Proposta de treball de febrer:
Escriure un relat que es pugui il·lustrar amb un acudit de Perich, com a homenatge en el vintè aniversari de la seva mort.
POBRES I RICS
L´Albert té 45 anys. La crisi, com a moltes persones, li ha fet perdre la feina. No té casa, el banc la hi ha embargat. La promesa que tenia des de feia molt de temps, se n’ha desdit. No té pares, li falten des de fa molts anys; tampoc té germans. Tot això l´ha dut a la màxima pobresa i l’ha obligat a viure al carrer, a dormir en un caixer automàtic sota els cartons i a menjar de la beneficència. Els esforços per trobar feina han sigut inútils.
Les nits d´estiu dorm sota les estrelles. De sobte sommia que és ric, els seus vestits es converteixen en roba luxosa, té grans cotxes d´alta gama. El pont es converteix en una gran mansió amb una gran il-luminació, espaiosos jardins i una fabulosa piscina. Dins la casa, una dona bellíssima l´espera amb la taula parada amb bons menjars i begudes.
I de sobtet, oh quina pena!, es desperta d´un sobresalt. Tot ha sigut un somni i torna a la crua realitat. Aleshores, voldria ser ric, però és pobre. Es voldria conformar, però li costa molt aceptar-ho. Per això, a ell li bufa que li diguin que els pobres són millors que els rics. Quina bajanada!
Roser Casaramona
L’HOME ÉS UN HOME PER AL LLOP
Tenia tot el que necessitava i no més. Vivia al bosc on respirava silenci. Gaudia del pas de les estacions i dels canvis de colors: verds, grocs, malves, blancs silvestres... Li agradava contemplar, al caient de la tarda, les postes de sol des de dalt de tot d’un turó amb les potes fermes i altes i les orelles dretes.
Un càlid matí un mal pressentiment li va creuar pel cap. Unes pesades màquines van trencar el silenci i van destruir tot el que se’ls posava al davant.
Va ser desnonat de la seva vivenda juntament amb altres famílies i obligat a abandonar el bosc. Es van manifestar per dir-los que aquella terra els pertanyia. La que es va muntar! “Possiblement no és el moment oportú per reclamar”, va pensar. Les seves vides perillaven al ser tirotejats i ell i els seus congèners van córrer el risc de ser capturats.
Durant la lluita va comprendre que allò no era un joc i que tenia totes les de perdre. Hi havia homes més bèsties que les bèsties, i bèsties més humanes que els humans.
Avui encara segueix deambulant d’un lloc cap a un altre buscant unes terres on viure, sense l’amenaça de l’home, i on es respiri silenci.
Maria Teresa Naval
COLLITA
La seva dona li havia tret la cadira a la porta per prendre la fresca. Ara, amb el braç i la cama trencats, no servia per a res. Depenia dels altres, i tot per culpa d’aquell estúpid accident que encara no entén com havia estat.
Recordava la satisfacció de dies enrere quan venia de l’hort amb les cistelles plenes. Era l’enveja de tothom. En una hi posava fruita i a l’altra les verdures, ben atapeïdes, per poder lluir-les. I quin gust que tenien quan les menjaven! La boca se li feia aigua recordant.
Sempre li havia agradat anar molt d’hora a l’hort. Quasi bé de nit. Perquè amb la fresqueta es treballa millor i ningú destorba. Però ves... no hi ha res perfecte. Aquell dia fatídic hi havia anat més d’hora que mai, perquè el presseguer estava massa carregat i no volia que es fes malbé la fruita. Estava molt fosc, i en plena feina li van començar a caure garrotades per tot arreu que no sabia d’on venien. Era l’Eusebi i el seu fill, que l’havien pres per un lladre que es veu que feia dies que els prenia part de la collita.
No s’explica encara com ell s’havia pogut desorientar tant com per equivocar-se i ficar-se dins de l’hort del veí.
Hi ha moments ben ximplets!
Dolors Álvarez
RETALLADES
No havia estat mai malalt ni coneixia cap metge. Després de treballar tota la vida, el govern no li podia dir que hi havia retallades i no tindria, quan calgués, tota l’atenció médica que se li devia.
La tele informava diàriament dels ajustaments sanitaris. Pensava que es trobaria vell, pobre, malalt i sense poder tenir accés a un llit d’hospital. Ho va decidir ben ràpid, havia de fer alguna cosa perquè això no li passés.
Va sortir a l’eixida per apilar els troncs de llenya mes grossos que va trobar i, sense pensar-s’ho, els va deixar anar per sobre de la seva cama dreta. El soroll d’ossos trencats va fer venir corrent els veïns, que amb urgència van avisar l’ambulància que el va portar a l’hospital.
Els metges comentaven entre ells que no havien vist mai una cama tan trinxada i de solució tan difícil.
Encara mig anestesiat va sentir, amb gran plaer, que els cirugians parlaven del seu cas: “Aquest home tan vell és impossible que se’n surti del tot. Això serà molt llarg, segur que es morirà en aquest llit”.
Feia cara de malalt enfonsat, però per dintre seu se’n reia de tot el que l’envoltava. Pel que li servia la cama dreta, ja ho tenia tot vist i corregut. Ell, que vivia tan sol, ara estava sempre voltat d’infermeres jovenetes i carinyoses que el cuidavan. El menjar era bo, la tele tenia més canals que la de casa seva i la castigada cama, com que li donaven unes pastilles vermelles que li feien marxar el dolor, no era cap problema.
Era feliç, vivia millor que mai i el llit que li pertocava no li prendria ni el govern.
Montserrat Ballester
P U B L I CI T A T
La Mercè pateix insomni i per això sempre es queda a veure la televisió fins tard tot i que l’endemà s’ha d’aixecar d’hora. El seu marit té el costum, desprès d’haver sopat, cap allà a les onze de la nit, d’anar-se’n al llit i sempre li diu : “Véns, dona? T’adormiràs al sofà!” I ella li respon: “Em quedaré una estona a veure si em ve la son.” Les seves filles, a tot això, són a la seva habitació estudiant.
Ella es posa el pijama i s’acomoda al sofà, tapada amb la manta tan suau que li han regalat el dia del seu aniversari. Està tan cansada!
A la televisió comença una pel.lícula del seu actor preferit, Richard Gere, i quan està més interessant posen la publicitat, que dura set minuts… És terrible! Els ulls se li comencen a tancar, s’adorm i comença a somniar: ”Que guapo, el protagonista! Ella tambè”. Estan a punt de fer-se el petó i tornen a posar publicitat! És terrible!
Es desperta. Són les tres de la matinada i se’n va al llit sense fer soroll. El marit ja l’havia avisat. L’endemà no es recorda de res… només que en el millor moment del somni van posar publicitat.
Rosa Orenga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió