DIFÍCIL D’OBLIDAR
Com que porto molts anys sobre les espatlles també tinc molts records de la meva infantesa, no precisament perquè tingui una excel.lent memòria (això, com moltes altres coses, ja comença a fallar), sinó perquè vaig viure situacions força penoses, tràgiques, difícils d´oblidar.
Recordo un dia que la mare volia anar a Mataró per veure si podia aconseguir algun quilo de patates, jo l’acompanyava. Fins a Badalona, vam anar-hi amb tramvia.
Ja érem a l’estació, jo davant de la taquilla fent cua per treure els bitllets. Em sembla que les sirenes i les bombes van arribar alhora. La mare em va posar un llapis a la boca i em va estirar a terra. L’estació tremolava. Els crits, els xiscles i el fum ho envaïren tot. Al cap d’un moment, unes altres sirenes, les de les ambulàncies, et posaren la pell de gallina. En vam veure passar dues; veloces, plenes, les portes del darrera obertes i amb una pila de cossos ensangonats com carn d’escorxador.
Vam oblidar les patates i amb aquella escena ben clavada a la retina tornàrem a casa; l’estómac ja es calmaria, estàvem avesats a tenir un budell buit.
Emília Brias
Quan jo tenia dotze anys, la meva germana anava a la universitat. La meva afició, en sortir de l’escola, era treure, amb un ganivet que thavia amagat en un calaix, els estalvis de la seva guardiola, un porquet que tenia damunt la prestatgeria de l’habitació que compartíem. No era gens fàcil. Jo el tornava a deixar tal com estava perquè ella és molt endreçada i no fos cas que m’enxampés.
Amb el que treia dels meus robatoris em comprava xiclets i altres llaminadures, que m’agradaven molt. Tenia una mica de remordiment, però em passava de seguida que tenia una “piruleta” a la boca. No ho feia gaire sovint, només quan se m’acabaven els diners que em donaven els pares cada setmana.
Un dia, ella va dir a la mare: “No paro de posar monedes al porquet i trobo que no pesa gaire”. La mare el va sospesar i va dir: “És estrany, no pesa gaire, no”. Així va quedar la cosa.
Aquell dia jo necessitava tornar a fer d’atracadora. Vaig fer una petó a la mare, que era a la cuina, dient: “Me’n vaig a l’habitació a estudiar, que a la tarda tinc un examen”.
Quan estava traient el meu botí, de sobte va entrar la mare amb la sabatilla a la mà i em va clavar una bona patacada al cul: “Ara li demanaràs perdó a la teva germana i no et donarem ni un cèntim fins que et portis bé, i els teus diners els hi donarem a ella”.
Rosa Orenga
LLIBERTAT
Sempre dubtava en aquell punt. No sabia quin camí agafar. Tots dos m’agradaven. El de l’estació em portava al descampat on podia contemplar com s’amagaven les sargantanes, cuetejant per la paret. L’altre sortia a la Rambla dels Plataners, on hi havia el terra ple de fulles seques i podia enfonsar-me en aquelles piles, que m’arribaven quasi bé al genoll. L’únic inconvenient era que s’embrutaven els mitjons blancs que les monges volien que portéssim amb l’uniforme, i llavors la mare em renyava perquè quedaven marrons.
Quan em decidia per les sargantanes, creuava la via del tren amb molta precaució. Sabia que allò era perillós, encara que vigilés aquell home de la gorra. M’agradava l’estació amb la tanca verda de fusta i el til·ler gran amb flors blanques a peu de camí, i començava la recerca i observació dels petits saures per la paret.
Em treia de l’encantament el xiulet del tren que arribava, i llavors m’adonava que s’havia fet tard. Sempre em passava, quan sortia de l´escola, i a casa em renyaven cada dia. No sabia com fer-ho per aconseguir aquell comportament tan perfecte que em demanaven, perquè a mi m’agradava molt aquell espai de llibertat on m’endinsava cada dia fent volar la imaginació.
Era un problema no entendre encara les agulles del rellotge per saber controlar el temps. El mateix problema que tenen ara els meus fills, encara que ells sí que les entenen...
Dolors Álvarez
DESPRÉS DE L’ESCOLA
Jo visc als afores de sant Joan Despí, en una barriada que antigament havia sigut una vaqueria. La casa on jo visc era la casa dels masovers i és al costat d’una altra, la casa gran, on vivien els amos de la vaqueria i ara hi viu una família amb els seus fills petits.
Cada dia, al sortir de l’escola, ens mengem el berenar tots junts, els meus germans i jo i els nens de la casa gran, que som tots gairebé de la mateixa edat. Després fem els deures i, un cop acabats, sortim a jugar en un pati molt gran que tenim per a nosaltres sols.
Juguem amb la fireta: cassoletes, paelles, culleres, plats, tassetes... Tenim un fogonet que omplim de carbó i fem veure que hi coem el menjar. també juguem a les botigues i venem coses que portem de casa, com ara pa o formatge, i coses que agafem dels horts que hi ha a la vora, com alguna poma, mongetes o fulles de col. Fem uns gelats molt “bons” amb una capsa de llumins, un tros de paper i fang.
També ens agrada saltar a corda, a cuit i amagar o corre cuita.
Ens ho passem molt bé i estic desitjant sortir de l’escola per anar-hi.
Carme Vallverdú
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió