et faci passar aquest dolor tan horrorós.

Però el temps no passa, sembla que s’hagi aturat, cada minut se’t fa una hora mentre sents els batecs del cor dins la boca.

Rosa Orenga 

6 Absència

Un dia rere l’altre, tots iguals. Sols tenia l’esperança d’arribar a casa i trobar dins la bústia aquella carta que cada dia solia trobar. L’agafava amb emoció i dins l’ascensor ja anava obrint-la.

Seia o m’estirava a la catifa i primer la llegia nerviosa i després la rellegia tranquil·la, pausada, assaborint cada mot i imaginant que era ell que m’ho xiuxiuejava a cau d’orella. Em ressonava la seva veu amb aquell murmuri sensual que sabia encisar-me.

Després agafava un foli i, punt per punt, anava escrivint-li la contesta més acurada i amorosa que sabia. Aquells eren els moments més esperats i feliços de cada dia.

Imma Cauhé

7 Quan plou

El dia que plou, i més durant els mesos d’hivern, si no és per a alguna qüestió molt urgent, no em moc de casa per por de caure. Però les hores se’m fan molt llargues, tot i que llegeixo, escolto la ràdio o cuso.

Carme Vallverdú

8 Resignació

En obrir la porta, l’aire fresc el sorprèn i el fa retrocedir unes passes. Amb tranquil.litat es corda la gavardina i pausadament n’aixeca el coll fins a tapar-se les orelles.

Amb les mans a les butxaques va fent el tros de camí que li cal recórrer per arribar a la parada del bus.  Quan s’adona que n’arriba un, veu amb inquietud  que es posa vermell el semàfor.

Cal esperar-se..., s’ha de ser prudent. Possiblement avui també arribarà tard a l’oficina.

Emília Brias

9 Gotes de pluja

Era la tarda d’un dia plujós. Plovia des de feia ja molta estona. Em  vaig asseure darrera la finestra de la sala d’estar amb un llibre i una tassa de cafè a les mans. Molt lentament deixava passar les hores veient com queien les gotes de pluja, fins que va parar de ploure.

   Roser Casaramona

"Escriure un fragment  que expressi lentitud", proposta de treball de febrer.