Les escasses bones notícies (1)

“Dos estudiants de la UPC han dissenyat una cadira feta amb dues rodes de bicicleta, dues rodes de carret del supermercat i tubs de PVC que té un cost total de 70 euros, i està pensada per a les persones amb discapacitat més necessitades.”

DESPRÉS DE LA NOTÍCIA, UNA ALTRA

S’ha acabat el curs. Els rostres, força cansats, s’il.luminen quan es pronuncia el mot vacances. Tot són projectes, il·lusions i destins ben diferents. L’Adrià i en Bernat es miren i quan els pregunten si saben on aniran, sense intercanviar cap paraula, responen alhora: “A l’Àfrica”. Es miren i somriuen.

Els pares els comprenen, els donen suport i els ajuden. 

...............................................

L´avió ja ha aterrat i es dirigeixen sense perdre temps, sense vacil·lar, cap a la Fundació. Els ha cridat l’atenció que en els últims dies han rebut una comanda, amb relativa urgència, de dotze cadires, això és molt, dotze d´una vegada?

Han mantingut una llarga conversa, els han explicat les dificultats i les imperioses necessitats amb què es troben molts homes joves que per diverses causes, com accidents de tota classe, infeccions... (no detallem més) tenen moltes limitacions.  Ajudats per l´Esport Solidari Internacional se’ls vol treure de la seva desolació procurant que la pràctica d’un esport, en aquest cas el bàsquet en cadira de rodes, sigui un alicient per veure el futur amb més coratge.

L’Adrià i en Bernat donen per acabades les seves vacances. La feina els espera i segur que la faran amb més afany després de saber a qui va destinada.

Emília Brias

“Un usuari del metro torna una cartera amb 7.600 euros.” 

DESCONFIANÇA

Aquella nit, al llegir la noticia, sols vaig pensar en qui podia portar a sobre tants diners. Segur que una dona de la bona vida d’alt estadant que tornava a casa d’una jornada fructífera, o serà d’una traficant desprès d’haver fet una bona venda, o d’una lladre... Qui si no podia portar tanta quantitat de diners a sobre i viatjar en el metro?

Al matí va arribar l’assistenta que treballa a casa i va comentar-me que el diumenge passat van anar a passejar amb les amigues i una coneguda del seu país, per pagar el bitllet de l’autobús, es va treure un moneder farcit de bitllets. Ella i les altres amigues li varen dir que on anava amb tots aquells diners a sobre, que no els tragués a la vista de tothom. Però ella va contestar que mentre no els enviava al seu país sempre els duia a sobre, no es fiava ni de bancs ni de tenir-los amagats a casa seva. 

Llavors vaig pensar que qui aquell dia va perdre la cartera, podia ser una pobra immigrant desconfiada per tot el que la vida li ha fet viure, que guardant euro a euro guanyat amb l’esforç de la seva feina honrada, sempre duia a sobre.

Imma Cauhé

“A Malàisia, dos epanyols sobreviuen a un naufragi alimentant-se de peixos i mariscos durant deu dies.”

ENMIG DE LA MAR

No sabem el que pot aguantar una persona fins que no ens hi trobem. Aquestes dues persones van fer un viatge en un petit vaixell; els corrents marins fan que s’allunyi del seu destí i es veuen perduts enmig de la mar. Sort en van tenir que portaven aigua, i que quan se’ls va acabar van buscar maneres de sobreviure. També per sort, va passar un vaixell de pescadors i els va atendre, els van curar les cremades del sol i els van donar menjar i beure en condicions. Final feliç!

Carme Vallverdú

“La literatura catalana serà la protagonista de la fira de Bolonya.”

EL LLIBRE ROSA

No, jo no m’hi puc presentar amb aquesta imatge de llibre tontet. És que, imagineu-vos, l’editor em va fer de color de rosa. On heu vist una cosa seriosa amb aquest color? Què diran els grans lletrats de Bolonya? No, i no, no hi vull anar!

Però no hi ha hagut res a fer. Ara ja hi sóc i em moro de vergonya perquè tothom em mira i riu, es burlen de mi. De tanta vergonya em vaig tornant vermell, ho noto. Ara tothom em vol agafar i tinc molta por d’on aniré a parar. 

El pànic em fa tornar blanc. Uf! Ara em deixen en pau i em posen sobre un prestatge del mateix color. Ara no em veu ningú i això tampoc m’agrada.

Vull recuperar el meu color, però no puc. La por no em deixa tornar a ser com abans. Ara m’hauré de morir de tristesa en algun relleix insípid. Espero el dia que algú em posi  en un lloc acolorit on la gent em vegi i pugui recuperar el meu color original encara que sigui el rosa.

Tothom és com és!

Maria Àngels Colom

“Renfe anuncia que contractarà 522 nous treballadors.”

VIATGE

Mil persones havien pujat al tren a la estació de Sants. 

Al començar el seu recorregut per la costa, a cada parada, a poc a poc, va anar baixant gent, impresionats per la bellesa del paisatge.

En arribar a la frontera, només quedaven dins del tren 522 persones, les que havien aguantat el llarg i pesat viatge.

 Aquestes si, aquestes tindran feina!

  

Roser Casaramona

"Escriure una narració basada en el titular d'una bona notícia d'actualitat", proposta de treball per  al juny.