Els set pecats capitals: luxúria i ira

LUXÚRIA

Jo havia portat sempre una vida serena amb la meva volguda esposa, complint endreçadament amb les normals escenes d’amor, però sense excedir-nos. Ara, ja grans, hem anat perdent els deliris de la luxúria. 

Però fa unes setmanes, prenent un cafè en un bar, es va plantar davant meu una noia de no més de trenta anys, de formes ben pronunciades i amb un somriure seductor. 

—Hola, guapo! Em dic Eva i voldria proposar-te un estudi molt interessant. Com et dius?

Sense adonar-me’n, vaig contestar:

—No em dic Adam, sinó Joan.

—Nom ben bonic, sobretot ara que ha passat de moda —respongué l’Eva.

Em sentia dominat per aquella noia i no podia evitar  seguir-li la conversa.

—L’estudi té relació amb la luxúria. Quantes vegades l’has practicada tu?

—Jo? Em sembla que mai. He estat home de vida endreçada. Només la dona pròpia i sense disbauxes.

—I no t’agradaria passar una estoneta aprenent això que en diuen luxúria i que és tan llaminer?

—Nena, no em dedico a aquestes coses i menys amb noies que podrien ser la meva filla.

—Ei!, que no et proposo anar al llit amb mi! Una mica de respecte! És un estudi absolutament científic per saber el comportament dels avis en un context sexualment incitant.

—I on es fa? —vaig preguntar, manyac.

—A Luxurious Studio, prop d’aquí. Són tres dies a la setmana en sessions de tres hores.

—D’amagat de la dona, suposo...

—Tu mateix!

Era tan temptador! I vaig dir:

—Dona’m el teu telèfon i demà t’ho confirmaré.

Porto unes quantes sessions i no me’n penedeixo.

Francesc Gironella

IRA

Eren una colla d’estudiants que feien una excursió en vaixell; però una tempesta el ca fer naufragar i els joves, com van poder, van arribar a una illa.

Quan van arribar, es van haver d’organitzar i repartir les feienes per sobreviure fins que els anessin a buscar. No tots estaven d’acord amb les feines que els tocaven. El Ricard n’era un: sempre estava enfadat, no li podien dir res perquè era en una irritació constant. El seu cap barrinava quina en podria fer per fer més mal, no respectava les persones ni les plantes. El seu germà intentava fer les feines que li pertocaven per calmar-lo, per`p tot era inútil, ell continuava amb les seves escenes de violència. Va arribar un punt que tothom li feia el buit i el deixaven sol, però a ell tant li feia, la seva ira podia més que ell mateix.

Carme Vallverdú

IRA

Era el cap de casa, el pare de família, l’home de la casa, el més poderós, la màxima autoritat sota el sostre familiar. Però el seu poder no l’exercia amb generositat, ni amb amabilitat, ni tan sols amb bones maneres: era exigent amb els que tenien l’obligació de servir-lo, la seva dona i els seus fills, i no els dedicava mai ni una paraula amable (cosa que, d’altra banda, els hauria estat un estímul per servir-lo més eficaçment, tal com se sap avui en dia). 

Si el vi que hi havia a taula a l’hora de dinar estava calent, per exemple, s’enfadava tant que el llançava a la cara de qui tenia més a prop, ja fos dona o criatura. Si el sopar no li agradava, vermell d’ira, tirava la cassola per la finestra i l’estampava contra la paret de l’altra banda de carrer. tal com va passar un vespre d’estiu. Aquell dia el ple de l’Ajuntament havia acabat molt tard perquè els dos regidors de l’oposició s’havien dedicat a tocar la pera una mica més que de costum, així que l’alcalde se n’anava cap a sopar de mala gaita. Al passar per davant de casa del nostre heroi, un grapat de fideus a la cassola el van esquitxar de ple. Ja us podeu imaginar que hi va haver represàlies i que el llançador de cassoles va rebre el seu càstig, que, per cert, no el va fer canviar de costums.

Montserrat Vallès