El meu nom (1)

ÀNGELS

El meu nom és Maria Àngels i s’identifica amb mi. M’agrada el meu nom? Suposo que sí, però no n’estic segura.

El que sé és que la manera com els altres m’anomenen mostra alguna cosa. És una interpretació subjectiva, però crec que hi pot haver part de veritat.

La meva padrina és la que em va posar el nom, no els meus pares, i com que ella es deia Angeleta, doncs apa!, la nena és dirà Maria Àngels.

 El nom pot tenir moltes variants; aquí n’explico algunes:

Quan era petita pensava: “Quina sort que no t’ha posat Angeleta”. Era nom de vella i jo em volia sentir més moderna. Tal com em deien ja m’agradava. Els àngels volen i jo també, el meu pensament anava sempre molt lluny.

El meu germà, quan estava amable, em deia Angelona i em feia sentir estimada, però quan  estava de mal humor em deia Angelota. 

A la universitat em deien Àngels i era per estalviar-se paraules o perquè tenien molta feina o perquè sonava més actual. Em feien sentir escèpticament bé.

Hi havia anys que per vacances anava a Ripoll a casa dels meus oncles. Allà em deien Maria dels Àngels. Cada vegada que m’ho deien em transportaven al setè cel!

La meva cunyada per fer-me enfadar em deia Angeleta, la mala pècora!  No cal que us digui el que sentia.

I ara, en el món d’Internet em diuen Maria; és com si m’haguessin pres la personalitat. Ja no sóc jo, sóc una altra, m’he convertit en un número i em fan sentir buida.

Maria Àngels Colom

EMÍLIA

El significat d’Emília és “La que s’esforça treballant”, és una dona tendra i incansable, no li agrada obtenir les coses pel camí fàcil, sap apreciar les coses bones de la vida. És un nom comú al Regne Unit, Itàlia o Espanya.

La Basílica Emília (Aemilia en llatí) va ser una important construcció civil de l’època de la República Romana i ara és una de les moltes ruïnes que es troben agrupades en el famós i visitat Fòrum de la ciutat de Roma. La via Emilia unia en línia recta Roma amb Paecenza.

Porten el nom d’Emília escriptores com Emily Brontë o Emilia Pardo Bazán; actrius com Emilia Clarke o altres artistes, com l’escultora i ceramista Emília Xargay.

A la meva família, on no hi ha gaires personatges importants, portaven el nom d’Emília la meva àvia i la meva tia i padrina, totes dues de la branca paterna. En aquells termps tan reculats, quan jo vaig néixer, era costum posar al nounat el nom del padrí o la padrina. Tenint l’antecedent que també se’n deia la meva àvia, jo no tenia escapatòria possible. 

No m’agradava gaire el meu nom i molt menys quan em deien “Emilieta”. Per això, quan va començar la meva vida laboral, gairebé abans que la cultural, vaig agrair a tots els meus companys que em diguessin Emi.

Emilia Brias

DOLORS

Encara puc sentir la veu de la meva mare quan em demanava: “María Dolores”. Quan era petita, sempre em semblava un nom massa cerimoniós, i acompanyat del meu cognom, quan em cridaven a l’escola, encara el trobava més fred. Potser era per la tonalitat dominant que li donaven, però jo no n’estava satisfeta, o, millor dit, la meva personalitat no s’hi sentia identificada. Crec que me’l va posar la meva padrina, fent honor al seu nom. A mi m’hauria agradat més el de la meva mare, Àngels, que el trobava més celestial i suau.

Al fer-me gran i començar a treballar, vaig tenir l’oportunitat de suavitzar-lo, ja que al director de l’empresa li va semblar un nom poc pràctic per estar demanant-me contínuament i em va batejar com a Lolita, que era molt més adient a la meva personalitat menuda que no pas Lola, i jo vaig sentir-me bé amb am el nou nom. Així va ser com una gran part de la gent que formen i han format part de la meva vida em coneixen per aquest nom.

És veritat que Dolors no és un nom original ni exòtic i només fa al·lusió als dolors de la Verge Maria, però ara m’adono que en realitat és un nom potent, perquè fa honor a un gran sentiment que mou la humanitat, el dolor, i crec que es mereix donar-li més valoració.

Dolors Álvarez

CARME

El meu pare em va triar el nom com a regal a la meva mare Maria i a la meva àvia materna Carme. 

El nom és molt antic, té l’origen al sirià Mont Carmel, que en àrab significa “paradís dels Déus”, i en hebreu és “vinya del senyor”, que també s’ha traduït com a jardí. En llatí té el sentit de poema o cançó (carmen, carmina) i d’aquí arriba al santoral cristià. La Mare de Déu del Carme és una advocació de la Verge Maria i és patrona dels pescadors i de moltes localitats mediterrànies. Carme és un topònim de rius, poblacions i muntanyes a tot el món de parla hispana.

Tot i que m’agrada, com que és el segon nom més freqüent en el padró d’Espanya, el fet de ser tan popular el converteix en un problema, ja que gairebé sempre que em trobo en grup està repetit i acaben anomenant-me per un diminutiu o pel cognom, o vés a saber com.

A tomb del nom, va passar que al fer el carnet d’identitat de la meva filla, tant en la meva documentació com en la de la nena, tenia el nom escrit de múltiples maneres: Maria del Carmen, Maria Carme, Mari Carmen, Mari Carme, Carme. En català, castellà, amb del i sense, totes les variant possibles. Per no embolicar més la qüestió administrativa vaig haver d’unificar el nom inscrit a tot arreu, ara ja només em dic Maria Carme.

Maria Carme Valios

MAGDALENA

La meva mare, jo, la meva filla. No sé per què porto el nom de la meva mare afegint el Maria, que és important!; però sí sé per què el porta la meva filla. Quan ella va néixer, la meva mare ja era morta. Moltes Magdes i moltes tristors! La meva filla no seguirà la tradició. N’estic segura. Magdita, Lena, al final Magda. Les Magdes. Tot,molt endogàmic.

Si sóc sincera, també li vaig posar el mateix nom de la meva mare per molestar el meu pare, que és viu, i molt viu, té noranta-dos anys, i s’havia de tornar a casar molt de pressa desprès de la mort de la meva mare, massa aviat, als cinquanta anys. 

Suposo que hi ha raons més honroses per posar els noms, la meva no va ser-ho gaire, encara que hi ha una part de record de la meva mare.

L’origen del meu nom és bíblic, Maria de Magdala, la Magdalena de Jesús. M’agrada la història d’aquesta dona. Crec que és la més famosa que porta el nom, encara que Magdala és un lloc.

He passat del Mari Magda de la meva infantesa, i que encara utilitzen les meves ties, al Magda de la maduresa i del moment actual. El meu nom en aquest moment forma part de mi, és com una segona pell, va per davant de mi, em representa. 

Magda Ábalos

SERGI

Juli Cèsar em diria Segius, que vol dir guardià. Mai m’ho hauria imaginat. Res a veure amb el meu caràcter!

Conec tres Sergis famosos: l’actor Sergi López, l’escriptor Sergi Pàmies i l’extenista Sergi Bruguera, i no trobo cap aspecte que s’assembli a la meva personalitat.  És massa agossarat comparar-me amb el Sergi Pàmies pel fet que  m’agradi escriure.

La meva mare m’ha dit que l’única raó per posar-me Sergi és estètica. Fou un quòrum dels meus pares. La veritat és que en aquell temps el meu nom estava de moda. Hauria sigut pitjor que m’anomenessin Kevin o Jonathan. No tot el que és moda és hortera.

En el transcurs de la meva vida, la relació entre el meu nom i la meva persona ha sofert diversos canvis. A l’entorn familiar quasi sempre m’han dit Sergio. Però quan era petit, els meus germans em van començar a dir Jejo, que en el seu moment va tenir èxit; fins i tot una cosina encara me’n diu. Ara ja només sóc Sergio. Com vivim en un país bilingüe, no vaig trigar a sentir Sergi, que al principi no em feia cap gràcia, ja que una tieta meva castellana i que parlava molt malament el català, es va encapritxar a dir-me Llersi. Actualment, hi ha molta gent que m’anomena Sergi i m’hi sento identificat igualment.  Ara el meu nebot em diu Sigi.

L’evolució de la manera com ens anomenen durant la nostra vida reflecteix les diferents etapes: infància, adolescència i maduresa.

Sergi Horta López