I el món volta i volta i sense adonar-nos-en ja tornem a ser al final d’un altre curs. Un any profitós, crec que totes hem alleugerit la ploma (o l’ordinador) i ara no ens costa tant d’expressar les nostres idees.
Hem llegit llibres fantàstics i escrit divertides anècdotes.
Hem rigut molt i també hem estat tristes perquè la malaltia ens ha visitant de tant en tant, però al final totes tornem a estar juntes i contentes. Sobretot (com a bones alumnes) al dinar de final de curs. Ara toca vacances i tornar a començar.
Maria Àngels Colom
A continuació, els escrits de final de curs i algunes fotos del dinar i dels regals:
Mussa vivia en un poblet al nord de Mali, en una barraca, junt amb la seva família. La gent no tenia gaire per viure, no hi havia aigua, ni escola, ni metge, ni tampoc prou menjar. El pare feia el que podia per mantenir la família. El nen tampoc sabia llegir ni escriure. No tenien res de res, però eren feliços.
Un dia van arribar al poblat els blancs europeus, amb les seves grans maquinàries per fer forats. Per obrir mines, van contractar mà d’obra, que els sortia barata, entre la gent del poble, entre ells, el pare de Mussa. Els pagaven ben poc.
Al cap de poc, hi varen trobar or. Sí, unes grans mines d´or. Però l’or, tant com en sortia, marxava del país, que continuava sent pobre com sempre.
Aquesta era la situació, fins que un dia van aparèixer uns camions d’Ajuda Humanitària, amb un grup de persones que van començar a plantar tendes. El nen, estranyat, els va preguntar qui eren. Ells li van respondre:
—Som cooperants, venim per ajudar.
Ja ho va començar a entendre quan van muntar una escola i un petit hospital. Va veure que ell i tots els nens anaven cada dia a estudi i els que estaven malalts anaven a l’hospital. Tota la gent seguia sent pobra i explotada, però mai van deixar de somriure.
Roser Casaramona
Un dolor a la cama dreta em posa neguitosa. Prenc una pastilla (solucions provisionals per anar tirant endavant. Ja deu ser la tercera d’avui? Doncs també serà l’última, perquè la infermera em va dir molt seriosament que no augmentés la dosi. Deuen ser molt fortes.
Passen un anunci de cervesa que em recorda la novel·la Dies de ratafia. Aprofitaré els anuncis per rentar els plats… No cal posar el rentavaixelles per quatre plats (en tinc dos del migdia). Bé, això de quatre també és un dir, perquè després surt una olleta, una paelleta, els coberts… i com a mínim un got.
Amb la cuina més o menys endreçada, torno a seure davant del televisor i en aquest moment la Júlia Otero, recordant la joventut, diu: “Que mones que érem!” Aquest érem em fa obrir el bagul dels records i, sense gaire ordre, comencen a aflorar en el meu pensament.
Sempre que he treballat, ho he fet molt a gust (ja vaig fer una referència al meu pas per l’Olivetti), però això no vol dir que tot m’hagi estat fàcil. Els exàmens…, un martiri. A la Diputació, la secretària em va deixar de pedra en dir-me:
—Com és que et presentes una altra vegada?
—Vull millorar la nota —li vaig respondre.
I en lloc de donar-me ànims i trobar-ho molt bé, em va deixar desconcertada en dir-me:
—I si treus pitjor nota?
Em quedaven quatre passes i cinc minuts per entrar a l’aula. No sé a quin sant em vaig encomanar, però hi vaig entrar.
He tingut recompenses senzilles i molt boniques, com aquell nano esquerp que generalment no parlava amb ningú i que, tot i no tenir-lo com a alumne, a l’hora del pati venia al meu costat i m’explicava les coses més inversemblants, boniques…, i també tristes. Després d’algun temps, l’abraçada inesperada d’un mosso d’esquadra al mig del Passeig Maragall. I últimament, quan, tornant de Barcelona amb tren, una noia se’m posa al costat i em pregunta:
—Vostè es diu Emília?
En contestar-li afirmativament, em va dir:
—Vaig ser alumna seva i m’ho vaig passar tan bé…!
I amb presses, perquè ja havia de baixar, em va dir que era infermera i que estudiava medicina. I tot això dit en un perfecte català.
I com que tot plegat és un bagatge que m’han transmès les meves profes, és imprescindible que faci un reconegut agraïment a la Marta, guia en els meus inicis, i a la Montserrat, que s’ha trobat una alumna que ja porta sobre les espatlles uns quants anys de jubilació.
Ja no noto el mal a la cama, que bé! Deu ser veritat que són efectives, les pastilles? Ara el que tinc és molt mal d’esquena, però no en vull saber res, de pastilles! El més raonable que puc fer és anar-me’n a dormir, tinc molta son (no m’estranya, són tres quarts de dues!). Bona nit! I, si és possible, que els records siguin tots bonics perquè no m’enterboleixin el descans!
Emília Brias
Pol vivia en una casa blava a la vora del port de pescadors. Era una casa de tres pisos bastant vella, fins i tot tenia taques d’humitat per les parets, però Pol estava molt content de viure allí. Des del balcó podia veure com arribaven al port les barques, perseguides per les gavines, i com els homes descarregaven les caixes plenes de peixos. Vivia amb la seva mare, que tenia una peixateria al mercat i cridava tant que els peixos botaven espantats. El pare era mariner i passava llargues temporades en alta mar. Era fort, duia barba i una arracada a l’orella. Quan arribava, la casa blava tremolava d’emoció, però molt aviat tornava a marxar. Una vegada li va regalar un lloro a Pol i ell i el seu inseparable amic Nico li van ensenyar a parlar. Nico vivia al pis de sobre i junts somniaven ser mariners per viure les mateixes aventures que llegien al llibres: buscar tresors en illes llunyanes, trobar-se amb indígenes i balenes, lluitar amb corsaris, perseguir pirates amb una cama de pal o, com opinava el pare de Pol, tenir una nòvia a cada port. A Pol li agradava la germana de Nico i li dedicava paraules boniques, però ella mai li feia cas.
A l’últim pis vivia la senyora Mercè, una dona que, encara que portava ulleres, no s’hi veia gaire bé. Era molt amable i passava moltes estones asseguda al balcó entre testos amb flors i gàbies amb ocells.
A la part baixa de la casa hi havia una taverna que s’anomenava “La Sardina”. Entre setmana s’omplia de mariners i pescadors que bevien i menjaven. El senyor Pep, l’amo, estava content perquè guanyava molts diners i quan cuinava sardines l’olor s’escampava per tota la casa. Els dies de festa anava a veure la senyora Mercè i junts prenien cafè amb galetes asseguts al balcó. El senyor Pep la considerava entranyable i qualsevol dia li preguntaria si es volia casar amb ell. Ella, encara que no s’hi veia gaire, el trobava guapo i atractiu.
Així era la vida i la gent que vivia a la casa blava, fins que un dia Pol i Nico, que creien que sabien moltes coses sobre navegació, van planejar emprendre una aventura. Va ser una nit fosca quan van omplir una barca, que estava amarrada al port, de tota mena de provisions: menjar, roba, mapes, brúixola i el lloro, i es van endinsar a la mar cantant:
Les veles s’inflaran
i el vent ens portarà
com un cavall desbocat
per les ones.
(Mar i Cel, d’ Àngel Guimerà)
No havien passat ni dues hores quan una forta tempesta els deixà a la deriva. Estaven molt espantats i pensaven que mai tornarien a casa, fins que van detectar una llum tènue i, encara que a molta distància, els va omplir d’esperança. Era el vaixell del pare de Pol i els va rescatar.
Quan van arribar al port, la casa blava els va rebre amb tanta alegria que per poc s’obren escletxes a les parets.
Maria Teresa Naval
Passava per davant de la sabateria i va sortir la mestressa, i allà mateix, al carrer, em va dir:
—Vols treballar aquí?
Ràpidament vaig dir que sí.
Els amos eren molt bons i comprensius, em tractaven molt bé; no van donar importància que el primer dia li vengués a una senyora unes sabates amb un número diferent de cada peu; l’hi van donar unes altres i em van dir que estigués alerta; així ho vaig fer i no va tornar a passar.
Feia unes setmanes que havia conegut un noi i venia a buscar-me cada dia quan jo sortia de la feina. Des de dins de la botiga el veia dret a la vorera; aquell dia estava parlant amb un altre noi.
Quan vaig sortir me’l va presentar: “El meu amic Andreu”. Nosaltres sempre anàvem a fer un passeig abans que m’acompanyés a casa i aquell dia hi vam anar tots tres. I el dissabte, al cine, també. I el diumenge al ball, també. Jo estava una mica mosca, però vaig pensar: “Bé, a veure dilluns!”
El dilluns, tots dos a la porta, i l’endemà, i tota la setmana, sempre amb l’espelma. El meu pretendent m’agradava, però vaig decidir parlar-hi, tot i que no sabia com fer-m’ho, perquè l’altre sempre estava entre nosaltres, fins que un dia vam entrar en un bar a prendre alguna cosa i, mira per on, l’espelma va haver d’anar al lavabo. Jo vaig aprofitar i li vaig dir: “Ja n’estic tipa; decideix: ell o jo.” Vaig quedar glaçada quan em va dir: “Ell.” Em vaig aixecar i vaig marxar plorant. Però a mig camí ja m’havia passat el disgust; no n’hi havia per a tant!
Temps després, a la sabateria corrien rumors que els dos nois eren parella. Això jo ja no ho sé.
Rosa Orenga
A la Catalunya Nord hi ha un poble mig enderrocat, on la Maria i la Teresa anaven de tant en tant a fer un volt i on els agradava recordar la seva infància.
—Mira, la casa del ferrer encara s’aguanta! Te’n recordes quin fill més guapo que tenia? —deia la Maria.
—Sí, i al costat vivia la Carme, a qui li agradava tant fer puntes de coixí, i en treia uns bons centimets! Què se’n deu haver fet, d’ells?
Totes dues recordaven aquell poble tan ple de vida en altre temps. Anys enrere, els homes anaven al camp i hi plantaven patates i verdures per tenir-ne per a tot l’any. A cada casa hi havia aviram i un porc per fer-ne la matança a l’hivern i tenir tall per a tot l’any; cada dia tocava a una casa, i els veïns s’ajudaven amb tot. Les dones, de bon matí, anaven al safareig públic i rentaven la roba i repassaven les notícies del que passava al poble. Després estenien la roba al sol i a la tarda ja era eixuta. Passaven els dies i els anys, i a la seva manera eren feliços.
Però va arribar el progrés. La joventut vam anar marxant a la capital per poder estudiar i trobar altres feines, i al poble van anar quedant només les persones grans. Els pocs que queden, quan ens veuen, estan contents i els agrada, com a nosaltres, recordar.
Si les pedres d’aquest poble, i d’altres que els passa el mateix, parlessin, podrien escriure un món de llibres.
Carme Vallverdú
En realitat era aquella inquietud que sentia dins d’ell que no el deixava gaudir del moment, perquè per més explicacions que li havia donat la mare ell no acabava d’estar convençut. Sempre que hi havia alguna cosa que no entenia ella l’hi explicava amb molta paciència, amb un llenguatge més proper, però ara no entenia que pel fet que el pare i ella s’haguessin barallat haguessin de viure separats. Bé que es barallaven en Pol i ell, però després ja no se’n recordaven i al vespre dormien a la mateixa habitació i no passava res. Potser si els pares haguessin fet el mateix se’ls hauria passat el disgust; però no, el pare va dormir dos dies a l’habitació petita i després va marxar, amb la promesa que tornaria per la celebració del seu vuitè aniversari, però encara faltaven tres setmanes...
A en Marc li semblava un embolic tot això, perquè la mare va dir que es barallaven perquè ja no s’estimaven com abans i que ara el pare viuria amb una altra dona que també tenia dos fills; i ell es preguntava si ara el seu pare era el pare d’aquells altres nois, qui faria de pare d’ells? Era com un dels treballs de matemàtiques que a vegades feien a l’escola i que ell no acabava d’entendre.
El preocupava veure la mare trista i s’havia adonat que quan no la veien plorava tota sola, per això l’abraçava sovint i jugava a prop d’ella per fer-li companyia.
Ara anaven a veure la nova casa on viurien quan la mare comencés la feina que havia trobat en un altre poble, i havien sortit tots tres de bon matí amb el cotxe. A estones cantaven aquelles cançons que tant li agradaven a en Pol per entretenir-lo i també jugaven a les endevinalles; però aquella excursió ja no li semblava tan divertida com les que feien abans.
En arribar, van parar davant d’una casa que li va semblar molt bonica i a la porta els esperava l’ àvia Maria, que els va rebre amb els braços oberts.
Que bé s’estava als braços de l’avia!, va pensar en Marc. Eren tan acollidors i se sentia tan protegit, que no n’hauria sortit si no fos perquè la mare va tornar de dins de la casa amb un gos petit als braços, que va fer que els dos germans anessin corrent a acariciar-lo. Era el millor regal que els podia fer. Desitjaven tant tenir un gos!
En Marc va mirar el gos, la casa, el jardí i l’àvia, i va sentir una espurna de felicitat que era el principi de superació d’una nova situació.
Dolors Álvarez
Es tractava d’un viatge llarg amb poques escales que ens conduïa a un altre continent, per tant un dels atractius era gaudir del propi creuer de disseny sofisticat i elegant, i per aquestes dates, profusament decorat amb motius nadalencs, avets atapeïts de llaços i llums brillants, grans garlandes verdes i a la sala principal fins i tot un pessebre d’estil nòrdic com la nacionalitat de la companyia naviliera.
Ja havíem atracat a Madeira i a les illes Canàries, visites curtes i intenses que permeten fer un tast de les atraccions més rellevant dels llocs. Ara ens esperaven uns dies de travessa creuant l’oceà. Vam veure uns moviments frenètics de la tripulació, nerviosisme i corregudes. A la taula compartida corria el rumor que durant l’última nit, des d’un balcó de la suite imperial, un home gran havia caigut al mar mentre la seva jove esposa dormia. Qui més qui menys feia conjectures, hipòtesis pròpies de novel.la negra. Però de seguida el tema va perdre importància, no ens havia d’aigualir les vacances, era preferible que només fos un rumor i hi havia tantes coses a fer a bord... Nombroses activitats guiades i espectacles, o la tranquil·litat de les hamaques de la piscina i l’spa.
Després d’una temporada estressant havíem fet bé de triar quest tipus de vacances confortables. S’estaven complint les nostres expectatives, tant me fa que la gent es tiri, caigui o l’empenyin al mar, vull ignorar expressament qualsevol mena de complicació. Prou difícil serà la tornada, trobar-nos de cop amb la realitat del dia a dia, on ningú et fa el llit ni t’endreça el bany i no tens un ventall de serveis a dos pisos de distància de l’habitació, ni tens bufets parats per esmorzar, ni et trobes la fruita tallada, i si tu mateixa no et fas el sopar, doncs no sopes calent.
Quina vida més dura!
Maria Carme Valios
La Maria s’ha despertat contenta. És diumenge i els diumenges hi ha mercat al seu barri. S’aixeca de la llitera sense fer soroll per no despertar la Vanessa, la seva filla, que dorm a l’altre llit. Al bany, es dutxa ràpidament i es vesteix. Bambes, samarreta, lèguins i una caçadora. Es mira al mirall, troba que el tallat que li han fet a la “pelu” li queda força bé. Es pinta una mica els ulls i el llavis; no porta maquillatge perquè envelleix. Té seixanta cinc anys i sis fills, però ningú ho diria.
Surt de casa. Hi anirà caminant com tots els diumenges. Cada dia fa la volta a la Fira de l’Hospitalet i després va al Mercadona de la Gran Via. Està segura que aquestes llargues caminades són les que la mantenen prima. La seva economia no li permet un gimnàs però no li importa; s’estima més caminar.
El mercat li agrada molt. S’atura al quiosc dels frankfurts i les “salchipapas” i demana un tallat. Vigila molt el que beu i el que menja. Desprès fa el mateix recorregut que cada diumenge: les samarretes, la roba interior, les sabates, els vestits, la roba de casa, la roba esportiva, els estris de cuina, les ulleres, les bosses, la bijuteria, el maquillatge, les botigues de llaminadures i espècies… allò és un paradís.
Avui li ha comprat una samarreta al Carlos, el fill que està ingressat en una institució per a persones amb problemes mentals lleus. Passa cada cap de setmana amb ells. A la Vanessa li ha comprat una bossa, li encanten! Ella s’ha comprat unes bambes baratíssimes i uns lèguins. Per últim, al bordegàs del seu marit, el Jose, li ha comprat una camisa que estava molt bé de preu. El seu fill gran també viu amb ells però és molt “pijo” i no vol res del mercat. Ell s’ho perd, pensa la Maria. Els altres tres fills viuen fora de casa. No ha trobat res per a la seva neta, la seva debilitat.
Torna a casa rumiant. La seva vida no té gaires al·licients, en aquest moment és bastant tranquil·la. El Jose sembla que s’ha calmat una mica, per fi, als setanta anys. Ara només es gasta els diners en les escurabutxaques; ja no beu tant i li sembla que no va amb cap dona. Tota la vida ha depès econòmicament d’ell i les ha passat de tots colors. Ja fa uns quants anys que no comparteixen habitació. Així i tot torna a pensar que no està passant una mala època. Treballa molt perquè són quatre de família, més els dos gossos del fill gran. Els caps de setmana la cosa es complica amb el Carlos, que ha de tenir una cura especial. Sort en té de la Vanessa que l’ajuda molt. Els homes de casa seva no fan res a casa. Els ha educat malament.
Amb aquests pensaments entra a la cuina i comença a preparar el dinar com cada diumenge i com cada dia.
Magda Ábalos
Al tren
Personatge 2 mira el personatge 1
“Mira que gosar anar així pel món!
Gorra de color groc destenyit, pantalons bruts, camisa que no se sap de quin color és, mirada perduda o més aviat insolent. Deu viure sol, o si viu acompanyat, imagina’t com deu ser la seva dona! Perquè no crec que tingui company...
És ben bé que al món hi ha persones de tots colors i formes.”
Personatge 3 mira el personatge 2
“Mira que gosar anar així pel món!
No sé si s’adona que va com un cromo de pintada. Ratlles negres a tot el voltant dels ulls, llavis més vermells que una cirera madura, prima i esprimatxada, talons prims i alts que no sé com aguanta l’equilibri. Mira amb superioritat a tothom per sobre les espatlles...
És ben bé que al món hi ha persones de tots els colors i formes.”
Personatge 4 mira el personatge 3
“Mira que gosar anar així pel món!
Amb un llibre de 500 pàgines com a mínim, Que no sap que hi ha e-books?
Sembla sortida d’una novel·la del segle passat. Tothom amb el seu mòbil i ella, anar llegint com si res, no aixeca ni la vista. Això que és alta i guapota, però ni s’adona de les meves miradetes. Va tan neta de cara que sembla desinfectada de fa poc.
És ben bé que al món hi ha persones de tots els colors i formes.”
Personatge 5 mira el personatge 4
“Mira que gosar anar així pel món!
Aquest és un executiu agressiu que es creu el rei del mambo. No els puc suportar! Americana clara amb uns pantalons i camisa foscos. Ben plantat i llegint, no el mòbil, no, això seria massa vulgar, ell ha de llegir en un e-book. Vol que tothom el vegi i li faci reverències.
És ben bé que al món hi ha persones de tots els colors i formes.”
Personatge 1 mirant-se’ls a tots
“Quina colla de dropos que hi ha pel món!
Tots preocupats per la imatge, tots miren de reüll, tots desconfien de tots. Carregats de prejudicis i sempre jutjant als altres. Potser es pensen que viuran per sempre i que tenen temps de sobres. Però n’hi ha un que mira per la finestra despreocupat i amb un somriure burleta.
És ben bé que en el món hi ha persones de tots els colors i formes…”
Maria Àngels Colom
—De vegades t’envejo, sempre amb una noia jove al costat. No sé què hi veuen en tu; bé, sí que ho sé: els agrades perquè als teus setanta anys només n’aparentes seixanta-vuit (ha, ha!); que tinguis diners i elles siguin pobres i immigrants no hi té res a veure, oi?
— (…)
—No t’ho prenguis així, que no et critico; no veus que només és enveja? Jo no soc com tu, jo porto més de quaranta anys amb la mateixa dona. I no me’n penedeixo, eh!, que és molt bona i m’ha cuidat sempre molt bé: jo soc el primer per a ella. I hi ha els fills i els nets…; una bona vida, vaja.
— (…)
—Home, sí, alguna vegada, però cosetes sense importància. En tots aquests anys, a part de les de pagament, només he tingut tres o quatre aventuretes curtes, sense comptar l’assumpte de la Cèlia, és clar.
— (…)
—No m’ho recordis! Ja sé que vaig estar a punt d’engegar-ho tot a passeig per ella. Sort que em va passar i vaig tenir prou seny. Ara, recordant-ho, penso que aquella dona em va posar en una situació límit.
— (…)
—Sí, va ser ella qui va voler trencar, a mi ja m’estava bé la situació. Una evasió del dia a dia, una petita il·lusió per trencar la monotonia, ep!, i que era molt bona al llit! Ara ja fa anys, però en el seu moment em va afectar molt. Es pensava que quatre anys de relació li donaven dret a exigir-me que deixés la dona! Volia tenir fills i una família, ella! Jo ja en tenia, de família! Que si l’havia enganyada, que si li havia promès que ens casaríem, que si ella s’havia cregut que podria tenir una nova vida amb mi… Ja s’ho podia pensar que a la meva edat, per més que li digués que estava lliure, no podia ser veritat. És que algunes dones són molt curtes, encara van pel món amb el lliri a la mà. Però em va saber greu, no et pensis.
— (…)
— No ho sé ben bé. M’han dit que ha tornat al seu país. Era una bona noia… Bah!, deixem-nos estar de nostàlgies! Una altra cervesa! Salut!
Montserrat Vallès
Gracies per els vostres desitjos, per aquest nou curs, per la vostra amistat. Aviat tornarem a començar, intentarem estar en forma.
ResponElimina