Escrits de final de curs

L’insomni no la deixa dormir i decideix aixecar-se; fa hores que ho intenta i només  li venen al cap un munt de problemes com si aquell fos el millor moment per trobar solucions.

El mira a ell que dorm plàcidament i s’estranya de la indiferència que sent a l’observar-lo. Abans quan ho feia només pensava en els retrets que li agradaria fer-li, però ara això ja ha perdut importància. Les noves emocions que sent són un bàlsam per a les seves ferides.

Decideix que anirà preparant les coses dels fills per anar a l’escola quan es llevin. Els matins sempre són estressants amb aquells nois que van al seu aire sense fer-li cas, i  l’actitud passiva del seu marit li pesa tant...

Entra al bany i s’observa en el mirall confortada per la imatge que li torna. El seu atractiu no està afectat per la manca de descans i somriu satisfeta. Als quaranta anys encara es veu una dona amb encant i avui vol desplegar-lo al màxim.

Es desplaça per la casa sense fer soroll i li agrada aquella quietud, només ella i els pensaments que l’omplen d’esperança, i quan la claror de la matinada entra en la vivenda la troba adormida a la butaca amb un llibre a la mà, L’aniversari, d’Inmma Monsò, que l’ha ajudat a relaxar-se finalment.

Amb la llum del dia torna la rutina que ja no pot suportar, i es dedica a les seves funcions de mare i esposa fins que tots marxen; llavors pensa que ha arribat el moment d’acabar aquella vida, i després d’arreglar-se amb molta cura, obre l’armari i treu una bossa de viatge que ja tenia preparada, demana un taxi i deixa sobre la taula un sobre de comiat.

És el primer dia de la nova vida amb l’Alfred, el seu amant des de fa un temps, i han pres la decisió de marxar junts. Estima l’Alfred perquè té tot allò que ella necessita i està segura que els anirà molt bé. Quan arriba a l’estació seu a l’andana, impacient per veure’l arribar i observa com van passant els trens per les diferents vies. Ells aniran a França. Ja ho tenen ben planificat. Han estat molts dies preparant la fugida i gaudint amb la imaginació d’aquests moments que ara es faran realitat. Li truca al mòbil perquè s’acosta l’hora de la sortida i encara no ha arribat, però li sembla que està desconnectat i això la preocupa. Amb el pensament imagina diferents situacions que justifiquen el retard, però desprès de veure marxar el seu tren sense ells i esperar tot el matí, s’adona de la realitat: Ell no vindrà.

Quan entra de nou a casa seva li sembla que té febre i arrossega els peus fins arribar a la habitació. Només vol dormir i esborrar aquest malson, i quan troba la tebiesa del llit se sent protegida del món que hi ha fora d’aquelles parets i llavors plora el seu desengany.

Dolors Álvarez 

Quan la tieta Maria es va morir, com que no tenia fills i jo era la seva única neboda, em va deixar d’herència la seva casa del poble. Passat un temps, amb molta pena, la vaig haver de vendre perquè no podia pagar totes les despeses que suposava i jo ja tenia el meu pis a Barcelona, que compartia amb el meu company des de fa molts anys. De fet,  l’Eduard i jo ens vam conèixer al poble de la meva tieta perquè tots dos hi anàvem a passar les vacances.

Aquest cap de setmana som a la casa per buidar-la dels objectes més personals, perquè els nous amos es queden els mobles. Quan hem entrat a les golfes ens han vingut molts records. Entre altres coses hi hem trobat una pila de llibres: contes de quan jo era petita, novel·les d’amor i d’aventures de quan era adolescent… Però sobretot aquell llibre que tots dos tant havíem estimat: Donetes, de Louisa May Alcott. Llegint-lo ens havíem fet el primer petó i amb el seu record va anar sorgint el nostre amor. Per això l’hem agafat i, tots tres, hem sortit, perquè aquest llibre forma part de la nostra vida.

Rosa Orenga 

Era jove i no li quedava ningú al món. Es buscava la vida com podia. A l’estiu pescava i venia el peix per comprar menjar, es dutxava a la platja i anava als lavabos dels hotels. Quan arribava l’hivern entrava als garatges de la gent rica on sempre trobava alguna nevera o congelador amb menjar i beguda de reserva.

Un dia d’estiu, quan estava estirat a la sorra, se li va apropar un vell amb ganes de conversa que li va dir:

—Ja fa dies que t’observo i em sap greu que una persona jove estigui tan desorientada. Sempre hi ha una sortida si lluites per ella.

Li va preguntar si llegia i, gairebé sense esperar resposta, li va allargar tres llibres.

—Són llibres d’història? —li va preguntar al veure aqueslls títols que duien noms de personatges que semblaven importants. 

—No, són llibres d’aventures.

Sense dir res més, el vell va desaparèixer sense fer soroll. El noi va llegir els llibres i va buscar el vell per tornar-los-hi, però no el trobava. Finalment el va veure assegut en una roca.

—Què, noi, t’han agradat els llibres?

—Sí, molt.

—Doncs te’n porto tres més que he tret de la Biblioteca expressament per a tu perquè crec que t’ajudaran a entendre millor la vida i a sortir dels mals moments.

El noi va llegir aquells llibres que el vell en deia d’aventures i que eren biografies de gent il·lustre. Va veure que Winston Churchill, per exemple, havia patit més tragèdies i rebuig que ell mateix i que al final havia triomfat.

Carme Vallverdú 

Des del punt de vista econòmic, no hi ha cap dubte que els llibres s’apropen a l’excel·lència  per molt pocs diners i, fins i tot, per cap, si som socis d’una biblioteca. La majoria de les nostres aficions, desitjos o el que sigui a què dediquem el nostre temps lliure o la nostra vida ens costen diners i, a vegades, molts diners. Pensem en els esports: carreres de cotxes, de motos, equitació, esquí, tenis, natació, futbol... En els desitjos: viatges, joies, cases... En les aficions: aeromodelisme, trens, col.leccionisme, antiguitats...  Si comparem el que acabo d’anomenar amb la lectura, la diferència econòmica és evident. Només  cal pensar en la diferència de preu entre un Jaguar i El Quixot, de Cervantes;  o A la recerca del temps perdut, de Proust; o l’Ulisses, de James Joyce... i  tants altres. 

Des del punt de vista emocional,  quants llibres curen ferides, ens acompanyen en la solitud, ens fan oblidar penes, fan que ens reconeguem en els personatges i en les  situacions i ens fan viure vides diferents a les nostres!  Qui no ha patit amb Eugènia Grandet, de Balzac,  amb la Colometa, de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda o amb La vaca cega, de Maragall.

Des del punt de vista lúdic, són bons companys dels nostres moments  de lleure i de moments feliços de la nostra vida. Com esperem acabar el treball per continuar aquella plana o aquell capítol que hem deixat en el punt més apassionant! Quan arriben els caps de setmana, les vacances,  pensem a llegir aquell últim llibre que ens han recomanat o aquell altre que sempre havíem volgut llegir! M’ho he passat molt bé amb El baró rampant, d’Italo Calvino; amb La meva família i altres animals, de Gerald Durrell i amb l’inspector Montalbano, de les novel·les de Camilleri.

Des del punt de vista cultural, els llibres bons amplien els nostres coneixements lingüístics, històrics, filosòfics, geogràfics, científics... O sigui, completen la nostra educació; amplien el nostre vocabulari i el coneixement de la llengua; ens donen diferents visions del món; ens fan volar la imaginació... en fi, un bon llibre és el millor company d’aquest viatge que anomenem vida. M’han fet molt bona companyia Guerra i Pau, de Tolstoi, Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar, El quartet d’Alexandria, de Lawrence Durrell, i tants altres.

Magda Ábalos 

—Bona tarda, senyor Henry, com li prova el dia?

—Bé, gràcies, Alonso. Reposant de la meva vida agitada. I tu com et trobes?

—Preferiria que em tractés amb el respecte que comporta el meu títol, jo soc un Hidalgo d'Espanya. Però a causa de la nostra amistat i sobretot pel meu avorriment li   permeto la confiança. Em trobo sol, senyor Henry. Molta gent parla de la meva persona. M'atreviria a dir que soc mundialment conegut, però els  pocs que em venen a veure ho fan per pura obligació.

     —Alonso, t`has d’animar, home; vull dir Don Quijano. Ha viscut moltes aventures, podríem dir que ha tingut una vida èpica, i també apassionants històries divertides. Com pot dir que s'avorreix? Ja voldria per a mi més tranquil·litat. Encara que, he de reconèixer, m'agrada sortir i visitar llocs diferents, gent diversa que em conviden a casa seva, anem al parc, a la platja, fins i tot de vacances a altres països. Tenim molt en comú, benvolgut amic Alonso. Ens agrada riure'ns del nostre temps, de forma crítica i satírica. Divertir amb humor fi, i no ens descuidem dels malentesos que ens porten a viure situacions inoblidables. I la gent del nostre entorn, són tant peculiars! Com no volem que ens passin coses improbables? Ja em faig càrrec, Alonso, que vostè és de camp i amb més solera que no pas jo que soc urbà i contemporani. 

—Sí, senyor Henry Wilt. Crec que és això mateix. Jo soc antic i vostè és actual.  Al meu temps vaig tenir molt bona acollida, van fer una segona part, i pensi que jo soc de pes. M'han posat l'etiqueta de literatura universal i això fa por als lectors. És clar que Miguel de Cervantes n’està molt cofoi.

—Ah, Don Quijote, si jo li expliqués! Passo constantment de mà en mà, i Tom Sharpe ha fet cinc llibres de mi, fins i tot una pel·lícula. És la fama, però no se'm considera literatura, més aviat entreteniment. Hauré d'esperar quatre-cents anys més, com vós.

Maria Carme Valios 

Aquest matí d’estiu, encara mig adormit i despentinat, te m’has acostat amb un llibre, El carter joliu o unes cartes especials. L’hem començat a llegir junts.

A dalt d’una bicicleta,

diuen, un carter joliu

arribà a les muntanyes

un bonic matí d’estiu.

Hem agafat, també nosaltres, les bicicletes, per acompanyar el carter a repartir les cartes. La primera parada ha estat a la vil·la dels Tres Ossos. Era de la Rulls d’or que demanava disculpes per haver-se menjat el puré de l’osset, al temps que el convidava a la festa d’aniversari. L’osset botava d’alegria.

Desprès ens hem apropat a la Caseta de Torró, amb una carta per a la Bruixa Dolenta. Els magatzems Els Follets S. L. li enviaven un catàleg amb tota mena d’articles per a la Bruixa Moderna. Mentre ho llegia es feia un tip de riure. 

Enfilats de nou a la bicicleta, i xiulant, hem arribat davant d’un palau daurat en venda amb una carta per a la Ventafocs, acompanyada d’una versió abreujada del llibre Una princesa del conte de fades.

Tot seguit ens trobem amb una àvia que, ben mirada, semblava una altra cosa! I resulta que era el senyor Llop disfressat! Un gabinet d’advocats li reclamava en nom de la seva clienta, la Caputxeta Vermella, que desallotgés immediatament la casa de la seva àvia. Marxem ràpids perquè el llop s’estava enrabiant i corríem perill.

Finalment ens acostem a una caseta plena de nens i d’alegria. La Rulls d’or celebrava l’aniversari voltada d’amics. El carter li lliura una postal de felicitació i ens conviden a xocolata desfeta. Ens acomiadem i el carter diu que per avui s’ha acabat la feina.

A dalt d’una bicicleta,

content, un carter joliu

arribà de les muntanyes

un bonic matí d’estiu.

Nosaltres continuem aquest viatge d’iniciació a l’aventura de la vida.

Ja veus, Marc, unes cartes en format de llibre de contes m’han servit per parlar-te de la comunicació, l’alegria, la felicitat, les pors, la confiança, els amics, la responsabilitat, les emocions, la fantasia i moltes coses més. Perquè els llibres son eines màgiques per aprendre a pensar, però sobretot serveixen per explicar-te un plaer, el plaer de la lectura.

  Maria Teresa Naval 

Vaig apressar el pas perquè havia vist entrar el senyor Carles que viu al cinquè tercera. Vam pujar junts a l’ascensor i em vaig adonar que per pitjar el botó posava tota la mà oberta i, palpant, buscava el botó del seu pis.

L’endemà el vaig veure assegut en un banc de la placeta, tenia el bastó entre les cames, el diari a punt de caure i la mirada perduda. Em vaig asseure al seu costat mentre li deia:

—Descansant i llegint una mica, senyor Carles?

—Llegir! Què més voldria jo!  Estic perdent la vista a marxes forçades —i la veu li va sortir tremolosa.

—Li vaig a fer una proposta, senyor Carles. Jo aviat tindré vacances i no em passaré pas tot el dia jugant!  A les hores de més sol jo li podria llegir. Per descomptat que vostè triaria el llibre —(això ho dic amb una mica de por perquè amb quin “toston” se’m presentarà…).

El senyor Carles agraeix molt el meu oferiment i ja una mica impacient em pregunta:  

—Quan les comences, les vacances?

Portem tres mitges tardes llegint. Llegim El noi del pijama de ratlles. M’agrada tant que m’agafen temptacions de continuar la lectura quan, ja a casa, espero que la mare em mani que pari la taula. Però he de ser estricte amb les normes. De vegades, abans d’anar-me’n a dormir, llegeixo un bocí que m’intriga però no l’escatimo al senyor Carles; l’endemà el torno a llegir i com que hi dono l’entonació adequada el senyor Carles ha dit més d´una vegada:

—Caram, Albert!  Saps que llegeixes molt bé? 

Hi ha dies que després de llegir per al senyor Carles faig, a casa, una segona lectura per a la meva mare, lectura que procuro seleccionar una mica perquè no hi hagi un devessall de llàgrimes; el Mecanoscrit del segon origen li va agradar molt.

No sé si us ho creureu, però més d´una tarda ha vingut la colla a buscar-me per jugar un partit de futbol i els he dit que tenia feina. 

Quan veig el senyor Carles feliç i embadalit escoltant-me, jo també estic content, com si hagués guanyat per 5 a 0 als més forts contraris.

Les vacances arriben al final. No he fet cap viatge extraordinari ni m’ha tocat cap premi de la loto, però em sento feliç, amb ganes de començar el nou curs i amb ganes que el  nou amic m’esperi cada tarda en sortir de l’escola.

Emília Brias 

Vols viatjar en el temps? Vine, agafa’m  molt fort i t’ensenyaré a anar endavant i endarrere del temps. Què t’agradaria saber? Pensa que primer hem de focalitzar el tema perquè, tant ara com abans o com després, en el nostre planeta hi ha milions d’entrecreuaments de fets, d’imatges, de passions, de relats... i de companys meus que ho expliquen.

No saps què triar? Què dius? Que com més coses tens per escollir menys saps què fer? T’ajudaré: tria una paraula, la primera que et vingui al cap. Ara ves a la biblioteca mes propera i demana el llistat de tots els llibres que en parlin. Podria ser que també quedessis paralitzat de tanta oferta. Demana consell  a la bibliotecària i segur que em trobes.

Bé, ja m’has trobat. Sí, sóc el llibre que t’explicarà alguna cosa sobre la paraula que primer t’ha vingut al cap: AMOR. Agafa’m de la mà i anirem al segle XVII. Allà hi trobarem la millor comprensió del que significa aquesta paraula que algunes vegades va lligada  amb tragèdia  Llegeix Romeu i Julieta de William Shakespeare  i si quan acabis encara no has après que vol dir “amor” sols et queda l’esperança que tinguis aquesta experiència. Perquè la vivència és l’única cosa que et pot donar aquest saber.

Però ara et vull explicar una història del 2050. Anem al futur. Crec que et pot interessar:

La mirada de l’Estel anava de la porta del bar a l’aparell del sistema que tenia al canell com un braçalet, els seus dits repiquejaven sobre la taula.

Els seus ulls van topar amb els d’un noi que també consultava el seu braçalet:

—Ets tu en Màrius?

—Sí, i tu deus ser l’Estel.

—Quant de temps tenim? 

—El sistema ens ha donat quatre hores.

Els dos es miren i riuen, hi ha una bona sintonia entre ells. Surten del bar i un mini cotxe sense conductor els porta a un bonic apartament.

—Vols que et despulli o prefereixes fer-ho tu? —diu en Màrius.

—A mi m’agrada que em vagis traient la roba lentament mentre m’acaricies el cos — li respon la noia.

—A mi també m’agradaria que tu fessis el mateix. 

En la lentitud del preàmbul es poden conèixer una mica i s’hi troben bé.

L’orgasme ha sigut simultani. Estan contens. Surten de l’apartament i el mateix cotxe els portarà a les seves cases.

—Quantes relacions has tingut tu? —pregunta el Màrius.

—Crec que unes deu, ja he perdut el compte. Però el sistema encara diu que he de fer més proves abans d’assignar-me la parella perfecta pera a mi —contesta la noia.

En Màrius i l’Estel han de continuar amb les proves que els mana “el sistema”.

La majoria de relacions són mecàniques, sense alegria ni tristesa. Algunes són de quatre dies, altres sols de cinc hores... Hi ha moltes classes de cites.  Però el braçalet diu que encara han de continuar  i continuar fins que trobin la parella perfecta. 

L’Estel està cansada d’aquestes relacions i somia amb en Màrius: amb ell sí que estava contenta i feliç. Però les odioses màquines que els dirigien no feien pas cas dels sentiments, al contrari, actuaven com si els sentiments fossin un destorb per trobar la parella perfecta.

L’atzar va ajudar la nostra parella a retrobar-se. Van tornar a riure, a parlar de tots els seus maldecaps  i van arribar a la conclusió que no estaven d’acord amb el sistema que els negava la llibertat. 

—I si ens escapem a veure si podem arribar al mur i el podem travessar?

—Som-hi! —diu la noia— Ja estic més que cansada d’haver de fer el sexe amb gent que no m’agrada.

Arriben al mur i el travessen...

………..

Per què em tanques i em tires així sobre la taula? És que no t’ha agradat  el passat ni el futur? Ja veig que el que vols és quedar-te en el teu present ...

 I una rialleta mofeta es va escampar per sobre del vell llibre.

Maria Àngels Colom

Quan va morir la meva mare, ara farà deu anys, vam desfer el seu pis i les coses ens les vam repartir entre els tres germans.

Els meus pares tenien un Quixot en tres toms molt antics, que es va quedar el meu germà gran, i de la resta de la petita biblioteca que tenien, ningú no en va fer gaire cas.  Entre els llibres també hi havia una enciclopèdia de la llengua catalana dels anys cinquanta que a mi em va fer gràcia, i me la vaig quedar. Eren tres toms molt ben enquadernats, amb tapes vermelles i les lletres daurades. Vaig pensar que algun dia em podrien  fer servei per consultar paraules per als meus escrits.

Me’ls vaig endur a casa i els vaig col·locar en una prestatgeria, al costat d’altres llibres del meu marit, de les meves filles i tambè meus. En aquesta habitació passo els meus escrits a l’ordinador i de tant en tant consultava alguna paraula a l’enciclopèdia. Allà trobava explicat clarament el significat dels mots, així com la seva traducció al castellà.

Fins aquí, tot normal. Va passar el temps, i un bon dia vaig directa a la prestatgeria per fer una consulta i resulta que els tres llibres no hi eren: havien desaparegut!

Vaig buscar per tota la casa; vaig regirar els armaris, prestatges i calaixos; vaig preguntar a tota la familia, però ningú els havia vist. D’això ja fa uns quans mesos i res de res! Quan entro a l´habitació i miro el seu lloc, encara penso que algun dia apareixeran. Potser han estat víctimes d’algun encanteri i no descarto que molt aviat en el seu lloc hi trobi algun altre llibre que potser també em serà molt útil.

De moment, és un misteri que no té cap mena d´explicació: l’enciclopèdia ha desaparegut.

Roser Casaramona            

Les dues amigues, sempre que es trobaven, parlaven de llibres. A cada trobada una o l’altra portava un poema, ja fos de qualsevol poemari de Martí Pol, Mario Benedetti, Joana Raspall, o qualsevol altre, i sempre el comentaven; també llegien altres llibres que  no eren de poesia.

—Què vols que et digui, a mi m’agraden els llibres on hi ha coses inesperades, on no pots imaginar-te què succeirà, com La pell freda, o d’intriga com La noia del tren, o Els homes que no estimaven les dones, o policíaques.

—Ai, no! A mi això que et surtin amb ciris trencats, que mai sàpigues el que ha de venir perquè van donant-te pistes falses per despistar-te, que et facin pensar massa, trobo que és prendre’t el pèl. Jo prefereixo no haver d’endevinar el que vindrà, que tot segueixi un fil, sense haver-te de trencar el cap, m’agrada més la novel·la, o històries novel·lades, com pot ser L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, El fruit del baobab, de Maite Carranza, o biografies com El miracle és viure, de Montserrat Abelló.

—Tot són maneres de veure les coses, però per llegir coses que van passant sense pena ni glòria no hi veig la gràcia.

—Doncs per estar patint tota la lectura perquè no lligues caps, i has d’estar pensant tant ja diràs.

Així estaven sempre les dues amigues, mai es posaven d’acord, eren lectores a temporades compulsives, sobretot quan un dels llibres les atrapava i hi havia tardes que deixaven d’anar a prendre cafè com acostumaven per poder acabar aquell llibre que tenien entre mans.

La veritat és que no eren tan diferents, perquè comentaven sempre els llibres que llegien i acabaven interessant-se per uns i per altres, de tal manera que molts cops a l’acabar una lectura se’ls intercanviaven i els agradava el que havia llegit l’altra.

Imma Cauhé 

Té set anys i aquest vespre espera amb ànsia que arribi el pare. Ha anat a València i, com sempre, segur que li portarà uns quants d’aquells petits contes que porten dibuixos de colors i que tant li agraden, els contes de Calleja. Aquest cop encara està més delerosa perquè la setmana passada el seu germà, per fer-la enrabiar, li va estripar els dos últims que el pare li havia portat. D’ençà que sap llegir s’ho passa d’allò més bé amb aquelles històries: El zorro con gafas, Aventuras de Floridor, El mago de la luz verde …

La història d’aquella noia humil però instruïda que va a fer d’institutriu d’una nena i s’enamora de l’amo de la casa, i ell d’ella, la va colpir quan tenia quinze anys. L’amor entre Jane Eyre i el senyor Rochester sempre anirà lligat a la seva adolescència i a la seva padrina, la Mercè, una noia deu anys més gran que ella que és qui li deixa llegir els seus llibres i li descobreix el món de la lectura, del qual ja no podrà prescindir. Gràcies a ella llegeix Anna Karènina, Cims borrascosos, Madame Bovary i moltes altres grans novel·les.

Les novel·les de l’oest americà, les de Zane Grey i les d’aventures africanes les recorda lligades als primers anys de la postguerra, quan va a una botigueta i per pocs diners pot intercanviar-les un cop llegides, una mena de biblioteca pública d’estar per casa. Aquestes lectures fàcils i superficials li permeten evadir-se d’un dia a dia ple d’estretors i problemes.

Després vindran Simenon, Agatha Christie, les novel·les de Perry Mason, la literatura catalana, les novel·les històriques sobre la Prehistòria i l’antic Egipte, i tantes altres. Fa dos anys que ja no pot llegir; ni tan sols aquells llibres de lletra tan gran que li porten de la Biblioteca. En aquest moment, asseguda a la butaca amb comandament per poder-se incorporar, té el seu besnet assegut al costat que li llegeix Pedra de tartera. Ella està tota cofoia d’escoltar-lo, però no s’atreveix a dir-li, que, tot i que reconeix el mèrit de la novel·la, li porta records dolorosos, tal com li va passar amb El noi del pijama de ratlles. Ara no suporta històries tristes, ara més que mai la lectura és, per a ella, una evasió.

Montserrat Vallès

………..………..………..………..…......……..

I després de la feina, la trobada de final de curs: dinar i regals. Gràcies! Bon estiu a totes!