Vermeer i el seu temps

VISTA DE DELFT

La llum del sol irromp a través de la fosca capa de núvols i il·lumina amb diferents tonalitats els edificis de la vila. M’apropo a dues dones, vestides amb faldilles fosques i llargues i amb tocats blancs, per fer-los una pregunta. Estan tan abstretes en la conversa que no goso d’interrompre-les; i ni tan sols s’han adonat de la meva presència. Espero, no tinc presa, elles sembla que tampoc.

És una trobada casual? Feia temps que no es veien?

Parlen de la vila, dels carres estrets i empedrats i de places on es barregen banquers i artesans, dames adinerades i donzelles que regategen uns florins al carnisser, mendicants i mercaders que discuteixen a les tavernes.

En algun moment se’m fa difícil seguir la conversa, que continua sense interrupcions. Ara xerren de les amonestacions del pintor Vermeer i la seva futura esposa, Catharine Bolmes. De Guillem d’Orange assassinat en un atemptat i considerat com un heroi de la resistència contra Espanya. De la casa del “pesatge” on s’obliga a pesar tots els articles de més de cinc  quilos. Dels seus marits que han embarcat al començar la temporada de pesca de l’areng, i d’altres que es dediquen a l’exportació de mantega i cervesa. De la porcellana de Delft, decorada amb motius típicament holandesos de color blau i blanc.

Els núvols guanyen terreny sobre la ciutat. Un llamp la il·lumina i tot seguit comença a ploure amb força. Les dones exclamen: “Déu del cel!” I, sense acomiadar-se, comencen a córrer. Jo em quedo cridant: “Ei, ei!... Esperin! Només volia preguntar-los...”

Maria Teresa  Naval

DAMA ESCRIVINT UNA CARTA I LA SEVA DONZELLA

Li agradaven aquelles tardes lluminoses en què la senyora escrivia les cartes. La llum entrava radiant per la finestra i reposava  damunt el paper, afavorint  l’escriptura. Ella esperava dreta, mirant per la finestra el jardí i les tulipes, i com elles, deixava que el broll de sol li embolcallés el cos per sentir com li retornava l’energia, disminuïda  per les moltes hores de feina i esgotament.

Ara aniria a portar la carta a l’agencia de recollida i caminaria pels carrers del canal, mirant  l’aigua, que encara portava restes de sabó de les bugades. Ella la feia de matinada, amb aquella escassa claror que l’obligava a forçar la vista per fer-la ben neta, no fos cas que la senyora la renyés, i per no sentir la fredor de ll’aigua a les mans, somiava desperta que sabia escriure i podia posar en un paper tots aquells pensaments tan bonics que li venien quan mirava las flors o els arbres del bosc, o quan el sol li acaronava la cara,  i  imaginava que eren les mans d’un home estimant-la. 

Eren tots aquells pensament que l’ajudaven a sobreposar-se a la vida injusta que li tocava viure i que li agradaria que algú els pogués llegir. 

Dolors Álvarez

LA PUNTAIRE

Just després de dinar és quan puc trobar-me amb mi mateixa, lluny del brogit de les criatures que juguen al carrer. I quan el meu espòs està fora de casa puc trobar el repòs i la meditació en els meus boixets, tot encreuant, girant i estirant els fils. Mentre vaig dibuixant la punta desitjada la meva ment vola per aquells llocs on mai podré estar.

M’imagino navegant pels canals i penetrant mar endins on les onades em portin, a un món més evolucionat, on les dones tinguem unes altres sortides que les de casar-nos i criar fills. On no siguem sols el repòs del marit quan arriba de la feina o de la taverna on ha passat el dia amb els seus amics. 

Somnio que sóc lliure, que puc navegar i visitar costes llunyanes, o passejar a cavall pels camps gaudint de l’aire i el paisatge i trobar la llibertat per poder exercir alguna de les professions que a mi m’agraden.

Nuant aquest fil, perquè es prolongui i pugui continuar la punta, imagino què és la meva vida, que no acaba aquí, que podré seguir fent nusos per allargar-la cap a una vivència més alegre, amb més responsabilitats triades i no marcades pel fet de ser dona. 

La llum de la finestra es va apagant, les criatures entraran a casa demanant el sopar, el marit tornarà i la meva punta al coixí restarà guardada en un racó, igual que els meus somnis, fins demà quan pugui reprendre’ls.

Imma Cauhé

L’ART DE LA PINTURA

                                                          

Havia d’estar quieta, era el que més la molestava. El llibre i el trombó li pesaven, però la bata blava curta sobre la faldilla groga i la corona de llorer que portava al cap li agradaven molt, es trobava diferent. A l’estudi del seu pare, amb els tapissos, les cortines, el canelobre de llautó daurat, els mobles foscos i pesants i l’enrajolat del terra blanc i negre en diagonal, ella, en aquell moment, era el centre d’atenció. La llum de Delft, que entrava per la finestra, l’envoltava i feia destacar el ros del seus cabells i el blanc de la seva pell.

 L’olor de la cambra, una barreja de l’oli de llinassa i els pigments que emprava el seu pare per fer els colors, la marejaven una mica, però no l’importava. Aprofitava aquelles hores per pensar i per oblidar-se de totes les feines de la casa que hauria de fer desprès. Era una de les filles grans i havia d’ajudar la seva mare a netejar i a cuidar els germans més petits. Algunes vegades l’enviaven a comprar; li agradava anar a cal forner, però no a cal botiguer, perquè la tractava malament quan no tenia prou florins per pagar la compra.

 Fora d’això, el fet que el seu pare l’hagués triat per a aquell quadre li permetia estar amb ell. Normalment el seu pare no es fixava en ella, però ara la mirava moltes hores al dia. Així i tot, era conscient que l’observava amb ulls de pintor, però li era igual, era feliç.

Magda Ábalos                                             

DAMA AMB UN COLLARET DE PERLES

M’han dit que aquí trobaré aquell quadre del pare que tant m’agrada, “La jove dama del collaret de perles”.

 Tots els d’ell m’agraden, tots em porten records d’infantesa que no sempre són fantàstics i meravellosos, a voltes els records punxen la meva ànima i em fan sentir dolor. El pare estava obsessionat amb la seva pintura, en el seu món, on no hi tenien cabuda ni els seus fills ni la seva muller. Jo volia saber que m’estimaven, volia alguna carícia, alguna moixaina, algun interès pel que feia o sentia. Però la mare sempre tenia feina i el pare pintava i pintava sense percebre res més.

No obstant, jo sentia una vertadera passió per ell i quan em va regalar aquell collaret de perles i em va dir que em volia pintar, vaig ser molt feliç. Encara que sabia que el que volia pintar era aquell collaret. Per això me’l va fer agafar amb la punta dels dits, perquè així mostrava la delicadesa i el valor de les perles. La imatge del collaret  a través del mirall em feia  volar els pensaments molt lluny, cap a un món fantàstic de bellesa i d’amor. El pare va copsar molt bé aquest meu pensament. El contrast entre el fosc d’una part del quadre feia ressaltar la claror de l’altra part, i el vestit groc amb la suavitat d’un color més pàl·lid a la paret feia encara més lluminós el moment. 

Ara, contemplant de nou aquesta pintura, penso que per pintar-me tan radiant i bella, el pare m’havia d’estimar una mica... o molt.

Maria Àngels Colom

LA CARTA D’AMOR

Mentre està sola tocant el llaüt, com sol fer cada tarda ara que ell no hi és i no pot anar a sentir-la, entra la minyona amb una carta: “De qui deurà ser? Si, és del seu enamorat!”

L´estança és d´una casa benestant del segle XVII a Delft. És un dia assolellat d´estiu en què la claror del sol entra per la finestra i il-lumina  les dues noies, d’edats semblants i de vides tan diferents. La jove minyona ha deixat les seves tasques de neteja per portar a la seva senyora aquella carta del seu promès. Cap de les dues no sap que du males notícies i que serà l’última carta d´amor.

  

                                                           Roser Casaramona

NOIA ADORMIDA

M’està venint una passió de son, així tant quieta, amb la llum a la cara, amb l’escalfor del ressol de la tarda! Però sembla que al mestre Jan ja li està bé que m’endormisqui, així no m’ha de recordar que no em mogui, que retorni a la posició. I m’agafen picors i se m’adorm la mà dreta... Sóc una mala model!, és tan avorrit posar! Però el meu promès vol un retrat meu i ha fet l’encàrrec.

No sé si vull casar-me. El meu pare ha fet els tractes per al meu futur matrimoni i la meva mare no s’hi oposa; ella diu que estaré bé, que la família del meu futur marit són bona gent, que tenen una bona posició social i m’acolliran com una filla. Les dues famílies ens coneixem de sempre. Adriaan te vuit anys més que jo, és afectuós amb mi i és ben plantat. Però a mi ja m’agrada la meva vida tal com és ara, amb les meves classes de música, els brodats que em surten tan fins i les passejades vora els canals amb l’Adriaan. No vull canviar de casa, ni seguir els costums d’una nova família, ni tenir un marit. Que hi faré allí? Que voldran que faci jo?

Vaja! He fet una capcinada! El mestre no se’n ha adonat, o almenys no m’ha renyat amb la seva cortesia seriosa. Ara ha aterrat una mosca sobre la meva mà esquerra: l’espanto?, o també la pintarà i quedarà immortalitzada per sempre al quadre? 

Maria Carme Valios

"Escriure una història des del punt de vista d'un personatge de la pintura de Jan Vermeer", proposta de treball de febrer.