La casa, la llar

UN REFERENT MÍTIC 

Quan sou petits penseu que mai us passarà, penseu que la casa de la vostra infantesa serà per sempre, però la vida avança i tot allò  que crèieu immutable per sempre es transforma. Com es narra a la novel·la La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, les circumstàncies de la vida, les decisions, intel·ligents o no, equivocades o no, provoquen ruptura. Vells apartaments, petits estudis, cases de camp, pisos a la ciutat... són testimonis vius d’equipatges que conformen la vida i la història de les persones. El temps corre i les necessitats o les insatisfaccions fan que canvieu de casa quan ja no hi ha una raó per conservar allò que abans us semblava important i que representava la unió i l’estabilitat fins que es trenca. Perquè la casa, no només és l’espai físic, és també el referent simbòlic de persones, paraules i experiències. Un sentiment de pertinença associat també als objectes que la integren, i que conserveu en la memòria quan us traslladeu, i manteniu com un somni d’un passat que enyoreu i al qual sempre esteu lligats.

M. Teresa Naval

EL RELLEU

Veure’t així, només un solar de relleu irregular entre parets mitjaneres, polsós i amb alguns tolls de fang! Tu que havies estat la casa més cèntrica del carrer, amb comerços al baixos i tres pisos d’alçada, terrat i jardins interiors, dins l’illa de cases que era com una altra ciutat a cobert de les mirades del carrer però obert a totes les xafarderies del veïnat, l clàssic edifici d’habitatges al rovell de l’ou d’una ciutat mitjana on tots els residents es coneixen i fan barri.

Ja no pots lluir la teva esplendor dels anys 20, al final del teus dies ja no tenies res d’elegant i molt de decadent. Els teus balcons simètrics amb barana de ferro forjat fent filigranes; el teu portal ampli i sobri que encara conservava un estri per escurar el fang de la sola de les sabates útil quan els carrers no estaven asfaltats; els esgrafiats de les parets de l’escala i la façana que ja només s’intuïen deslluïts entre escrostonats i pintura bufada; les solides portes de les cases amb aquells preciosos i enormes espiells de llautó brillant i pom a joc.

Qui t’ho havia de dir, tu que coneixies tots els secrets, les primeres passes, les preses per sortir cap a l’escola, l’adolescència rebel i les tornades de matinada, els petons a la foscor de l’escala, alegries, penes, somnis, esperances,... Ara t’arriba el relleu, aixecaran un altre edifici, potser amb menys personalitat però amb les comoditats actuals, segur que més alt i sense jardins interiors. Els seus nous habitats també hi construiran la seva llar.

Maria Carme Valios

ELS PISOS, LA LLAR 

  Tu saps que aquest serà l’últim pis, l’última llar; si més no, encara somies que no sigui així, perquè a tu t’agradaria canviar una altra vegada de pis. Però has de reconèixer que t’has fet gran i que l’amenaça de la teva filla “Mare, en aquest trasllat no t’ajudaré”, et reté.

També passa que aquest és el que més t’agrada de tots els que has estat. T’encanta la llum que entra a les diferents hores del dia, el jardí  que tens davant, com l’has moblat, la piscina, el barri... Et fas totes aquestes reflexions i estàs convençuda que fins aquí has arribat fins que no hagis d’anar a una residència per a gent gran, si hi has d’anar. Que el camins del Senyor són inescrutables!

Sí, sí, però algunes nits encara agafes la tablet, com feia anys, quan buscaves pis, i mires els pisos nous que es fan a Barcelona i als seus  voltants. S’han apujat molt, en general són més petits, predominen els de dues habitacions (les parelles no tenen fills i, si en tenen, és un): aquests és als que podries arribar. Els altres, els que, per comprar-los, t’hauria de tocar la loteria, són intocables, i en el fons et continua agradant més el teu.

Així que faràs cas a la teva filla i, d’aquí, que et treguin amb els peus per davant.

Magda Ábalos

SATISFACCIÓ PERSONAL

   

   Avui estàs feliç. A l’arribar a casa has saludat amb aquell somriure d’orella a orella que feia temps no tenies. És la satisfacció d’haver aconseguit una meta.

Ja sabies que aniria bé el dia, que la nova feina seria satisfactòria; és la feina que sempre havies somniat, la que tota la vida estaves esperant. La constància, l’esforç i, per què no?, la tossuderia que hi has posat, han fet possible el que tant pensaves que mai no arribaria.

Des de petit somniaves amb fer aquest ofici, i per molt que alguns professors et deien que no serviries per això, per molts inconvenients i entrebancs que has anat trobant dia rere dia, has pogut per fi arribar a on volies.

“Que no tens capacitat”, et deien uns. “Que no serveixes per a això”, et deien els altres. “Que és un ofici molt pesat”. Però, calladet i treballant, erra que erra, poc a poc has anat saltant les traves una per una per arribar aquí.

Avui desprens felicitat, t’ho mereixies després de tota la vida lluitant per construir-te el teu destí seguint les teves preferències.

Molts no voldrien aquesta feina ni regalada, però tu la trobes encantadora, des de ben petit que volies fer-la i mai has canviat de pensament, i estàs segur que la podràs fer bé, més que bé, perfecta.

Sempre hi havies confiat, estaves segur que podries aconseguir-ho, encara que en alguns moments et veiessis defallir.

Ara estàs disposat a gaudir-ne per molts anys!

Imma Cauhé

AMB QUI HI HAS ANAT?

  L’esperaves a la sortida de la biblioteca, Vas ser ràpid,  la vas convidar  sopar i va acceptar.

La vas portar al teu pis d’estudiants del Clot, un pis petit, interior, fosc, amb mobles de fòrmica i  piles de llibres per tot arreu, amb una cuina sense armaris, on  vas preparar la primera de les moltes amanides que compartiríeu.

Es va fer tard. Li vas dir que no marxés, que es quedès a dormir, i li vas ensenyar la teva habitació amb lliteres.

Vau compartir el llit de baix i l’endemà vas  arribar tard a la feina.

Vas decidir  desmuntar la llitera i  posar un matalàs al terra, feies amb ella el primer café del dia i llargues passejades per les Rambles i el port.

Li preparaves  truites de patates i sopa de lletres d’Avecrem, li deixaves notes al mirall i li compraves plantes

Però, també ràpidament, vas passar del “avui on vols anar?”   i “com t’ha anat el dia?,”  al “ per què arribes tan tard?”  i “amb qui hi has anat?”. 

I vas començar a vigilar-la i a ofegar-la, sobretot a partir del vespre que  l’esperaves al carrer, palplantat  davant la porta. Li vas dir que era perquè no pugés sola,  però el que volies era veure qui hi havia al cotxe.

Sis mesos vas viure  amb ella en aquell pis atrotinat, fins que  un dia vas  tornar a muntar la llitera, vas buidar la teva meitat de l’armari i vas marxar. Li vas deixar una carta.

La teva gelosia malaltissa te l’havia tornat a jugar. 

Vas deixar endarrere aquell pis que ja no era casa teva. 

Mercè Escolà

EL TURÓ

   La novel·la Secundaris, de Núria Cadenes, t’ha agradat molt i t’ha fet venir records de tots colors, sobretot d’aquells anys, gairebé trenta (de 1958 a 1987), que vas viure a Horta. Davant de casa teva, aixecant la vista, tenies el Turó de la Peira, sempre verd, sempre ufanós, potser ignorant els seus infortunis.

Et venen al cap moltes vivències i records en llegir Secundaris. Aquella  nevada tan forta del 1964, quan els homes del barri van obrir un camí per poder arribar al passeig Maragall: al teu germà Xavier només li sobresortia el cap si caminava de puntetes! Recordes que al Turó, poc transitat, la neu va durar més: aquella estampa tan bonica, amb tots els pins amb barrets blancs!

Quan la Núria Cadenes parla de l’esperit olímpic, recordes quan la teva filla va ser voluntària dels paralímpics als Jocs Olímpics de 1992, aquella experiència tan dura. T’explicava que, després d’un partit de bàsquet en cadira de rodes, els pobres jugadors tenien les natges sagnant, en carn viva.

Tu anaves a la perruqueria al costat de can Gaig, el bar-restaurant que hi havia poc abans de la plaça Eivissa, abans d’entrar al carrer Fulton, i força vegades us havia sobresaltat l’espetec i el rugir dels grups de motos que escortaven el rei quan feia una escapada furtiva per anar a dinar a can Gaig.

Encara ara no saps si el nom del carrer on vivies, Frederic Rahola número 15, correspon a Frederic Rahola i Trèmols (1858-1910) o a Frederic Rahola i Espona (1914-1992).

Emília Brias

UNA DONA NOVA

  Avui recordes aquells anys, tants, que vas viure en aquella casa vella, freda i fosca als afores del poble. Els primers anys encara va anar bé, perquè l’estimaves i et pensaves que ell, a tu, també. Però saps ben bé que només d’amor no es viu. 

Vas tenir el primer fill i, molt aviat, el segon, i les coses van canviar. Tu ja el veies estrany, distant; després, cada nit arribava més tard i begut, fins que un dia va marxar i no en vas saber mai més res.

I tu, sola, amb la poca ajuda que la teva germana et va poder oferir, vas aconseguir tirar endavant com vas poder. Fins que un dia la teva sort va canviar i vas conèixer el Marcel·lí, aquest home bo que està enamorat de tu, que et va voler ajudar i que estima els teus fills com si fossin seus. Vas sortir d’aquella casa amb els nens i les poques coses que tenies i vas deixar enrere el teu passat ple de patiment.

Ara que ets feliç i ets una dona nova, de tant en tant, els peus encara et porten a passar per davant d’aquella casa, ara mig caiguda, i a mirar-la una estona. Penses: “Per què hi vas?” i et contestes: ”Pels teus records, els pocs bons i els molts dolents”.

Rosa Orenga

A LA TEVA

  Quan te’n vas anar a les Illes a treballar de cuiner amb l’Àlex no vas pensar d’acomiadar-te de ningú. Tu sempre has anat a la teva: només pensaves en  aprendre a fer coses noves al restaurant que havies heretat dels oncles.

Després vas saber que la Maria, la teva veïna hauria volgut el pis que vas deixar per al seu fill. Va ser una llàstima que no li hagessis donat ocasió de dir-t’ho i ara et sap greu.

Es veu que els de la colla et trobaven molt a faltar, especialment la Marga, que esperava que li diries de marxar amb vosaltres. Ara t’adones que ella n’estava molt de tu, encara que no t’ho va arribar a dir mai. Et fas el propòsit que, quan inauguris el restaurant, si és que ho arribes a fer, els convidaràs a tots perquè vinguin a visitar-te.

Carme Vallverdú

 L’OMBRA DE LA CASA

  

   Ho fas cada dia. Quan et lleves al matí, sempre a la mateixa hora, t’arregles i, després d’ endreçar la casa, surts al carrer amb el teu pas tranquil i cansat pel pes de l’edat fins arribar a aquell banc de la plaça del barri, on t’agrada seure. Sempre el mateix banc, com si fos propietat teva, i contemples els infants jugant i la gent que passa. Ara ja queden pocs veïns dels d’abans, amb qui t’agrada parlar i recordar com era el barri quan éreu mes joves. Ells ja saben per què tens preferència per aquest lloc, perquè han conegut la teva casa edificada just en l’espai de part de la plaça.

Era la casa que havíeu fet amb molt d’esforç quan havíeu vingut del poble a treballar a la ciutat. Amb moltes famílies en situació similar, havíeu creat un barri de cases senzilles a la perifèria de la ciutat on havíeu passat molts anys de la vostra vida, però els tentacles del creixement s’anaven allargant i engrandien la ciutat fins absorbir tot el que l’envoltava, i el vostre barri va ser expropiat per construir-ne un de nou amb grans blocs de pisos on ara viviu.

T’agrada seure aquí perquè pots sentir encara l’energia que ha quedat en aquest espai de terra i et venen a la ment tots els records de la vida viscuda en la casa amb la teva família, i encara et sembla que estàs esperant a la porta l’arribada del teu marit al capvespre i veus els teus fills jugant al carrer com aquests nens que ho fan en el mateix espai, ara convertit en una plaça pública. 

Dolors Álvarez

LA CASA GRAN 

  Així la recordeu la vostra casa: gran, enorme i una mica desballestada. Quan hi arribàveu per la festa major, primer havíeu de pujar uns graons molt alts per anar al pis principal, i des d’allà contemplàveu el riu que passava arran de la casa. 

Sempre volíeu anar a veure el riu però tu sempre hi trobaves  pegues i els grans, amb la seva por eterna tampoc volien que hi anéssiu.

Però el dia que hi vareu poder anar,  per a tu va ser una aventura. Havíeu de baixar tres pisos per uns passadissos foscos i estrets que donaven a unes estances grans i buides, que havien estat una fàbrica.

Al final arribàveu en un hort, molt mal cuidat. Recordeu que tu eres l’encarregada de treure l’herba i com que eres una mica gandulota no ho feies mai.

I per fi el riu! Però, no us hi acosteu que podeu caure!

Tanta precaució i advertències us van fer tornar porugues.  

I si ara sou així d’espantadisses és per culpa de casa vostre, Bé i per altres situacions que us heu trobat. Sempre era la por dels altres el que us anava fent d’aquesta manera.

Vosaltres no en teniu cap culpa. Però sempre us va molt bé donar la culpa als altres de com sou.

Una abraçada.

Maria Àngels Colom

   ESTIU DE 1920 

  Tenies una gran casa molt a prop del mar, tots els estius hi passaves les vacances, juntament amb els teus pares i germans, als anys 20, quan tu en tenies vint-i-dos. Recordes que a la teva mare li agradava organitzar grans festes, al jardí, on venia tota la gent rica dels voltants. Muntaven carpes, arreglaven tota la casa amb molts llums, fins i tot llogaven una orquestra perquè la gent ballés fins altes hores de la nit.

Tu odiaves tot allò, no t’agradava gens, cada any igual. Aquell any, per la Mare de  Déu d’agost, a les vuit del vespre, va començar la festa que, per a tu, va ser  tan desagradable. Tot anava bé, la gent, menys tu, ballava, menjava i s´ho passava bé. Però, de sobte, vas veure un llampec i després vas sentir un tro: el cel es va posar molt negre, va començar a ploure a bots i barrals, a tronar i llampegar molt fort. Un llamp va anar a caure sobre un cable de l’electricitat del muntatge del jardí, tot es va començar a cremar, les carpes, taules cadires… La gent va marxar espantada, i tu, en el fons, te’n vas alegrar.

A la teva mare li va agafar un desmai i la van haver que dur a l’hospital. Ara recordes aquell desastre total, que per a tu va tenir de bo que va ser l’última festa que es va fer en aquell jardí.

Roser Casaramona

"Escriure un relat en segona persona on es vegi el significat d'una casa
 com a llar, actual o passada", proposta de treball de març de 2020.