ENVEJA
Quan tothom lloava
la cua del paó,
els ocells van cridar:
"Mireu-li les potes
I escolteu-li la veu".
Aquesta història la vaig sentir explicar a la senyoreta Paula, mestra de primària, quan jo tenia vuit anys. Mai vaig ser una bona estudiant, ho reconec, ni tampoc m’importaven els consells que em donaven els pares per ser una alumna brillant com la meva cosina Mireia. Allà ella, si s'ho passava bé fent els deures i aprenent de memòria aquelles avorrides lliçons! A mi només m'agradava la Història Sagrada. M’imaginava dins d'un cistell navegant pel riu Nil, o envoltada de animals de tota mena en una barca mentre no parava de ploure en cent dies, o buscant l'ovella perduda...
Però aquella tarda grisa i monòtona d'hivern la mestra ens va dir: "Avui explicaré una faula d’Isop". Mai l'he oblidat. Tractava d'una serp i una cuca de llum. La serp començà a perseguir la cuca de llum mentre aquesta fugia ràpidament, atemorida per la posibilitat de ser atrapada per la serp. Al tercer dia de persecució, la cuca de llum, ja sense força, es para davant la serp i li diu:
—Puc fer-te tres preguntes?
—Com que et vaig a devorar, pots preguntar —respongué la serp.
—Pertanyo a la teva cadena alimentària? T'he fet algun mal?
—No —contesta la depredadora.
—Aleshores, per què vols acabar amb mi?
—Perquè no suporto veure’t brillar!
La mestra, amb veu solemne, acabà dient: "Si un dia us envegen pels vostres éxits, no deixeu mai de brillar".
Maria Teresa Naval
ENVEJA
L’Agnés estava contenta perquè se li presentaven uns dies magnífics, uns dies de colònies amb tota la classe. Les passejades, les visites culturals, les reunions i col·loquis se succeïen amb harmonia i bon humor.
La Clara, companya de classe i ara d´habitació, en qui havia posat la confiança de passar-s´ho bé, l’havia defraudada. Es passava tot el dia amb el mòbil a la mà. Quan se l’apropava a l´orella, el seu rostre s’il·luminava. Després, poques paraules, monosíl·labs per tota resposta i mirades altives.
L’Agnés, preocupada per aquesta situació, es va fer una important pregunta: “Frenar una exhibició arrogant és enveja?”
L’endemà tenien una sortida a la natura. Havia plogut força durant la nit, l’aire era nítid i el cel esplèndid. Aquell pont de fusta els deixava veure el recorregut de l’aigua cristal·lina que posava música al paisatge. El blanc pedruscall frenava la verdor que s’apropava massa… Allà també va sonar el mòbil! i va trencar la placidesa d’aquella estona. Sense pensar-s’ho gaire, l’Ágnés va allargar el braç, va agafar aquell aparell i, amb la mateixa inèrcia, va llençar-lo al riu.
Es va girar: a dues passes tenia la Clara al seu davant. Van aguantar un moment les mirades i, sense dir-se cap paraula, es van fondre en una forta abraçada.
Emília Brias
AVARÍCIA
En aquella masia als afores del poble vivia un matrimoni i els seus quatre fills. Tenien bestiar i aviram: conills, gallines i també uns quants garrins. També tenien dos camps molt grans de cirerers.
Jo solia passejar el meu gosset pel camí que passava per casa seva i aviat ens vàrem fer amigues amb la dona, que em donava aigua fresqueta del pou. Es trobava molt sola i tenia ganes de xerrar. Em va explicar que vivien de tot allò, que venien les cireres, els ous de les gallines... Però quan necessitava diners per a la casa i per als nens, els havia de demanar al marit perquè ell era qui els administrava i els deixava anar amb comptagotes. Em feia pena aquella dona.
Un dia vaig anar a portar-li uns bombons i quan m’anava acostant vaig veure una gran fumera i un camió de bombers amb mànegues d’aigua apagant el foc.
La meva amiga plorava, i els nens, arrapats a les seves faldilles, també. El marit, assenyalant un punt del terra del jardí, deia cridant a un bomber: “Aquí,aquí! Aigua cap aquí! Aquí, aquí, sisplau!”. Resulta que els nens, jugant amb llumins i havien encès un petit foc que s’havia escampat. El marit tenia els diners amagats a sota terra; ell no volia saber res amb els bancs.
El bomber li va donar la capsa de llauna, però tanta escalfor havia socarrimat tots els diners. Qui tot ho vol, tot ho perd.
Rosa Orenga
AVARÍCIA
Durant la guerra, si hi havia una masia rica a la comarca, era la de la Maria. Era gran i senyorial, fins i tot tenia capella privada i estava envoltada de moltes terres productives. Ella, mare de sis criatures, havia perdut el seu marit quan només tenia trenta anys.
Gràcies a totes les terres de conreu i al seu esforç va poder criar als seus fills tota sola. Collia cereals, fruita , i tenia un hort que era l'enveja dels veïns. Tenia bestiar: vaques, porcs, gallines i conills, que feien que no passessin mai gana.
Tot el que guanyava ho anava guardant en monedes de plata que amagava a sota de l'altar de la capella. Cada nit, abans d'anar a dormir, les comptava; n´havia acumulat tantes i tantes que s'hi estava tota la nit.
Als seus fills, els coneixien a l'escola per la roba tan vella i aprofitada que portaven, ja que la seva mare no es gastava ni un ral a comprar-ne. Sort que tenien menjar, perquè mai ningú l'havia vist comprar al mercat.
Quan els diumenges, en sortir de missa, la gent li preguntava com li anaven les coses, ella es queixava amargament i sempre deia “Malament. A captar, haurem d'anar!”.
Tenia tantes monedes que les va portar al banc i les va canviar per bitllets, més fàcils de guardar. Al finalitzar la guerra, amb el canvi de règim, aquells papers no valien res. Es va quedar tan pobra com els veïns creien que era.
Roser Casarmona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió