Bon Nadal i feliç 2019

Que bé! Aviat tornarà a ser Nadal!

Tots els carrers il·luminats, les botigues plenes de gent comprant com si s’acabés el mon. La veritat és que fan cara de cansats; no és d’estranyar, tant córrer i tant anar cap aquí i cap allà.

Bé, jo no estic cansada ni preocupada, tinc temps per comprar.

Recordo que, ara fa tres anys, anava pel poble amb el cap cot i obsessionada per comprar els ingredients per fer la millor pilota, la millor botifarra, la millor verdura, els cigrons que havia de posar en remull el dia abans…; tot per fer el millor brou per a la família. I a fe que em sortia bé! Però, qui m’ajudava? Ningú! Tothom feia l’orni dient “Oh mare, que bé que ho fas, que bona que ets!”

“Prou!”, vaig dir un dia, “S’ha acabat! Vaig a fer una prova.” El dia de Nadal els presento un brou amb pilota i un pollastre rostit que va tenir un gran èxit.

“Oh, mare, que bé que ho fas!, que guapa estàs! I no fas cara de cansada com altres anys! És com si et tornessis jove.”

Enmig d’aquests records, de cop em ve al cap que encara no he anat a cal Marc a pagar la factura d’aquest Nadal, bastant gran, per cert… Però són diners molt ben gastats. No cal amoïnar-se tant, ni pel dinar ni per rentar els plats, que ja els rentaran els convidats..

I ara sortiré una estona que no em vull perdre l’esmorzar amb les amigues. Aquest any també passaré un bon Nadal!

Maria Àngels Colom 

Guaita’l! Ja està roncant com cada any. Al matí ja m’ha preguntat: “Nati, què faràs per sopar?” “No ho sé, perquè faig sempre el mateix: una mica de salmó amb torradetes amb mantega, unes ostres, uns escamarlans, una amanideta d’endívies, una macedònia de fruites i, sempre, les lioneses de nata!” I desprès continua, amb aquells ulls murris que fa: “Et posaràs maca, oi? i no oblidis les lioneses de nata, ja saps que la nata es pot fer servir per a moltes coses…” I riu com un milhomes.

I cada Nit de Nadal, el mateix; jo caic! Em poso maca, jo diria que fins i tot sexi, tota esperançada: aquest any serà diferent!  Penso que anirem a Missa del Gall i que després hi haurà “sarau”. Però, no! Cada any el mateix! A les onze, quan s’ho ha menjat tot, incloses les lioneses, i ha begut més del que pot, es queda adormit davant de la tele.

—Vinga, Josep, anem a dormir, que demà continua la festa a casa del meu germà. A veure quina sorpresa ens preparen aquest any!  

—Què, què…?  Que ja és l’hora d’anar a Missa del Gall?

—Sí, són dos quarts d’una. Vinga, cap al llit! 

Magda Ábalos

  

Avui m’he llevat molt d’hora: hi ha moltes coses a fer per preparar el dinar de Nadal, que el fem a casa, com cada any. Mentre m’afaito i em dutxo, el meu pensament se’n va cap a la Noèlia. Què deu estar fent? Me la imagino sortint de la dutxa amb una tovallola tot just envoltant el seu cos escultural…, raspallant-se la cabellera llarga i rossa… No puc deixar de pensar en ella, no me la puc treure del cap. Des que va entrar a treballar al despatx me’n vaig enamorar bojament, no sé què em va passar. És jove, guapa, simpàtica, amb uns grans ulls verds; ho té tot! Ella s’hi posava bé, però jo m’hi volia resistir pensant en la família i tot això. Però la temptació va ser massa forta i m’hi vaig tirar de cap. Ara ja ho tinc decidit, aquests dies tan familiars m’han fet entendre que he d’acabar amb aquesta bogeria. Quan torni a la feina li dirè que tot s’ha acabat… O no!

Sento la veu de la Maria, la meva dona, pel passadís: “Jaume, espavila’t, maco, que es fa tard, que aviat vindran tots a dinar i encara ens queden moltes coses a fer. Ha d’estar tot a punt, com cada any!”

Acabo de dutxar-me ràpidament i surto del bany; em trobo la Maria que m’espera, la miro, l’abraço i li faig un petó ple de bons propòsits.

Roser Casaramona  

Com que soc metòdic de mena, porto una vida saludable: dieta mediterrània, no acostumo a beure alcohol i camino cada dia almenys una hora. Però tot i així el colesterol no m’acaba de baixar. La doctora m’ha donat uns consells per a aquestes festes de Nadal, marcades per un augment de reunions a l’entorn de la taula.

Avui, precisament, dia de Nadal, ens reunim tota la família per dinar a casa dels cunyats i mentre pujo les escales amb lentitud, recordo els savis consells de la doctora:

Cal respectar els horaris dels àpats tant com sigui possible (i porto dues hores de retard respecte a l’horari habitual).

No arribar a l’hora de dinar excessivament famolenc per no atipar-se desprès massa. Avui no he menjat res des de l’esmorzar. He d’admetre que ahir em vaig passar amb les exquisideses que va preparar la meva dona, la Nati, per sopar.

Menjar racions petites, si és possible amanides i plats a la planxa o al forn; però els meus cunyats són de plat fondo.

No abusar de les postres dolces, millor fruita, i moderació amb el consum d’alcohol.

Després de dinar cal estar actiu. Si sona la música aprofitar per ballar o fer un tomb pel carrer, en pla de germanor, amb tota la família. Dubto que avui acceptin la proposta, perquè a la sobretaula comencem les acalorades discussions familiars.

Abans de trucar al timbre, neguitós, pregunto a la meva dona:

—No ens hem oblidat res, oi?

—Portem els torrons durs, els tous, els de crema, els de xocolata, els massapans..., les ampolles de vi blanc i negre i el cava— contesta ella.

—I els polvorons que m’agraden tant?

La Nati, amb to sofert, diu que no els hem oblidat.  Em quedo tranquil! Els fills esclaten a riure.

La porta s’obre i els bons consells de la doctora marxen escales avall. Un intens aroma que surt de la cuina m’envaeix. Avui és Nadal!

Maria Teresa Naval

 

Ja he arribat, no sé si soc l’últim, sembla que aquest any la meva germana i el cunyat ja han arribat. Que estrany, perquè sempre esperen que estiguem asseguts a taula per fer la seva aparició. Com els agrada fer-se mirar!

   Aquest any, com tots, em preguntaran quan faré el pensament de formar una família, tornaran a repetir que ja vaig sumant anys, que si s’està millor acompanyat, que si ja penso centrar el cap.

   Amb la Martina, vivint cadascú a casa seva, estem bé. Així cadascú fa el que vol i ens reunim quan en tenim ganes. Si visquéssim junts, la relació podria trencar-se, estem massa acostumats a fer el que volem sense dependre de ningú, la il·lusió dels vint anys ja ha passat i ara un ja té altres prioritats. Per cert, veig que encara no ha arribat.

   Sobre cada plat hi ha el nom de cadascú; hi deixaré els detalls que he comprat.

Tot i les petites coses incòmodes que sorgeixen durant els dinars de Nadal, és un dia que m’agrada compartir en família, hi ha un ambient  especial on el que importa és el dinar, que estigui tota la família reunida i poc més, tots els altres temes es tracten per sobre, és l’excusa que tenim per refermar-nos que estem aquí, que encara que cadascú visqui pel seu cantó i la comunicació sigui molts cops escassa, la família és la família, i podem comptar els uns amb els altres.

Veig els nebots; al veure’m ja corren cap a mi per abraçar-me. Com s’estimen els nebots quan no tens fills! I, és clar, els omples de regals i atencions, i ells saben correspondre. 

Cada any algú porta una notícia nova per comunicar, a veure aquest any qui la portarà i quina serà. Espero que sigui bona, no com aquell any que ens vam quedar tots trencats al saber la greu malaltia del pare.

Uf!, quina taula més gran! Cada any som més i el menjador sembla que s’estiri per donar cabuda a aquest gran clan familiar. Ja som aquí altre cop, sembla ahir i ha passat un any amb tots els seus dies i totes les seves hores.

Bon dia a tothom! Marrecs, com heu crescut! Esteu tots més guapos que l’any passat!

Imma Cauhé

   

  

Soc al menjador de casa dels tiets, com cada any per Nadal. L’aperitiu és molt bo, m’agrada gairebé tot. El meu cap, però, no és aquí. Jo voldria ser en un altre lloc, amb la Marta. Fa poc que la conec, però des del dia que la vaig veure, només desitjo estar amb ella; tinc sort que a ella li passa el mateix! Tots dos hauríem preferit estar junts també el dia de Nadal, però, tant ella com jo, hem decidit que la família també es mereix que un dia tan assenyalat estiguem amb ells i procurem donar-los afecte. Ja tindrem temps de passar-lo junts, som joves!

Tinc al davant la Martina, l’amiga de l’oncle Enric, i no puc evitar recordar aquell dia que se’m va insinuar… Em va dir “bombonet” i em vaig quedar de pedra. Però vaig decidir no fer-li cas, podria ser la meva mare! Veig que li agrada molt la festa i s’engresca de seguida. Espero que avui tingui prou seny per saber que és un dia per estar amb la família i no munti cap espectacle. Ja tindrà temps per divertir-se! I espero que sigui amb l’oncle!

Rosa Orenga   

   

—Mama, què és això del plat? Que m’ho he de menjar? Jo no en vull! I tu,  Jan?

—Ecs! Jo això no sé què és i no ho penso tastar perquè no m’agrada.

—Volem macarrons, i per beure, Coca-cola! Oi que sí, Jan?

—Sí, Tom! Aquest dinar és molt estrany i no ens el pensem menjar. 

—Que no, que no i que no!

—No tenim gana, ens n’anem a jugar!

—Ei, Jan, juguem a pilota amb aquestes boles de colors  que hi ha a l’arbre de Nadal? Són una mica petites, però no hi ha res més…

—Mira, Tom, aquests ninotets del pessebre ens serviran per fer dos exèrcits com els dels jocs de la Play! Com que no ens hi volen deixar jugar… 

—Quin rotllo, això no és tan divertit com la Play, jo ja me n’he cansat!

—Jo també. Ara què fem?

—Això del Nadal no sé si m’agrada: els grans mengen molt, fan molt de soroll, la casa s’omple de gent i tots parlen alhora. 

—I a nosaltres, tret de quatre carantoines, no ens escolten. El que sí que està bé és no anar a l’escola, fer cagar el Tió i esperar els Reis…

—Mamaaa! Ens avorrim! Volem jugar amb la Play!

—Mamaaa! Ens avorrim! Deixa’ns el teu mòbil! O la “tablet”! “Porfa”!

Maria Carme Valios

Conxita Alcázar 

  

Aquest any, amb l’Enric hem quedat que passaríem el Nadal amb la seva  família. Ja els conec a tots, són bastant “normalets”, em cauen força bé, sobretot el nebot, que està fet un “bombonet”. Diria que li faig una mica de por, pobret!

La relació amb l’Enric no la veig gaire clara, però potser amb el temps s’anirà consolidant. Ell és un home poc agraciat, per dir-ho suaument, però en canvi és molt simpàtic i detallista i està molt per mi. Em diu sovint que, com que soc alta, rossa i molt afectuosa i divertida, els homes sempre es giren per mirar-me i els agrada estar al meu voltant. Potser sí que li agrado de veritat i té una mica de gelosia.

El dinar de Nadal és a casa del seu germà Jaume i la seva cunyada Maria. Per cert, és un pis molt gran, en una zona  de jardins molt ben cuidats. La taula està molt ben parada i cada lloc té una etiqueta amb el nom de cada convidat. Es veu que la Maria és molt bona cuinera: l’escudella era boníssima, i aquest rostit d’ànec amb peres que estic assabotint ara li ha sortit de primera: tothom l’ha felicitada.  

Carme Vallverdú   

   

 

No els comprenc. La Nati, la tieta, va passar una malaltia força complicada i ningú es va apropar al seu llit. Ara, a què venen aquestes galanteries? “Quina bona cara que fas! Que bé que t’escau aquest vestit! Com t’afavoreix aquest color!” Jo en dic hipocresia, de tot això! 

Diuen que els joves som molt directes i que diem les coses tal com les pensem i les sentim. És clar que sí. Ja sé que de vegades les nostres paraules cauen malament als grans, però són opinions sinceres i potser les haurien de valorar més.

No sé què hi faig aquí… Sort del mòbil: “Caram, què diu aquest? No m’ho pensava d’ell, també s’ha “cagat” i es queda amb la família!” Espero que per Cap d’Any puguem muntar una festa sonada amb tota la colla. Si aquest dia també ha de fallar l’Albert, jo també em quedo a casa de bona gana.  Però, no!, què dic!, faré tot el contrari! Sortiré i procuraré aparentar molta alegria. Encara que l’alegria de veritat seria que em proposés començar l’Any Nou amb una sortida íntima, en solitari.

A quin sant  es deuen haver de demanar aquestes coses?

Emília Brias   

   

Sort que ja falta poc perquè s’acabi aquest maleït dinar. Cada vegada se’m fa més pesat! Durant tot l’any cadascú va a la seva i, oh miracle!, el dia de Nadal ja som la família perfecta! Tots molt simpàtics, molt somrients, una floreta a la tieta, una altra lloant el dinar, una felicitació per les notes dels cosins… 

Uf!, no vull pensar en les notes, ja m’han esbroncat prou: “No n’hi ha prou a aprovar-ho tot, Laia. Amb aquests sisos i cincs, a quina facultat podràs entrar? I les observacions del tutor…?” 

“I lis obsirvicions dil titor…?” Apa!

He de reconèixer que el dinar ha estat bastant bo, això que la mare no ha volgut fer la fondue de nyoquis que m’agrada a mi: estic trobant gust als galets farcits! M’acabo de menjar les neules i els torrons de xocolata i, apa!, cap al sofà a veure la tele mentre els grans prenen cafè i continuen les seves converses del segle passat. Tots volen ser els protagonistes, explicar els seus suposats triomfs, demostrar als altres que són més intel·ligents, més assenyats i més bons que ells. Només parlen per escoltar-se!

La que està molt callada aquest any és l’àvia. No m’ha preguntat pels estudis ni res. No és que ho trobi a faltar, no, només que m’estranya. Es deu haver barallat amb alguna amiga. O potser troba a faltar l’avi. Quan el pare la porti a casa seva l’acompanyaré i xerrarem una estona.

Montserrat Vallès   

   

Qui podria pensar que el dinar de Nadal acabaria d’aquesta manera?

  Jo he estat neguitosa de bon matí preguntant-me com reaccionarà la meva família quan els doni la notícia. A la taula me’ls he mirat amb curiositat fent una estimació de les possibles reaccions segons el caràcter de cada un d’ells. En Jaume sempre ha estat molt exigent i, per la seva posició de fill gran, li agrada organitzar-me vida. Ara vol que vagi a una residencia perquè, segons ell, ja no és prudent que visqui sola. 

  Em sap greu per la Nati, la filla, que sempre ha estat la meva confident i que segur que tindrà la sorpresa més gran. Però no m’he atrevit a dir-li res abans que als altres per si m’ho volia treure del cap.

L’Enric, el petit, és una mica excèntric i no se sap mai com pot anar amb ell; jo tenia la confiança que entendria millor la meva situació.

Durant el dinar no he pogut assaborir com cal els plats exquisits que la meva jove ens ha fet, perquè tenia la concentració posada en quin serà el moment més adient per dir-ho. Però, veus?, tanta planificació, i sense adonar-me m’ha sortit espontani sense controlar gaire el moment. Es veu que les ganes de treure-ho fora han fet vessar el got...

Quan els he dit que he conegut en Francesc, un senyor vidu com jo amb el qual passejo ja fa temps, i que hem decidit anar a viure junts, he vist que tots s’han posat pàl·lids, menys els nets, que s’han aguantat el riure pensant que la seva iaia té promès.  El silenci s’ha fet dens al menjador fins que la veu irònica d’en Jaume l’ha tallat per dir: “Però, mare, s’adona que vostè ja té vuitanta anys?”  “Si”, he contestat, “Precisament no tenim gaire temps per perdre, i encara hauríeu d’estar contents que la vostra mare pugui viure feliç el final de la seva vida.” 

El timbre de la porta ha tallat la tensió del moment i mentre tots es miren  preguntant-se qui pot ser, he aprofitat el desconcert per aixecar-me i anar a obrir. Quan he tornat al menjador acompanyada d’en Francesc, que venia a presentar els seus respectes als meus fills, hi ha hagut un moment de dubte; però finalment s’han aixecat tots per saludar i rebre aquell home que ha robat el cor de la seva mare.

No ha estat fàcil i hem hagut de sentir les diferents reflexions que ens han fet sobre la nostra edat. Però, ves, ells no saben, perquè encara no hi han arribat, que allò més dur en aquesta etapa de la vida és la mort i la soledat. I ara, agafada del braç d’en Francesc, em sento més forta de cara al futur i disposada a passar la resta de les festes acompanyada d’ell i de la meva estimada família. 

Dolors Álvarez

DINAR DE FINAL DE TRIMESTRE

El dia 17 de desembre, com cada any, hem quedat per dinar i per desitjar-nos bones festes i bon any. També com de costum hi ha hagut intercanvi de regals, tal com podeu veure en les fotos: