Aquelles cançons (2)

Bona diada de Sant Jordi!

                                                MI BUENOS AIRES QUERIDO, Carlos Gardel

L’avió va aterrar a l’aeroport de Ministro Pistarini, a Buenos Aires. Després de recollir l’equipatge, l’home va agafar un taxi cap a la ciutat. Ara que s’havia jubilat, tornava amb il·lusió a l’”arrabal” de la seva joventut. Després d’instal·lar-se a l’hotel que havia reservat, va sortir cap al seu barri. Va buscar els carrers amb les finestres petites, pintades de verd, que tenia gravats al seu record. Els carrers hi eren, però les finestres eren ben diferents: la majoria eren d’alumni, blanques i marrons. Va anar fins al carrer on havia nascut buscant el fanal sota el qual, als quinze anys, va declarar el seu primer amor. ja no hi era: només hi havia un bloc de catorze pisos.

Mi Buenos Aires querido, cuando yo te vuelva a ver no habrá más penas ni olvido!

                                                                                                                        Roser Casaramona

                                                    SAPORE DI SALE,  Gino Paoli 

Havien estat tota la nit ballant. Carlo, el noi italià de Sorrento, i Helga, la noia alemanya de Munic. S’havien conegut feia uns dies, ella acabava d’arribar, estava estesa  a la platja i ell se li va apropar. Els estius eren l’època daurada per als “picadors” italians. Alt, moreno, amb el cabell negre arrissat i aquells ulls grans i profunds, ho tenia fàcil. Les nòrdiques se li rendien de seguida, però l’Helga li agradava de debò.  Rossa, de pell blanca i ulls blaus, molt semblant a les altres alemanyes que havia lligat, però des del primer moment va ser diferent. 

Van anar a la platja a veure sortir el sol, estaven molt cansats però encara no es volien separar. No hi havia ningú, es van despullar i van entrar al mar. L’aigua els va reanimar, van gaudir del silenci, del moment, dels primers raigs del sol. Després es van estirar a la sorra, Carlo va apropar els seus llavis a la pell salada de l’Helga. El sabor a mar el va fer oblidar-se de tot, semblaven els únics éssers del món.

Magda Ábalos

                                                     QUE TE VAYA BONITO, José Alfredo Jiménez

La mirava. No podia deixar de fer-ho. Li era un plaer contemplar aquella dona jove i sensual que el tenia encisat. Encara ara no podia creure’s que l’hagués triat a ell per compartir la seva vida i estimar-lo.  Ell no era jove, però des que estava amb ella sentia que li havia augmentat l’energia i, encara que a vegades se sentia cansat, cada dia es perdia en aquell cos exuberant que el portava al paradís.

Observant-la li va descobrir a la esquena un cabell desprès de la cabellera i, amb uns dits molt suaus, desitjosos de lliscar esquena avall, l’hi va treure. No era el lloc ni el moment oportú. La mirada de l’empleat bancari el va tornar a la realitat. Estava segur que era d’enveja. No tothom podia gaudir d’una dona com aquella.

L’havia conegut temps enrera, després d’enviudar. La Maria havia mort sobtadament i ell, per superar-ho, va començar a anar a les sales de festa on l’ambient l’animava molt. La Cyntia  se li va acostar un dia i ja no es van separar més.   

Ara ella havia acabat de firmar els papers que li donava l’empleat i, amb un gran somriure, el va mirar i li digué: “Mi amor, ahora sí que estamos más unidos que nunca. Lo mío es tuyo i lo tuyo es mío.” Era cert, l’havia fet propietària dels seus béns perquè ella li havia promès que el cuidaria tota la vida. I ell sabia que ho faria.

Estava segur que aquella nit li cantaria un bolero, com feia a vegades en la intimitat del llit, quan estava contenta. El que no sabia encara és que canviaria el repertori i aviat li cantaria una ranxera que diu:  “Ojalà que te vaya bonito!”

Dolors Álvarez

ANGELITOS NEGROS, Andrés Eloy Blanco

Era pintor, feia mes de trenta anys que es deficava a aquesta feina. Ell no pintava quadres, pintava pisos, i normalment els pisos nous es pinten de color blanc.

Sempre portava un petit aparell de radio i, mentre treballava, escoltava música. Li agradava molt aquella cançó una mica antiga d’Antonio Machín, Angelitos negros.

"Pintor que pintas con amor, por qué desprecias su color si sabes que en el cielo también los quiere Dios..."

Ell pensava :"És veritat, per què sempre tot blanc?"

Un dia estava pintant l’habitació més gran d’aquell pis mentre escoltava la melodia. De cop, va deixar la feina i va anar a la drogueria més propera. Va comprar un pot de pintura negra i va començar a pintar al mig de la paret una ratlla negra d’un pam d’amplada. I després el menjador, i la cuina, el bany i totes les altres habitacions.

Quan va acabar es va sentir molt satisfet: “Així estava millor!”

Quan l’amo va veure el que havia fet, el va acomiadar. Sort que tenia l,atur!

Mai més no va voler escoltar Angelitos negros.

Rosa Orenga