El dia 17 de febrer vam participar en un acte d’homenatge a les dones víctimes dels camps d’extermini nazis, representades en la nostra compatriora, Neus Català, medalla d'or de la Generalitat, que aquest any farà 101 anys, i una de les poques supervivents dels camps.
Es va fer a la Sala d'Actes de l'Institut Francesc Macià de Cornellà de Llobregat i va consistir en una conferència de la periodista Júlia Tardà seguida d'una lectura de fragments de la novel·la Un cel de plom, de Carme Martí.
Aquí teniu el cartell anunciador, un resum de la conferència i algunes fotografies:
Les oblidades entre els oblidats
“Aguanta, que la vida és bella. Aquí és horrorosa però el nostre patiment contribuirà a fer-la més bella per a les generacions posteriors”
(Neus Català, Ravensbrück )
Quan va ser alliberat el camp de Ravensbrück, Neus Català -última supervivent catalana d’aquest infern- es va fer una promesa: lluitar per no oblidar mai, per no esborrar la memòria dels que van morir en la deportació. L’oblit, la invisibilitat i la manca de reconeixement han acompanyat durant anys el testimoni de les dones deportades que han estat, segons denuncia la mateixa Neus Català, “les oblidades entre els oblidats” (El 40% de deportats van ser dones, tal com l’historiador David Serrano recull a Les dones als camps nazis).
És gràcies al testimoni de Neus Català, i d’altres companyes supervivents, que avui podem saber què va suposar l’horror nazi per a les dones que van ser destinades al camp de Ravensbrück (pont dels corbs). En aquest camp, s’hi varen internar fins a 132.000 dones -de 40 països diferents- que van veure’s sotmeses a pràctiques d’una crueltat indescriptible pel simple fet de ser dones (experiments mèdics, esterilitzacions, prostitució, etc).
La determinació de les supervivents per trencar el silenci imposat pel franquisme ens ha permès intentar imaginar com es pot fer front a una situació com aquesta. Sabem que les dones internes creaven xarxes de solidaritat, petits grups de dones, que s’organitzaven amb una finalitat comuna: vetllar pel bé de la ‘família’ repartint els escassos recursos de la forma més equitativa possible. La generositat, la solidaritat i la companyonia eren les seves armes de resistència. De nou, gràcies a les vivències d’aquestes supervivents, i dels historiadors que s’han dedicat a estudiar aquest fatídic episodi històric, tenim notícia de la determinació de les dones per no rendir-se i aferrar-se a qualsevol alè de vida; conscients que el desig de viure suposava el millor acte de resistència.
Júlia Tardà Fernández
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió