PERESA
Uf!, no en tinc gens de ganes, no sé per on començar; me’n vaig a fer un cafetó... Ja me l’he pres, no sé què posar. Bé, em queden uns dies; a veure què fan a la tele, l’Arucytis, m’estiro al sofà.
Han passat dos dies, no he fet res, encara em queda temps. Trucaré que em portin una pizza. Què bé s’està a casa! No tinc ganes de cuinar, s’embruta la cuina i després l’ he de netejar. Ja m’he acabat la pizza! Ara una bona migdiada! Quan arribi la meva filla, li diré si em pot anar a comprar.
Com passen els dies! M’aixeco una mica tard, arriba la dona de fer feines, xerro amb ella mentre em prepara l’esmorzar. Per no molestar quan neteja me’n vaig a la “pelu”. M’agrada molt que em rentin el cabell i em facin les ungles. Així jo me’n despreocupo. La Loli ve tres dies a la setmana i sempre em deixa preparat el dinar.
Aquesta tarda, sense falta, em poso a fer el conte. Quin rotllo! I demà és la reunió de treball i no em ve res al cap. El tema no m’agrada gens. Posaré una excusa, els diré que he tingut un mes molt mogut, que la meva filla ha estat malalta, que he tingut la grip o qualsevol altra cosa. He d’anar en compte que no sigui la mateixa que altres vegades. Ja m’ho rumiaré, ara em fa mandra.
Magda Ábalos
GOLA
L’alarma del despertador la va fer sortir de la profunditat dels somnis, però encara va trigar una estona a fer-se càrrec de la realitat del nou dia. Odiava aquell modern aparell que am el seu brogit trencava cada dia la quietud del descans i li recordava les obligacions. Però avui era diferent— va recordar de sobte—, era dissabte!, el dia que reservava només per a ella i les coses que li agradava fer. Aquell dia les tasques rutinàries no tenien protagonisme.
Es va aixecar del llit amb alegria i una cançoneta que sortia de la seva boca es va escampar per l’habitació alhora que s’encaminava a la dutxa. L’aigua freda l’havia reconfortada, i davant del mirall es va contemplar llargament el cos que començava a evidenciar uns signes de maduresa que la preocupaven. Ja havia perdut l’esveltesa d’altres temps i una mica de sobrepès s’havia acomodat a les seves carns. De sobte, un dubte la va angoixar per uns moments: “¿Ho tornaria a fer?” —es va preguntar alhora que es cobria el cos amb el barnús.
Es va encaminar a la cuina amb la preocupació reflectida al rostre i va obrir l’armari per preparar-se l’esmorzar. Un sospir relaxant li va alliberar la tensió del moment a l’observar els queviures que tenia al seu abast, i amb un somriure es va dir que sí, que ho tornaria a fer, avui i les vegades que calgués. Qui es podia resistir davant la visió d’aquella safata de pastissos?
Dolors Álvarez
GOLA
“No mengis tant, nena!” repetia incansablement la seva mare, però ella no li feia cas, el menjar, tot el que era comestible, era la seva afició, i menjava sense trobar-ne la fi.
Com és natural, el seu estómac i la seva figura es van anar engrandint, però no li importava. Era el millor plaer que sentia i no pensava pas deixar de gaudir-ne.
La família rere d’ella va haver d’agafar precaucions, la nevera i l’armari de queviures estava sempre tanc amb forrellat i cadenat. Però això no li era impediment suficient.
Va començar a veure els llocs on celebraven competicions de menjars, va mirar-se els rècords Guinness sobre menjades, i sols vivia per poder igualar-los o superar-los. Anar a veure La grande bouffe va acabar de ser la seva perdició. Amb alguns coneguts que tenia de les competicions golafres a les quals anava, van llogar una masia i allí es van tancar a engolir dia i nit. D’allí alguns van acabar a l’hospital i altres sota terra.
Imma Cauhé
SUPÈRBIA
El vaig veure palplantat i la seva mirada em va esgarrifar. La pissarra negra i un finestró mig tancat li enfosquien els ulls i el feien semblar encara més tenebrós.
La meva companya de pupitre, la Susanna, em va comentar rient: “Sembla que s’hagi empassat una escombra, ens vol fer creure que és un súper savi i nosaltres uns desgraciats, però a mi no m’enganya. Saps que et dic? A aquest tibat jo el faré caure de l’escambell”.
Jo li aconsellava que no es fiques en embolics perquè podria anar a buscar un insuficient que li podria amargar la carrera. Evidentment, no me’n va fer cas. La seva “tècnica” era anar, a l’acabar la classe, a preguntar-li amb cara compungida, si la volia ajudar, ja que a ella, pobreta, li costava molt aprendre. I que si vostè és molt savi, i que bé parla. I fent-li caigudes d’ull, el pobre ninot inflat se’n va enamorar.
L’últim dia de classe la Susanna em va comentar que tenia un pla per acabar amb el farsant, Es va aixecar del pupitre, jo la tibava de la màniga molt fort, però ella ni cas, i amb veu de gata maula li va engegar una sèrie de preguntes que no va saber contestar i que evidenciaven que tota la seva saviesa era una farsa. Ell va quedar mut i, vermell com un pebrot, va aixecar el cap i va continuar com si res no hagués passat.
Tota la classe va riure.
Maria Àngels Colom
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió