SE’N VA ANAR, Josep Maria Andreu
No recordo si era un dia molt clar, però sí que recordo la seva mirada. Quantes coses em volia dir amb aquella mirada? Però res que signifiqués rebuig o malfiança, ben al contrari: era una mirada plena d’humilitat i tendresa. Em vaig asseure a terra, al seu costat. Va recolzar el cap sobre els meus genolls i jo, acariciant-la, li vaig dir: “Tranquil.la, Kira, no passa res”.
Però sabia que sí que passava: se n’anava... Em va deixar un gran buit i uns records plens de tendresa. Qui no hagi tingut mai gos difilciment m’entendrà.
Jo no sé si era un gos especial, més ben dit, una gossa. Feia les coses més inversemblants que li demanava el seu amo, el Xavier. No la portava mai lligada; no calia. Es comprenien i es respectaven. Es tenien una passió mútua.
Coneixia aquella bossa que jo agafava per anar a X. Quan la veia es posava molt alegre. Feia un salt per pujar al Panda, sabia quin era el seu lloc. La mare també estava contenta. Què em costava fer-les felices un diumenge assolellat? Les dues es feien companyia. La mare es quedava tranquil.la quan la tenia ajaguda als seus peus.
Ara trobo pel barri un senyor que porta una gossa, la Nina, que d’un bon tros lluny ja em coneix, i no puc evitar de fer-li carícies. En Xavier l’ha vista, sap de quina gossa li parlo, i em diu: “Mare, estic d’acord que et recordi la Kira, però … mira que comparar-les!
Emília Brias
CUANDO SALE LA LUNA, José Alfredo Jiménez
La veiem lluny, envoltada del seu seguici d´estrelles, enviant la seva llum platejada.
La seva curiositat no te fi, mai deixa de vigilar, apareix puntual, se’n va mandrosa.
És la gran senyora de la nit, la lluna, des del principi del món.
Testimoni de gran fets històrics, de la maldat i bondat dels homes i de tantes coses, però sobretot de llargues nits d’amor, des del més desgraciat, el furtiu, el feliç, l’inconfessable, fins al més pur i adolescent.
Totes les llengües se li han acostat cantant belles cançons com la que diu “Cuando sale la luna”, testimoni d’una dolça historia d´amor que canta l’enamorat a la seva estimada.
Montserrat Ballester
ALFONSINA Y EL MAR, Ariel Ramírez
El sol avança lentament cap a l’horitzó; ja ha arribat l’hora de l’adéu final. De bon matí he anat a Correus a deixar les dues cartes que he escrit aquesta nit. La del meu fill porta trossos de la meva vida que no li havia explicat abans, perquè em conegui millor i em perdoni el que no he fet bé. Li dic que, amb només deu anys, servia taules al Café Suizo de Rosario, al costat de l’estació de trens, per ajudar la família. Li dic com moltes nits havia d’ajudar la mare a portar al llit el pare alcohòlic. Li envio el primer poema que vaig escriure i que va merèixer una bufetada de la mare perquè no volia que als dotze anys perdés el temps en coses inútils. Li explico els meus desitjos d’escapar d’aquella vida, primer a través de les fantasies infantils i després, als quinze anys, marxant sola a buscar feina a Buenos Aires. Li dic que ha de saber que no sempre vaig ser una escriptora d’èxit, que vaig viure anys de pobresa fent d’actriu i cantant i escrivint com podia. Li dic que si quan era petit no vaig ser al seu costat sempre que em va necessitar, va ser per la meva joventut, per la passió que sentia per la poesia, per la meva rebel·lia... Li’n demano perdó. Li dic que, malgrat tot, sempre vetllaré per ell, em sentirà al seu costat. El que no li dic és el nom del seu pare, per qui sempre ha preguntat.
L’altra carta, la que li he escrit a ell, només conté dues paraules: “MASSA TARD”.
El sol ja s’endinsa al mar, i jo amb ell. Ho deixo tot en terra, només segueixo la veu antiga tantes vegades sentida. Ara els meus vells somnis es faran poemes i cançons dins del mar.
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió