NI GAT NI GOS
Vivíem en una masia solitària a dalt de la muntanya on només se sentia el soroll del vent. Jo em trobava molt sola, tot i que vivia amb els meus pares. Necessitava companyia i m’hauria agradat tenir amb mi alguns animalets perquè m’agradaven molt. Però el meu pare no en volia veure cap ni en pintura, perquè una vegada un gos li va saltar al damunt i el va deixar malferit. Un temps després, els gats que teníem li esgarrapaven els vidres del tot terreny, l’únic mitjà de transport que teníem per baixar al poble. Així que m’havia de conformar.
La masia més propera era una mica més avall de la muntanya, i hi vivia una àvia d’uns vuitanta anys, sola, perquè no tenia família ni amics. Només jo anava a veure-la, perquè em feia pena i perquè tenia molts animals: vaques, ovelles, cabres, porcs, un cavall i un ase, gallines, conills, coloms, ànecs i fins i tot dues oques. Sempre que podia m’escapava a la masia de l’àvia, perquè allà era molt feliç: agafava les cabres per les potes i les feia ballar, entrava al colomar i els coloms se m’enfilaven per les espatlles i em feien pessigolles al coll. Tot això, per a mi, era una festa.
Van passar dos anys i l’àvia va morir i em va deixar hereva de tot el que tenia. Jo ja tenia divuit anys i me’n vaig anar a viure a la masia i la vaig omplir amb més animalons. Això sí, no hi vaig afegir ni gats ni gossos, per solidaritat amb el meu pare i perquè no fessin mal als altes animals. En vaig tenir tants que al poble em deien La Boja de la Masia. De boja no en tinc res, sóc la noia més feliç del món. Per això, en comptes de “Casa sense gat ni gos, per a vós”, jo diria “Casa sense gat ni gos, per a mi”.
Rosa Orenga
DONA JOVE I HOME VELL
Quan ens veuen junts la gent pensa: “Aquest home vell ha de ser molt ric, perquè la joveneta que porta al costat és un “pivón”.
Jo sé que ho pensen, però a mi m’importa molt poc ,perquè no saben res de nosaltres, ni de la nostra història.
Jo vaig conèixer l’Artur a la Politècnica. Era el professor de Càlcul d’Estructures. És arquitecte i s’acabava de quedar vidu. Sí, era gran, però era el professor més interessant de la universitat. Totes les alumnes n’estaven enamorades. Totes es quedaven al final de la classe per preguntar-li els seus dubtes. Jo vaig decidir seguir un altra tàctica i cridar-li l’atenció per les meves notes.
Quan deia les notes, els seus ulls blaus es quedaven unes dècimes de segon més, fixes en la joveneta que sempre s’asseia a primera fila. Segurament si jo no hagués estat una morenassa de metre vuitanta, amb un cabell llarg i ple de rínxols que m’arriba fins als malucs i amb unes mides de 90-60-90, no s’haurien detingut una mica més del normal. Després de treure tot el curs les millors notes, a final de curs em va cridar al seu despatx:
—Senyoreta Clapés, necessito una estudiant per treballar al meu despatx. Vostè és la millor del curs. L’interessa?
La resta us ho podeu imaginar. Vaig utilitzar totes les meves arts de seducció per conquerir-lo. Al final del curs següent ens cassàvem. Sóc la dona més feliç del món perquè, a més de interessant, culte, educat i ric, és un amant experimentat i incansable que no es cansa mai de fer-me feliç.
Nosaltres contradiem el refrany: “Dona jove i home vell, hi ha gat amb cascavell”.
Magda Ábalos
ELS GATS I LA NIT
La culpa la tenien els gats, cada nit passaven sigil·losament pel forat que quedava entre el mur de la casa i uns arbres del jardí. Disposats a prendre el menjar dels pacífics gossos amb tota mena de baralles, sorprenien els seus rivals emparats en la dita que diu: “De nit, tots els gats són negres”. Es camuflaven pel jardí i feien tantes desgràcies com podien.
La situació era insostenible i la mestresa del jardí, que era una velleta molt múrria, va decidir posar-hi fi de l’única manera que es podia solucionar.
Va anar a cal adroguer a comprar una galleda plena de pintura blanca fluorescent. Com va poder es va enfilar, amb la galleda a coll, per sobre del forat per on passaven els gats.
La lluna sortia sense presses i, quan lluïa plena, anaven desfilant pel forat tots els malèfics gats.
La velleta, molt atenta amb aquesta feina, abocava la galleda de pintura blanca fluorescent per sobre dels animals, que sense remei quedaven ven empastifats.
Els gossos, al veure aquells gats tant estrafolaris, en lloc de posar-se en guàrdia, van patir un atac de riure que va durar una bona estona. Els orgullosos gats, avergonyits, van fugir per on van poder.
El resultat va ser excel·lent i l’eixerida velleta va poder comprovar que no es complia aquell conegut refrany, perquè, de nit, no va veure mai més gats negres passejant pel seu jardí.
Montserrat Ballester Carnicé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió