El meu nom (i 2)

TERESA

No us heu trobat mai amb una dona que només a primera vista us ha deixat seduïts? Precisament això li va passar al Marc en un viatge de Madrid a Barcelona en l’AVE.

Acabava d’asseure’s quan veu una dona alta i morena, amb la intenció de col·locar la maleta. De la maleta penja una etiqueta amb un nom: TERESA. Un nom que l’associa al llatí Tharasia, “caçadora”. 

El tren creua camps i pobles. Inexplicablement creix en ell una irresistible curiositat per la dona desconeguda. El seu nom lI evoca algunes novel·les. Teresa Mancha (Chacel) les relacions amoroses  de la qual van ser escandaloses per a la societat del segle XIX. Thérèse Raquin (Zola), una dona que provocava passions, temors, eufòria, remordiments, i que acaba tràgicament. La Teresa de Marsé, de classe privilegiada, divertida, capritxosa, universitària compromesa amb ideologies revolucionaries, però amb manca d’autenticitat.

Teresa, nom que es dirigia a la seva boca, als ulls, a tot el cos, cridant-lo en el silenci de la nit.

Pels micròfons anuncien: ”Propera parada, Lleida”. Ella recull la maleta, i li dedica un somriure seductor.

La dona desapareix per sempre, però li ha permès, momentàniament, pensar en l’infinit. 

Maria Teresa  Naval

ROSA

Em dic Rosa, però també em diuen Rosita, i els meus avis em deien Rositeta. A mi m’agrada el meu nom perquè la rosa és una flor molt bonica pròpia del clima temperat de l’hemisferi nord. De roses n’hi ha unes cent cinquanta espècies salvatges, però de cultivades, unes trenta mil. 

N’hi ha de blanques, grogues, taronja, vermelles, com les que tenim a l’hort, que semblen de vellut i fan una olor boníssima. Per cert, un dia que estava olorant el seu perfum va sortir una vespa que em va deixar el nas vermell com un pebrot i inflat com un globus. Són molt maques, les roses, però també tenen punxes que ja no fan tanta gràcia.

Aquest nom me’l va posar la meva mare per la seva besàvia, que es deia Rosa. La meva tieta també va posar el mateix nom a la seva filla i jo també a la meva. Així és que quan estem juntes fem un bon pom de roses.

Rosa Orenga

IMMA

—Una altra nena! I com li direu? 

—Com la meva germana, que serà la padrina —diu el meu pare. “Concepción”, va registrar, però em van batejar com a Maria Immaculada Cristina Joana. 

Maria, ho posaven davant de tots els noms de nena, Immaculada, per la meva padrina, Cristina ho va triar el meu padrí, i el tercer nom el posava el capellà, i com es deia Joan, a no ser que el batejat ja el portés, sempre posava Joan als nens i Joana a les nenes.

Del llatí In macula, sense màcula, si es descuiden! El meu cos està ple de pigues a més de taques del vitiligen per arreu. Això sí, les taques són ben blanques i el sol no les emmoreneix gens.

Conceptio o conceta, concepció, fecundada, unió de dos gamets, unió sexual. Com tothom, suposo...

Imma segons l’origen alemany ve de ermin, que vol dir força.

Quan era joveneta hi havia qui em deia “culada”, devia ser per com estava de seca, devien pensar que era capaç de passar pels foradets del colador. Altres, “macu”, potser perquè era com un xicotot per la manera de fer i actuar, però la majoria, “Imma”, que de petita no m’agradava per ser diminutiu, però ara és el nom amb què m’identifico. 

Diuen que el nom determina les persones, deu ser per això que em podeu trobar una persona complicada, ja que no tinc clar quin és el meu nom real.

Tingueu paciència, que fins jo he tardat a saber qui sóc.

Imma Cauhé

CARME

El meu nom, Maria Carme, me’l van posar perquè una tia de la meva mare que no tenia fills volia que em posessin el seu nom, Maria. Però una germana soltera del meu pare, que havia de ser la meva padrina, es deia Carme i també volia que em posessin el seu nom. Per això em van posar tots dos noms, Maria i Carme.

Carme significa, en hebreu, jardí de Déu, i en llatí, poema, cançó. També existeix el Mont Carmel, i les monges carmelites. Són famoses algunes Carmes, com les escriptores Carmen Martín Gaite, Carmen Laforet o Carme Riera, o les actrius Carmen Miranda, Carme Elies o Carmen Sevilla. Vull recordar la ballarina de flamenc Carmen Amaya, que va començar ballant descalça al Somorrostro barceloní. Jo no sóc ballarina professional, però m’agrada ballar sardanes, encara que fonamentalment ballo el ball de la vida.

Carme Vallverdú

ROSER

Sóc la Roser. Em dic així perquè vaig néixer el dia set ‘octubre, el dia de la Mare de Déu del Roser; i com que a la meva mare li agradava molt aquest nom, me’l van posar. Com que era en temps del franquisme, em van haver d´inscriure com a Maria del Rosario.

   La festa de la Verge del Roser, la va instituir el Papa Pius V el dia 7 d´octubre, aniversari de la victòria obtinguda pels cristians a la batalla de Lepant, que va ser atribuïda a la Mare de Déu per haver-li resat el rosari. La Mare de Déu del Roser és una de les diverses advocacions de la Verge. El seu nom prové del mot roser que tant fa referència a la planta com al rosari en el català medieval.

   Com que el meu marit és andalús i he anat moltes vegades a la seva terra, m’he sentit a dir el meu nom de totes les maneres possibles: Rossé, Sarito, Charito, Charini, Rosarillo, i algunes més. Però al final tothom em diu Roser. És un nom bonic, almenys a mi m’agrada, per això a la meva filla petila l’hi vam possar; però ella ja té el nom inscrit en català, Roser.

Roser Casaramona

MONTSERRAT

Montserrat és un nom molt corrent a Catalunya, sobretot entre les dones de la meva generació, però a Culla, el poble del Maestrat on vaig néixer i vaig viure els meus primers anys, només la meva mare i jo ens dèiem així. El nom va entrar a la família perquè dos germans i una germana de la meva àvia materna que vivien a Barcelona el devien proposar per a la meva mare, i jo el vaig heretar. 

En aquell lloc i en aquell moment era un nom original i una mica exòtic, fins al punt que, tant la meva mare com jo, estem inscrites com a “Monserrat”. De noms originals i exòtics, però, n’hi havia uns quants al poble, com ara Aldegunda, Delovita, Robustiana, Regilda, Vitores, Pompília, Zenòbia o Lustolde.

La meva mare estava tan acostumada a ser l’única Montserrat que quan va venir a viure a Sant Feliu, cada vegada que sentia el seu nom pel carrer es girava tota esverada. Molt aviat es va adonar que aquí havia perdut l’exclusivitat. 

De petita, per diferenciar-nos, la Montserrat era la meva mare i a mi em deien tota mena de diminutius afectuosos, tan propis de la parla valenciana: Montserradeta, Montsita, Montsín, Montseta... Ara, per la mateixa raó, em diuen Montse, tot i que, com que de Montserrats i de Montses en som tantes, m’enomenen sovint pel cognom, com els meus alumnes de Cornellà, que deien irònicament “Com la Vallès no hi ha res”.

Montserrat Vallès