Al cap de... (1)

Havia aparcat al passeig i al cap d’un moment, com cada dia, em vaig asseure al xiringuito de la platja. El conjunt esplendorós del sol de primera hora del matí reflectit al mar em donava tal sensació que el cor se m’alentia amb una dolçor frisosa. Els meus ulls tan aviat miraven la platja, solitària a aquelles hores, com el passeig, ple d’arbres, on els corredors matiners feien les seves primeres curses. Després tornaven a posar-se sobre la lluentor del mar.

Pensava que no em mereixia aquesta vida tan agradable. Quan els altres estaven treballant, jo allà, gaudint del que més m’agradava; però, sí senyor,  havia treballat molts anys de la meva vida, gairebé cinquanta! Primer d’arxivera, després de mainadera, després de venedora d’enciclopèdies, de dependenta, d’admi-nistrativa, fent classes particulars i després i, per últim, quaranta anys, de professora, a la mateixa escola. Tot i fent la feina que m’agradava, hi havia dies que no tenia ganes d’anar-hi. No deixava de ser una feina. 

En tots aquells anys vaig perdre una gran part de la llibertat física que et permet fer allò que desitges però vaig conservar sempre dins meu la llibertat espiritual, la llibertat de la ment. Ara tinc les dues.

  

                Magda Ábalos

Al cap d’uns dies vaig arribar-me a aquell indret on havia estat tants cops amb la meva imaginació i el cor em va començar a batre desesperadament, mai havia estat tan emocionada, tan aviat vaig poder relaxar-me i tornar a tenir la respiració normal, vaig asseure’m i després vaig començar a assaborir aquella beguda tan deliciosa.

Quina bajanada, pensareu, però sí, senyor, sempre havia somniat amb restar tranquil·la en una platja del Carib sense cap preocupació. Primer va semblar-me una idea boja i descabellada, mai podria aconseguir fer un viatge així, però després de tants anys de tenir-ho a la ment, quan em vaig trobar amb els diners a la mà de la venda de la casa, no tenia ganes de fer res més que realitzar el meu somni. Així va ser com vaig decidir comprar el passatge.

Estant allí vaig perdre tot el món de vista, com si res més existís, era com havia imaginat, i dins meu per sempre ha quedat aquella vivència perdurable.

Imma Cauhé

Al cap de pocs dies la vaig veure acompanyada d’un home jove, atlètic i vestit elegantment.  El cor se’n va doldre; sabia que no tenia cap germà i per uns instants un sentiment que tan aviat  era de ràbia com de menyspreu em va envair.

Després vaig voler reaccionar i jo mateix em feia aquestes reflexions: “És que t´ho ha d’explicar tot?  Només som amics...” Però al mateix temps replicava:  “Sí, senyor!” Aquest va ser el nostre primer pacte. Després, cal reconèixer que jo ho he vingut fent així, fins ara. He estat un llibre obert.

No tenia ganes de fer més judicis; vaig perdre una magnífica tarda de dissabte; dins meu havia quedat un buit, una sensació de soledat.

Emília Brias





"Escriure un text utilitzant paraules i expressions determinades i amb el mateix ordre", proposta de treball d'octubre.