EL MENJAR XINÈS
—Què estrany!, qui deu ser a aquestes hores? Són dos quarts d’onze de la nit! La meva filla té clau. Se la deu haver deixat.
—Qui hi ha?
—Comida china.
—Què? Jo no he demanat res!
—Sí, sí. Aquí, aquí. Enlique Glanados, ciento tleinta, telcelo, plimela.
—Aquí no hi ha ningú més que jo, i jo no he demanat menjar xinès!
—Aquí, aquí, han telefoneado y està pagado.
—Ai, Mare de Déu, i l’han pagat i tot! Esperi, esperi, que vaig a trucar a la meva filla.
—Sí.
—Tu has demanat menjar xinès?
—Sí, mama. Ja ha arribat? Si que han anat ràpid. Ja arribo.
—Escolti, escolti… No contesta ningú. Deu haver marxat. Me’n vaig al sofà a veure Tele 5. Ja tornarà a trucar.
—Sento la porta. Deu ser la meva filla i el nòvio.
—Hola mama! Ja portem el menjar xinès. A baix ens hem trobat un xinès tot esverat perquè una senyora li deia que ella no havia demanat menjar xinès. No t’hem avisat perquè pensàvem que arribaríem abans que ell. Aquests xinesos van per feina.
—Tu no riguis, Jordi. Jo què sabia! Acostumeu a demanar pizzes, no menjar xinès, i tampoc sabia si vindríeu a casa.
Magda Ábalos
PARAULES GRUIXUDES
Va sonar el timbre insistentment. Me’n vaig fer càrrec perquè el sol que queia era de justícia, o “d’armes tomar”. M’havia abaltit aquella somnolència consistent que t’enterboleix el cap i t’immobilitza les cames.
Era en Dídac que preguntava per la meva filla. Vaig baixar, deu graons justos, per obrir la porta amb diligència perquè els lladrucs insistents de la gossa ja començaven a destacar en aquella hora somnolenta, ensonyada.
Quan encara no m’havia decidit a oferir a en Dídac una orxata o una coca-cola, el sento que diu:
—A qui cony se li acut de fer foc a aquestes hores?
Pel mig pam d’espai que deixava la persiana mig alçada, just mig pam, entrava un fum negre, calent i espès. Tots dos vam córrer cap a fora i vam veure com cremaven i vam sentir com espetegaven els xiprers de la tanca.
Mentre em venien al pensament i a la boca paraules gruixudes (tan gruixudes que gairebé no m’hi cabien), ell, el Dídac, amb més serenitat, es va treure el mòbil de la butxaca i va trucar als bombers.
No sé si sempre són tan eficients, però van arribar de seguida. Obrint-se pas amb les sirenes a tot volum i guiant-se pels senyals de fum que els indicaven el camí. Jo anava exclamant:
—Collons, quina gamberrada! Tot per culpa dels fotuts fumadors!
El cap dels bombers, procurant calmar-me, va dir-me:
—Senyora, aquest servei és gratuït, no ens ha de pagar res.
S’havia adonat que soc catalana?
Emília Brias
CONSOL
Un bon dia, quan s’estava preparant una truita de mongetes del ganxet i una bona amanida on no hi faltava de res, va sentir el timbre. Com que no esperava a ningú, només va afluixar el foc i va anar a obrir la porta. Eren dues dones, una de jove i l’altra més gran. La jove va començar la conversa:
—Veníem perquè ens hem assabentat que fa poc que s’ha quedat sol i voldríem donar-li el nostre condol i consolar-lo.
Com que tenia pressa per anar a la feina i encara tenia el foc encès, els va dir:
—Sí, senyores, és veritat que m’he quedat sol i desconsolat. I em faran un favor: que passi la més jove, que li faré una bona repassada; i si no em quedo prou satisfet repassaré la més gran, perquè és molt el que necessito.
En sentir això, les dues dones van arrencar a córrer i ja no les va veure mai més.
Carme Vallverdú
ASCENSORISTA
L’atrafegada noia va entrar de pressa cap a l’ascensor. De seguida una senyora venia corrent i li va dir:
—Esperi, senyoreta, esperi!
Ella es va esperar, encara no sabia per què. De cop, l’ascensor es va anar omplint de gent; tothom estava callat i es miraven els uns als altre amb cara expectant.
Després d’una bona estoneta la nostra jove es va mirar a tothom esperant que algú fes el gest d’engegar l’ascensor, però ningú es movia.
A l’últim va dir:
—I això com es posa en marxa?
—I vostè no ho sap? —li va etzibar una dona malhumorada.
—Jo no ho sé pas. I vostè, que ho sap?
Un senyor tot seriot va dir enfadat:
—Però que no és vostè, l’ascensorista?
—Jo no.
—Doncs què hi fem aquí tots parats? —va comentar una veu ronca.
La noia no va dir res i tothom va anar sortint del petit lloc on estaven com enllaunats. La noia va quedar sola i fent el despistat va sortir de l’ascensor i va pujar per l’escala.
Maria Àngels Colom
EM DIVERTEIXO!
Porto un mes pensant en un relat divertit, però la “musa de la inspiració” no arriba, així que escriuré sobre moments divertits.
La mare em deia que era alegre i entremaliada de mena i qualsevol situació de la vida quotidiana em feia riure. Em divertia quan feia enfadar el germà petit, dient que li havia pres el nas i després l’hi posava; quan li canviava les espardenyes a la iaia i sortia al carrer amb una diferent de l’altra; quan, a l’escola, apartava la cadira d’un nen al moment de seure i queia de cul a terra; quan jugàvem al “Monopoly” i els arruïnava a tots; quan a l’hora d’estudi ens passàvem paperets per tal que la monja que vigilava ens els enxampés i llegís el missatge: ”Obriu-ho en cas d’incendi”. “Ara no, idiota, en cas d’incendi!” De més gran, les aventures viatgeres eren les més divertides.
Però de vegades, davant d’una mateixa situació, reaccionem diferent segons la manera d’ésser, els gustos o l’estat d’ànim. Recordo l’obra de teatre, Toc, toc, que transcorre en la sala d’espera d’un psiquiatre, divertidíssima i amb final sorprenent. El meu germà la va veure i no li va agradar gens aquest tipus d’humor. Jo la continuo recomanant, igual que recomano La aventura del tocador de señoras, d’Eduardo Mendoza, una de les millors novel·les d’humor policíac que he llegit, i una pel·lícula, Campeones, comèdia dramàtica plena de comicitat.
Sabeu què em diverteix, ara? Veure amb els nets Pepa Pig, us la recomano!
Maria Teresa Naval
SENTIT DE L’HUMOR
Quan anava a l’escola, quan tenia uns deu anys, hi havia dos nois, una mica més grans que jo, que cada dia em prenien l’entrepà i em deien:
—Somriu, noi, somriu, que no passa res. Només que avui no esmorzaràs! Que no tens sentit de l’humor?
I jo somreia, és clar. Cada dia el mateix i jo, vinga somriure! Fins que un dia els vaig plantar cara perquè tenia molta gana i no només em van prendre l’entrepà, també vaig rebre una bufetada que em va fer sagnar el llavi.
—Que no tens sentit de l’humor, noi?
Quan vaig arribar a casa, el meu pare em va veure el llavi que regalimava una mica de sang i em va dir:
—Què t’ha passat?, que has caigut?
Jo no volia dir res, no fos cas que anés a pitjor la cosa; a més, no volia ser un “xivato”. Però el meu pare era un expert en fer-me cantar i per fi l’hi vaig explicar tot.
—Ah, era això? ¿I t’has deixat prendre els entrepans que ta mare et preparava?, ¿i has deixat que et peguessin mentre somreies?
Jo vaig fer que sí amb el cap.
—Vine cap aquí! —I em va caure una plantofada a l’altra galta que vaig veure les estrelles totes de cop.
El pare em va dir:
—Espavila’t, que ja ets grandet! Que no tens sentit de l’humor?
Rosa Orenga
LA SENYORA URRACA
Les campanes del petit poble tocaven a morts, els seus sons tenyien tristesa, La senyora Urraca havia mort.
Era vídua, sense fills, vivia en una gran casa. Tenia tres servents: la Maria era la cuinera, el Narcís feia de xofer i jardiner, i la Pepa, una noia jove, servia de minyona i cambrera.
La mestressa, que tenia més de noranta anys, els feia anar a cop de bastó: bastonada cap aquí, bastonada cap allà. Ells, per altra banda, es venjaven: li posaven pebre al menjar, li cremaven la roba amb la planxa, li feien malbé els arbres, etc. En sentir els seus crits, ells es petaven de riure i veien com a la vella se li arrugava una berruga que tenia al mig del nas.
Un dia, es va posar malalta, i als dos dies, va morir. A la seva vetlla, no hi va anar ningú, només els tres criats, que no paraven de riure,
De sobte, cap la mitja nit, la dona fa un bot i s´aixeca del taüt, agafa el bastó i comença perseguir-los per tota la casa: “Rieu, rieu, desgraciats, que el que riu l’últim, riu millor.” Els tres es van quedar cagats de por.
Roser Casaramona
EL CANDIDAT
En un principi no sabia què fer, si convidar-lo a passar o mantenir-lo a la porta; però vaig recordar que tenia el meu net petit jugant a la saleta tot sol i el més pràctic era que entrés.
Desprès de fer-me grans promeses de millora a la ciutat i fortalesa davant les adversitats, em vaig fixar que el nen s’havia posat a la boca una joguina i s’estava ofegant. La situació es va tornar grotesca: la criatura, tota vermella, i el candidat, tot blanc, amb els ulls desorbitats... Però la serenor no em va abandonar i, agafant el nen pels peus, el vaig posar cap per avall donant-li cops a l’esquena fins que la va expulsar. Llavors em vaig adonar que el candidat havia fugit abandonant la situació.
Mentre tancava la porta vaig pensar que aquell home no seria el meu candidat.
Dolors Álvarez
EL MEU
—No ho sé pas, jo tenia hora a les sis i ja són més de les set.
—Sí, també fa molt que espero i pateixo perquè el Pol està sol a casa; ja té dotze anys, però no té costum de quedar-se tot sol.
—Jo també he deixat el meu sol a casa, també té dotze anys. A veure com ho trobaré quan arribi, tot desendreçat!, i que no hagi fet massa soroll, que després els veïns es queixen. I per menjar és un desastre, és un llepafils: el que no li agrada ho aparta i allà es queda, ja pots insistir que no s’ho menjarà, no li agrada gairebé res. Ara arribaré cansada però, com fa estona que no em veu, voldrà que estigui per ell, i el que em demana el cos es seure i relaxar-me, no pas jugar amb el Tom.
—El meu és bon menjador, li agrada tot, potser massa, ja que està agafant massa pes; he de vigilar que no mengi porqueries, i, per contra, no és gaire actiu, vida sedentària en diuen. Ja m’agradaria que reclamés de jugar amb mi, arribaré i no es mourà del sofà ni per saludar-me. Això sí, es molt maco, vol veure una foto?
—Si, jo també en porto una del Tom al mòbil, és un Bichon Maltès de pura raça.
—Ah, jo li parlava del meu fill Pol!
Maria Carme Valios
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió