LA RATA
El senyor Jaume i la senyora Pepeta havien arribat a la casa rural que tenien llogada per les vacances per descansar de l’ambient estressant de la ciutat.
Després de deixar les maletes, van seure al menjador amb vistes al paisatge i van començar a endormiscar-se. Però de cop es va sentir un crit esgarrifós que va trencar la quietud.
—¡Ahhhhhhhhhh... Una rata!
Era la dona, que, enfilada a la butaqueta, cridava com una boja: “L’he vista!, l’he vista!
La rata, que es deia Ramona, s’havia espantat tant que d’un salt havia pujat cinc esglaons de cop. Havia arribat també aquell dia i estava inspeccionant l’entorn. Era una rata de ciutat que havia fet un intercanvi de vivenda amb la seva cosina del camp per descansar uns dies i l’ensurt la va fer amagar darrera d’un armari. No s’ho pensava pas que al camp la gent cridés tan bojament com els de ciutat.
El matrimoni va començar una recerca per la casa per trobar l’animalot i regirant tots els mobles no deixaven tranquil·la la Ramona, que no sabia on amagar-se. Finalment van decidir comprar cansalada i posar-la a la ratera esperant que caigués a la trampa. La rata al veure-la li fa fer fàstics. “Que ordinaris!, cansalada!”, va pensar.Ella era vegetariana i a ciutat la gent, que era més fina, li posaven formatge, que sempre aconseguia menjar sense que saltés la trampa.
Passats dos dies, tipa de sentir-se perseguida i estressada, va agafar l’autobús amb seient al maleter en direcció a la ciutat i, casualment, també hi viatjava el matrimoni, que tornava a casa seva per descansar de l’estrès.
En aquesta història no es compleix allò de “Per mor de la cansalada, la rata és atrapada”.
Dolors Álvarez
COM L’AIGUA DEL CARME
Jo estava bevent a la taverna, però ara on sóc?
Què em passa? On ha marxat la casa? No la veig per enlloc i en Pepet em diu que és aquí. A on? Aquí sols s’hi sent una campana que repica massa fort i em fa malt de cap.
No me’n puc refiar, d’aquest pallasso! Ja em deia la mare que n’hi faltava un bull, però jo no me la creia, ja que el coneixia bé, era el meu amic.
El cap em volta... És el batall que va d’un lloc a l’altre dins del meu cervell. En tinc, de cervell? Encara bo que em refio d’aquest boig que m’orientarà... Perquè va ser ell qui em va fer entrar a dins del bar i qui em deia que “l’orujo” era com l’Aigua del Carme.
Si hagués fet cas d’aquell savi babau de la blanca barba que em deia que el que bevia no era Aigua del Carme ara segur que estaria dormint tranquil·lament a casa. Però, és clar, com que no sabia qui era, no me’l volia escoltar.
Tot volta. Ai que caic! No puc pensar i quasi no camino...
Hauria d’haver fet cas del savi que no coneixia i no del boig de l’“orujo”, tot el contrari de la dita: “Més val boig conegut que savi per conèixer”.
Maria Àngels Colom
Els gats aparenten sempre que estan dormint, però no dormen, estan alerta a qualsevol moviment o soroll, i el meu gat estava cansat de sentir el pare i la mare que, quan ens ficàvem en converses de gent gran, ens repetien: “Què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?”
Va fixar-se molt bé com era la cullera, i va decidir que ell, amb les seves urpes, era capaç de rascar la fusta fins a fer una cavitat semblant a la de les culleres.
Pel jardí, s’anava fixant en totes les branques que el jardiner podava i quan en veia una de la mida idònia l’agafava i se l’enduia al seu amagatall.
Un dia rere l’altre s’afilava les urpes, però no com abans sense fixar-se on ho feia; sols rascava el centre d’una banda del branquilló escollit, tot fent-hi una cavitat fins a fer una cullera, i després una altra...
Un dia, la mare diu: “Au, pareu taula i poseu-hi culleres, que hi ha sopa!”
El meu gat va anar deixant al costat de cada plat una cullera de fusta. I tots ens vàrem quedar amb la boca oberta.
El gat no estava d’acord amb el refrany i ens ho demostrava.
Imma Cauhé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió