QUI MENJA SOPES SE LES PENSA TOTES
L’Andreu tenia prop de setze anys quan va començar a preocupar-se per les seves notes a l’Institut. Ja no podia presumir de ser el més llest de la classe però sí que era el primer a arribar-hi. Ahir es va menjar el plat de sopa i va deixar les costelletes arrebossades per no entretenir-se.
Ja no era el primer a donar les respostes adequades. Quan havia de fer un càlcul mental les xifres ballaven en el seu magí i no se’n sortia. ¿Com podria anar al concurs “Saber i ganar” i passar la mà per la cara al famós Víctor de la cabellera llarga?
On continuava traient bones notes era a la classe de gimnàstica. Saltava el poltre amb una agilitat sorprenent i a les barres paral.leles feia malabarismes.
Els dijous, la seva mare tenia el costum de fer sopa de peix: quatre musclos, mitja dotzena de gambes, caps i ganyes de lluç. La veritat és que se la menjava molt a gust, però…. Encara recordava aquell dijous, quin fatídic dijous! Es va fer un embolic entre el clor i el clorur i el professor de química, amb el seu habitual tarannà bromista li va dir:
—Segur que s’ha escapat una mica de cloroform, a casa teva.
Avui, tenia el plat a taula, la sopa fumejant i ha preguntat:
—Mare, de què és, la sopa?
—De carbassa, molt bona —ha respost la mare amb to convincent.
Esverat per l’evident premonició, l´Andreu s’ha alçat d´una revolada, ha agafat un parell de pomes quan passava per la cuina i mentre feia un petó a la mare li ha dit:
—Me la menjaré per sopar, mare —mentre pensava “Déu meu! Avui que tinc matemàtiques!”.
Emília Brias
EL NADÓ
Ja fa més de cent anys s va establir a Reus un home molt ric vingut d´America, on la seva família havia fet fortuna amb el café. Volia tornar a la terra dels avantpassats i formar una família pròpia. Es va casar amb una noia molt maca de cabells rossos i pell molt blanca. Van passar els anys i els fills no arribaven fins que, al cap de molt temps, per fí va quedar embarassada. Però quina va ser la sorpresa, que quan va ser l´hora del part, va parir un nen negre com el carbó.
El color de la pell del nadó anava en boca de tothom i la gent es preguntava amb qui havia enganyat el marit la jove senyora. El marit, davant d´aquesta situació, la va fer fora de casa amb el nen.
Al cap dels anys es va penedir d´aquella decisió al saber que el seu avi era fill d’un esclau negre i que els trets no varen sortir fins al cap de dues generacions i que aquell nen era ben seu.
Aquest fet confirma que no sempre “els plats s'assemblen a les olles”.
Roser Casaramona
HOSTES
La Maria és una noia que viu en un poble arran de mar. Un estiu el metge li digué que havia d’anar una temporada a la muntanya per a la seva salut. La Maria no s’ho va pensar gaire i, com que tenia uns amics que vivien en una casa a dalt d’una muntanya, s’hi va presentar. Els amics no sabien què dir quan la van veure arribar amb una maleta per passar una temporada a casa seva.
Al principi, la Maria s’avorria i s’enyorava; només parlava del mar. Però com que tot era per a la seva salut, va buscar coses que la distraguessin. Molt a prop de la casa, hi passava un riu, i ella s’hi va endur la mainada de la família i els va ensenyar a nedar. Ella els tallava els cabells, els ajudava a fer els deures i els tenia tot el dia distrets.
Van anar passant els dies de l’estiu, i allò que al principi va ser un disgust, tant per a ella com per als amics, va acabar sent una ajuda per a tots.
No sempre és veritat que “El peix i els hostes, al tercer dia puden”.
Carme Vallverdú
EL REI, EL TEMPS I EL MAR
EL REI
El rei s’ha tornat boig: riu, salta i brinca; vola lliure i divertit.
Ha obert de bat a bat les portes del seu castell.
L’or i la plata vol repartir entre tots els que s’apropin allí.
EL TEMPS
Els núvols estaven farts de volar com ocells pel cel.
Han decidit tocar terra, escampar-se entre els conreus
i tenir els camperols contents.
Sona al migdia el rellotge del campanar,
el sol lluent com l’or s’escampa sobre la vall.
Canten i ballen joiosos els tarongers,
festegen la collita els masovers.
EL MAR
Els estels brillaven al fons del mar.
El vent amansia les ones enfurismades.
Un mariner, amb rems de corall, solcava les aigües.
Jo em gronxava als braços d’una mar tranquil·la.
CONCLUSIÓ
No sempre es compleix el que diu el refrany:
“De tres coses no et pots fiar: del rei, del temps i del mar.”
Maria Teresa Naval
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió