En aquest recull de contes, guanyador del Premi de narrativa Mercè Rodoreda del 2015, Empar Moliner, mostra la vida crua i dura, i també estranya, de molts dels seus protagonistes. A continuació en destaco alguns, tot i que m’han agradat tots força.
A vegades ens mostra situacions angoixoses, com la de Com fer servir un desfibril·lador, en el qual una nit un home pateix un infart, i, després que tots els treballadors de l’empresa han fet un curset d’aprenentatge per utilitzar el desfibril·lador, realment ningú no sap com funciona i l’home mor enmig del caos que munten tots plegats.
Un altre dels contes, de caràcter més absurd, és el que dona títol al llibre, Tot això ho faig perquè tinc molta por, i que presenta les pors d’una noia que simplement va a buscar unes lents de contacte a l’òptic i que finalment marxa sense comprar-les.
L’últim conte, Sempre ho havien dit, és colpidor per la situació tan dramàtica que planteja: a uns pares drogoaddictes se’ls mor la filla i decideixen matar-se, però el desenllaç no és l’esperat.
Els contes són molt variats, en trobem de tota mena, però tots molt ben escrits, de manera que el lector, sense voler-ho, es posa dins dels personatges. A mi m’ha enganxat completament i el recomano molt.
També serà interessant llegir el darrer llibre de l’autora, És que abans no érem així, on parla de la maternitat, el pas del temps, la mort o la crisi de parella, entre altres temes.
Roser Casaramona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió