Arbres

Els refugiats

Sortia el sol. El soroll dels passos de centenars i centenars de persones va inundar el bosc. Gairebé no parlaven entre ells, no se sentien rialles, anaven en petits grups o sols. Dones, nens, vells, alguns homes, pocs; tots els que podien portaven paquets. No anaven gaire nets; els anoracs, els abrics, les mantes estaven polsosos. Durant tot el dia cues de gent van estar travessant el bosc. Al capvespre va anar afluixant i els grups van buscar aixopluc sota els arbres.

Una mare i la seva filla, de pocs anys, van buscar un arbre. Era majestuós, les arrels sobresortien i s’estenien al seu voltant; les últimes branques quasi no es  veien. Elles van trobar un lloc entre dues arrels. La terra tova i l’herba feien de llit. Es van disposar a passar la nit, a dormir.

L’arbre va fer que la saba el recorregués més de pressa per escalfar-les, les branques es van inclinar i les van tapar. Va formar-se un cercle màgic al voltant de la mare i la filla. Aquella nit no els passaria res. L’endemà tornarien a caminar cap a un refugi incert.

Magda Ábalos

La llavor 

Ningú va veure a Yuki quan va pujar, en quatre salts, l’escala de corda que conduïa a la cabana de l’arbre. Allí vivia una velleta que la gent del poble considerava boja perquè parlava amb els arbres, però per a Yuki era molt sàvia. Sempre que la visitava li explicava la història d’un arbre diferent: com eren les seves fulles, el fruits, el país d’origen... Aquell dia la seva veu tremolava quan li va dir: “Aquest arbre i jo som massa vells, tenim els dies comptats,”, al temps que li donava una capseta que contenia una llavor gran i brillant com mai havia vist. “Aquesta llavor has de cuidar-la i protegir-la com si fos un tresor.”, va continuar dient.

Als pocs dies la velleta que parlava amb els arbres va morir. L’arbre es va anar quedant sense fulles i es va assecar. Yuki va entendre que era el moment de sembrar la valuosa llavor. Buscà un espai a la vora d’un rierol i, agenollat, va fer un forat al sòl i hi diposità la llavor, la va cobrir de terra amb cura i la regà amb aigua del rierol.

Aviat va començar a créixer, de manera extraordinària, un arbre que es va anar omplint de branques i fulles i després de flors. Era un arbre d’incomparable bellesa. Quan va madurar el primer fruit, vermell i lluent, Yuki el va agafar i se’l va dur a la boca. El seu sabor era exquisit. Després va caure profundament adormit als braços de l’arbre.

Maria Teresa Naval

La natura

És  un gran roure. fort, corpulent, cepat, amb l’escorça dura, callosa i clivellada, però aguantant les inclemències i rigors del temps, a vegades gèlid i altres vegades roent, però amb prou saba  per donar vida i aixopluc a la liana que amb la seva verdor vol justificar que la vida i la força de la natura hi són presents.

Si veiéssim el terra que el rodeja, podríem descobrir-hi una bona catifa de glans, el seu fruit saborós i alhora agradós per als senglars.

Si fent un passeig boscà me’n trobo algun amb molts anys de vida, faig una parada breu quan hi passo pel davant, amb els meus braços rodejo el seu tronc vigorós i em transmet forta energia.

Emília Brias

Eutanàsia 

Volia tornar a l’arbre de les cireres. Volia, il·lusa de mi, reviure els moments de la feliç inconsciència, del riure sense solta ni volta, del grimpar cap amunt, de les mans brutes del suc del fruita que regalimava abundós com saba de vida.

Ara estic palplantada davant d’unes branques que s’inclinen cap a terra.

Estan seques i sense fulles. Que els ha passat? És el temps que tot ho destrueix? És un llamp que les ha ferit? O potser és simplement la vida que es nodreix de la mort?

Ploren les branques seques i el vent em porta la veu desesperada d’aquell arbre que un dia em va regalar joia i em diu que ja no vol viure, no pot aixecar-se, no té forces, no hi fa res aquí. Crida suplicant que no li allarguin la vida que ara és sols sofriment. Ningú l’escolta. 

M’apropo al vell amic, l’abraço, li tallo les arrels i deixo que mori sense l’agonia d’un  final lent i d’una vida que ja no vol. 

Maria Àngels Colom

 El bosc

  

Cada matí en Sisco era fidel a aquell moment en què el sol començava a sortir, i el bosc que hi havia darrera de la masia despertava lentament allargant les ombres dels arbres en el terra humit per la gebrada. Ell el contemplava expectant des de la finestra de l’habitació assegut a la cadira de rodes.

Era l’hora que sempre s’havia llevat en altres temps per anar a treballar els sembrats que tenien darrera del bosc.  Coneixia molt bé cada arbre i cada matoll que naixia en aquell espai de terreny des de la seva infantessa. Alguns ja eren plantats des dels temps dels seus avis, potser abans, i formaven part de la generació familiar.

Estimava aquells arbres que l’havien vist créixer i lluitar amb la terra per portar endavant la masia i el seu llegat, i recordava el descans sota la seva ombra en dies calorosos i d’esgotament i la sensació d’acolliment quan parlava en veu alta de les seves preocupacions repenjat en alguna soca. 

 Ara ja no podia caminar lliurement i havia d’esperar que aquell jovent que el precedia, sempre tan atrafegats, el portessin fins allà per poder tornar a gaudir de la seva companyia

Dolors Álvarez

El llamp 

Aquell dia de la tempesta va ploure molt i va haver-hi molt trons i llampecs. Semblava que el cel s’il·luminava tot. De sobte un llamp em va caure a sobre i vaig quedar tan ferit que només em queda la soca.

Jo, que era un arbre gran, ple de branques i fulles verdes, ara estic a les acaballes. Qualsevol dia em tallaran i aniré a parar a una llar de foc.

Quan era gran i verd, sota la meva ombra van passar moltes coses: una parella d’enamorats s’amagava de les mirades d’un pastor que menjava un mos i feia uns glops de la seva bota… i moltes altres coses.

Ara em trobo sol i trist, la meva vida s’acaba, al meu voltant només hi ha terra seca, cap arbre al meu costat que em faci companyia. Però de moment m’aguanto ferm amb les arrels ben agafades al terra i a sobre meu el cel blau. 

Rosa Orenga

Conversa 

Eren dues de les moltes llavors que havien portat les ovelles que pasturaven per allà. Van caure a terra i amb el temps van germinar. Una llavor era d’una pomera i l’altra d’una palmera. En començar a crèixer van mantenir una conversa.

—Company, mira enlaire! —diu la palmera— Quasi no entra la llum del sol. Hem de lluitar per fer-nos grans com els altres arbres.

—Tens raó. Jo em faré rodó, em sortiran branques i fulles perquè els ocells mengin i així cantin ben contents i facin els nius a les meves branques —diu la pomera—; a l’estiu faré ombra als que seguin sota meu. I tu? Quin és el teu futur?

—Jo —li respon el company— em faré molt i molt alt; de les meves fulles en faran palmons per a nar a beneir el Diumenge de Rams; també teulades per a les barraques, perquè els pagesos no es mullin; dels meus fruits en gaudirà molta gent, perquè quan són madurs són molt dolços. 

Carme Vallverdú

Arrels 

Ben clavades a terra, tossudes, aferrades a les roques, les arrels sustenten la vida d’aquest arbre que cada dia veig al camí. 

Al matí, amarat de rosada, sembla saludar el nou dia. Moltes vegades surts de casa amb preses, atrafegada i el veus impassible i sòlid, et transmet la confiança que tot anirà bé. Al vespre, quan tornes entre dos foscants, crea ombres que suggereixen monstres antics i temibles; però saps que és l’arbre de sempre, que és allà esperant la teva arribada.

Aquestes arrels que el mantenen lligat a terra em fan pensar d’on venim. La nostra procedència individual, com la família o el cognom, però encara més els nostres orígens com a poble, la nostra cultura, la llengua, la gastronomia, els costums, tot el que ens fa tal com som. Aferrats a una terra que creiem nostra, a les arrels que sustenten la vida.

Maria Carme Valios

 Records

Avui torno a passar per aquest indret on tu i jo hi tenim tants records.

Érem joves, quasi adolescents, les nostres ànsies d’estimar-nos, d’acariciar-nos, de sentir-nos units en cos i ànima, va fer que aquella tarda d’estiu, arraulits sota el brancatge d’aquets avets, i sobre la catifa d’herba fresca, ens deixéssim endur per les nostres passions.

Va ser un moment màgic, un moment inoblidable, va ser un final i un començament.

Va acabar la nostra innocent  infantesa i va començar la nostra vida amorosa, aquesta llarga vida que fins avui hem anat alimentant, que fins avui hem anat cuidant, que no hem deixat esvair-se.

Aquí vàrem començar a sentir els nostres cossos bategant a un sol ritme, vàrem confondre’ns un amb l’altre, vàrem començar una nova vida deixant de ser tu i jo, per ser, per sempre més, nosaltres.

Avui no em queda més remei que passar-hi sol, tu ja vas deixar-me físicament fa uns anys, però sé que continues estant amb mi, ho sé perquè et sento, et noto, et porto dins com sempre, i quant contemplo aquest indret l’aire acaricia suaument el meu rostre i sé que és el teu alè que ve a besar-me i a acariciar-me com aquell primer dia.

Imma Cauhé

   El pont

Cada dia, al matí, passo per aquest pont envoltat d’arbres, per anar a treballar al poble. Casa meva és bastant lluny, rodejada d’arbres i boscos. Tinc també un petit hortet que cuido per treure’n tomaquets, pebrots i mongetes tendres.

Un bon dia vaig anar a parar allà, ja que als meus cinquanta  anys vaig decidir deixar la gran ciutat, els cotxes i el soroll frenètic del trànsit, la pol·lució i el fum de les xemeneies de les fàbriques.

Soc mestra, vídua i no tinc fills. En aquest petit poble faig classes als nens petits, molt poquets, ja que quasi no queda ningú que hi visqui.

Aquí soc feliç, tothom em coneix. Visc una vida molt tranquil·la amb els meus llibres, el meu gos i les plantes.

Així doncs, cada dia traspasso aquest pont que em porta a casa meva, racó de pau i tranquil·litat.

Roser Casaramona

"Escriure un relat en què intervingui algun arbre  inspirat  en fotografies", proposta de treball de maig.