EL DIARI
Diumenge, dinar familiar a casa dels pares. Després d’una llarga sobretaula, m’apropo a la meva habitació. Segueix tal i com la vaig deixar, fa cinc anys, per anar a viure amb la meva parella. Buscant un CD de música trobo, en un calaix, el diari. L’obro:
Dijous, 25 de maig
Avui, en Dani ens ha proposat jugar, a classe de Llengua Catalana, a “la paella”. La Marta, professora substituta, sempre arriba tard. És molt enrotllada, però les seves classes són un caos. Hem repartit els ingredients de la paella i recordat les normes del joc: Posar-te dret quan es digui el teu ingredient i tots alhora quan se senti la paraula “paella”.
Estava explicant-li a l’Albert que ja havia passat la sisena pantalla del Sonyc, quan la professora diu que llegirem i comentarem un fragment d’”Arròs i Tartana” de Vicent Blasco Ibáñez. M’aixeco de la cadira, distret, i la Marta em pregunta:
- Què hi fas, dret, Pau?
- No veig bé la pissarra.
M’ha col·locat a la primera fila i m’ha aconsellat que els pares em portin a l’oculista. Quant he vist la mirada burleta de l’Anna, m’he posat vermell com un tomàquet. M’agrada l’Anna, però no crec que ella ho sàpiga.
El càstig ha arribat quan la Mireia ha preguntat per la “paella valenciana” i tots alhora ens hem posat drets. La professora s’ha enfadat moltíssim.
Al sortir de l‘nstitut he decidit apropar-me a l’Anna i proposar-li anar al cinema el dissabte. Havia quedat amb el Marc, un tio repetidor que es fa el “xulo” perquè és més alt i està obsessionat pel sexe, com la majoria de la classe.
Em considero un fracassat amb les noies perquè sóc baixet, però el pare em diu que qualsevol dia donaré una estirada. Tinc la cara plena de grans. La mare m’explica que és l’acne, que no em preocupi, apareix en els adolescents, ja passarà. Fa dies que m’ha promès comprar una crema a la farmàcia, però mai no se’n recorda.
Crec que no m’estima ningú!
He llegit eaquest diari en veu alta a l’Anna, la meva companya, i hem rigut de debò.
Maria Teresa Naval
LA PROCESSÓ
Mira que n’estava de ridícula amb aquell vestit blau cel amb floretes blanques. No sé com no em va caure la cara de vergonya!
El que no vull, de cap manera, és que els meus amics vegin aquesta foto que no sé per quina raó el meu germà la va trobar i se la va guardar a la cartera. Jo crec que ho va fer per fer-me la rabieta, perquè, el molt “pollós” d’això en sap un bon “ratet” i és capaç d’ensenyar-la als seus amics. Si això passés em moriria, ja que entre ells hi ha aquell noi d’ulls blaus que em té el cor robat i si ara no em fa cas imagineu-vos si veiés aquella foto!.
Si l’hi puc agafar li estriparé aquella imatge de la rossa descolorida que té tan ben guardada i cremaré la meva perquè ningú la pugui veure mai de mai!
Quan la miro em fa recordar aquell dia de la processó del Corpus. La veritat és que jo anava tan cofoia amb el nou modelet que no m’adonava que ximple que semblava, o més aviat estúpida: mantellina blanca, sabatetes i mitjonets també blancs, medalla de la primera comunió i arracades petites, però, no us penseu, eren d’or. I per acabar-ho d’arreglar, portava guants, no cal dir el color, de malla i en una mà el llibret de... “La Primera Comunió”! I en l’altra un ciri encès. Si em veiés el dels ulls de cel la cara em cauria de vergonya.
També recordo una imatge i una pregunta que no em sé contestar. Quan passàvem per davant del bar del Modest uns quants homes ens van mirar i van riure en to mofeta. Potser es reien de mi... perquè la processó de Corpus, ¿no és una de les coses més sublims i meravelloses de la nostra tradició? O és que ens veien amb els ulls que jo ara em veig?
Crec que no ho sabré mai.
Maria Àngels Colom
TARDA DE ROSARI
Des del balcó de casa, estic veient com passen els nens camí de l’escola. Em vénen molts records de quan jo tenia uns deu anys. La meva escola era de monges i recordo un dia que estàvem resant el rosari a la capella. Jo estava asseguda entre l’Àngels i la Maria, les meves millors amigues, i el que menys fèiem era resar. Xerra que xerra en lloc d’estar per l’oració. Aprofitàvem qualsevol moment per explicar-nos les nostres coses, tant si érem al patí com a les classes o, com en aquell moment, a la capella, cosa que enfurismava les monges, que ens castigaven tot sovint.
Aquella tarda, enmig del rosari, de sobte, se’ns va interrompre la conversa amb un cop sec al cap. La Madre Ángeles, sigil·losament, va venir pel darrera amb un missal a la mà i ens va clavar un cop de llibre al cap de cadascuna tot dient: " A callar! " Després va venir el càstig, però el que mes recordo és l´ensurt i el mal que em va fer aquell cop de missal al cap.
Roser Casaramona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió