Proposta de treball de febrer:
Escriure un relat que es pugui il·lustrar amb un acudit de Perich, com a homenatge en el vintè aniversari de la seva mort.
EL COS
Feia fred. Ella, sota la “nòrdica”, s’apropava al cos que dormia el seu costat, Volia algun petó o alguna carícia per començar el dia amb una mica d’escalf.
Però, com molts altres dies, l’únic que va sentir va ser la fredor d’un cos musculat que així que es despertava ja era dempeus amb una sola idea: “Faig tard per anar al gimnàs”.
Sí, el seu marit era l’admiració de totes les dones. Estava tipa de sentir que estava molt de sort. Això era sort? Què en feia d’un home perfecte d’espatlles i d’una musculatura sense greix si tenia una ànima freda com el marbre?
Conservar aquesta figura representava molt esforç, no sols físic sinó també mental. El seu pensament estava sempre pendent de la mirada dels altres. Mai no mirava cap endins, és clar, no hi hauria trobat res!
Ella es va llevar amb calma i amb la mirada trista. Es va dutxar, es va mirar al mirall i va fer una ganyota de desaprovació: Aquells cabells tenyits havien perdut la brillantor, les línies del costat dels ulls començaven a marcar ratlles gruixudes, els pits s’afluixaven i el pensament mirava cap avall. No s’agradava. No s’estimava. Volia veure una altra imatge. Però no veia que el que més la desafavoria eren aquells ulls que expressaven buidor.
Mentre prenia el cafè amb llet unes llàgrimes li lliscaven cara avall i el cos se li encongia tant com la seva ànima.
De cop, una onada de fúria rabiosa va sotragar tot el seu ser. Volia trencar amb aquesta vida però no sabia massa com fer-ho. No l’hi havien ensenyat i es trobava perduda.
Va decidir anar a comprar roba més escaient, a fer-se un pentinat d’última moda; va buscar les cremes més recomanades per les botigues d’estètica: Ara seria una dona guapa com el seu marit i, si convenia, també aniria al gimnàs.
L’endemà al matí ja no es va apropar al seu company sinó que es va llevar d’una revolada, com ell, per anar a fer esport. El seu propòsit era que cada dia faria un esmorzar lleuger, s’aprimaria i tothom quedaria fascinat amb la seva imatge. Aleshores, com ell, no necessitaria el caliu de l’amor. Seria feliç.
El seu marit va notar el canvi i li va agradar ser la parella d’una dona tan maca. Però ell continuava sense donar gens d’amor a ningú i ella continuava plorant al matí i no sabia pas el perquè.
La fredor va destruir la parella. Tots dos estaven perduts i no van saber, ningú els va ajudar, entendre que els valors que la societat els havia donat eren valors falsos: mataven l’amor a poc a poc. Tot era aparença. Res era SER.
No van saber trobar-se.
Maria Àngels Colom
EL FUTUR
La vida era monòtona, res no canviava, sempre el mateix seguit repetitiu: Et despertaves, treballaves, menjaves, dormies,... coses que es succeïen igual dia rere dia.
De sobte tot va esdevenir diferent.
No et despertaves, perquè havies passat tota la nit en blanc, no treballaves perquè ja no tenies on, no menjaves perquè no tenies què, no dormies perquè, amb aquest present, el futur tan negre et treia la son.
Va ser en aquestes circumstàncies quan sols sabia cridar: “Compte, que ve el futur!”
Imma Cauhé
ESCRIURE
Era un bon escriptor, però per culpa d’un amor fracassat li fallava la inspiració. Va llogar una caseta a la vora del riu, petita però acollidora, a veure si amb la remor dels arbres i del riu li tornava la inspiració.
Estava desesperat: les hores i els dies anaven passant i a ell li semblava que seia sobre una bomba, perquè si no publicava no menjava. El temps anava contra seu.
Carme Vallverdú
SOL
Primer va ser el mur, una divisió entre un món utòpic i un de massa realista. Després l’URSS va deixar d’existir. El somni comunista se’n va anar en orris. Les noves tecnologies. La Xina es capitalitza. Els xinesos , que són molts i molts volen tenir de tot: neveres, rentadores, televisions, mòbils, ordinadors, cotxes... ja,ja,ja, Als EEUU esclata la bombolla immobiliària, Home Bank i altres han donat hipoteques fins i tot als captaires, les subprime. L’ona s’estén i arriba a Europa. Els bancs, els mercats, l’Europa del nord i la del sud, tots hi estan embolicats, uns han deixat diners als altres. Cuba es fa amiga dels Estats Units. Els jueus i els àrabs s’acabaran matant entre ells. L’Àfrica es convertirà en una extensió de la Xina. La Borsa puja, la Borsa baixa! Acabem amb la societat del benestar, jo sóc l’únic que puc viure bé!
Fem retallades, fora treballadors, fora ensenyament, fora seguretat social... I ara! Jo he de fer-me cada dia més ric, inverteixo en borsa, en deute, en les grans multinacionals. Per què he de tenir obrers si tinc un ordinador? Prement un botó, es dobla, es triplica, es quadruplica... arriba fins a l’infinit el meu capital. Ja no queden persones per consumir, no tenen diners, jo els tinc tots, sóc un monstre... M’he quedat sol al món!
Magda Ábalos
DEPRESSIÓ
Vols saber-los, els motius? Vols saber-ne la causa? No et pensis que per una bajanada sense importància. Jutja tu mateix. El cap de personal de l´Empresa m’ha citat al seu despatx per dir-me –amb molt bones paraules, això sí, amable com sempre–, que demà no cal que m’incorpori a la feina.
Fa dos dies que tinc el cotxe amb una avaria de les grosses. La meva dona volia anar a les Franqueses a veure la seva mare. No ha pogut esperar, havia de ser ara i… s’ha ofert a portar-la aquell amic de la seva joventut més pesat que el plom i més llefiscós que un cargol bover!
Emília Brias
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió