Records d'infància (1)

PESSIGOLLES A LA PANXA

Mira què he trobat dins d'aquesta caixa. És el llibre del Catecisme, te’n recordes? El teu era folrat de color blau i el meu de color vermell.

Et tenia enveja, tu el recitaves tot sencer i jo, passant del Credo, m’embolicava i no sabia com sortir-me’n.

La mestra, que era la monja, ens va dir, molt seriosa: “Qui no se sàpiga tot el Catecisme no fará la Primera Comunió”.

Aquella nit vaig somiar coses terribles. Et veia a tu, la meva millor amiga, enmig d’una gran festa, arreglada com una princesa i rebent bonics regals. Amagada en un racó, hi era jo, tota sola i mal vestida. Entre els convidats hi havia la monja, que em mirava de reüll.

Em vaig despertar de sobte i em trobava molt malament. Aquell dia no vaig menjar res i tenia pessigolles a la panxa.

Volia explicar-li el meu neguit a la meva mare peró me’n vaig desdir perquè sabia que ella estava convençuda que el Catecisme era un llibret molt curt que s'aprenia només de sentir-lo als altres.

Va ser una setmana terrible. Vaig estudiar sense repòs aquell llibre que deia coses que jo no entenia peró que era obligat que em sabés de memòria.

El divendres a la tarda la monja em va cridar al seu despatx. Em va mirar molt seriosa i vaig sentir que el cap em donava voltes. Em va fer seure i, caminant lentament al meu voltant, va dir: “He vist que has fet un bon esforç, penso que ets una alumna responsable i que continuaràs repassant el Catecisme. Si m´ho promets, ja tens el meu consentiment per fer la Primera Comunió”.

Li vaig dir gracies, i fins i tot em va semblar que els ulls li reien.  

Montserrat Ballester Carnicé 

                                                                                   UN RECORD DE MAR

Ho he aconseguit!. Estic recolzada a la barana i veig el mar. El tinc a tocar. Acabo d’entrar al meu apartament, al nostre, del meu marit i meu. És un apartament nou, l’estrenem. És a primera línia de mar, a Les Botigues de Sitges, que és un barri de Castelldefels, al final de tot de la platja, on comencen les corbes del Garraf. 

Tots el meus estius de la infància i de la joventut els he passat al costat del mar. Mirant aquesta Mediterrània em vénen, no només els colors, sinó també les olors i els sorolls del mar. A Mallorca, les olors de l’esmorzar a la torre que tenien els meus oncles a Meravelles. L’olor a pins i a mar es barrejava amb el de les ensaïmades acabades de portar. Els esmorzars eren inoblidables: els meus cosins, sis, el meu avi (l’àvia s’havia quedat a Barcelona amb els fills solters), a meva tia, la meva mare, el meu germà i l’Antònia, la noia que ajudava la meva tia, i que era indispensable dins d’aquella nombrosa família. L’oncle havia marxat molt aviat a treballar.

Desprès, quan els meus avis i el meus oncles van marxar definitivament de Barcelona a Mallorca, a Cala Ratjada, la meva mare, el meu germà i jo, passaven tot el mes de juliol a la torre que tenien al costat del mar, i quan dic al costat del mar, ho era. Només la separava una estreta carretera de terra. El meu pare es quedava treballant a Girona. Allà em vaig acostumar a dormir sentint el monòton i tranquil·litzador soroll del mar. 

Ara ajunto els meus records a la meva maduresa, acabo de complir trenta tres anys i dormiré moltes nits acaronada per aquest soroll tan estimat i tan etern. El mar continua aquí, algunes de les persones estimades, no.

Magda Ábalos

                                                               EN COCO I EN DIC: RECORDS DE LA MASIA

Quins bells records em porta aquesta vella fotografia… Eraep els anys seixanta, ells tenien uns vuit anys i jo algun més. Vivien a una masia prop de la nostra, ara ja deuen ser avis, no sé què se’n deu haver fet, d’ells.

Eren dos bessons molt diferents: mentre el Coco era grassonet, amb els ulls blaus i cabell rissat, tal com pinten els angelets a les postals, el Dic era prim, cabell bru i ulls foscos, podria representar ben bé el dimoniet.

Sempre anaven junts i es dedicaven, ja en els seus pocs anys, a fer de pastors. Pasturaven un ramat d’ovelles i també alguna cabra, i les coneixien totes pel seu nom, i cada animal era com de la família per a ells.

Vestien atrotinats, esquinçats, i caminaven descalços. Mai he pogut saber com podien caminar i córrer per terrossos, rocs i rostolls sense sabates, encara que tenien, ja a la seva tendra edat, unes plantes dels peus dures com soles de cuir.

Eren com cabretes salvatges tot i que vivien a pocs quilòmetres de la capital. Els dos eren eixerits i simpàtics i tenien unes sortides molt bones, per la seva feina podíem passar poques estones junts però quan podien escapolir-se venien a jugar amb nosaltres.

Alguna vegada venien amb una llebre que havien caçat amb l’ajut de la fura, Un altre dia apareixien amb bolets, la major part amb cucs, però ells deien que si els deixàvem al sol els cucs marxaven i els bolets eren bons i es podien menjar. 

Nosaltres anàvem a fer berenades prop del torrent o del bosc, i ells quan podien deixar el ramat una estona venien on érem i junts anàvem a l’hort a collir tomàquets, magranes o caquis, o a agafar síndries del camp del veí.

Imma Cauhé